No val la pena dissimular més; abans de caure en la banalitat, el millor és fer una pausa i esperar a que vinguin temps millors per aquest blog.

El post d’avui (hauria de dir de la setmana al ritme que vaig) entra en la categoria “coses-curioses-que-he-trobat-per-Internet” i potser agradarà especialment als diferents lectors i col·legues ocasionals que tenen una destacada afició musical.

O potser no, perquè de fet, la web aquesta que he descobert no parla tant de música com de les xafarderies que l’envolten. Un moment, no va del rotllo Super Pop ni res per l’estil, sinó dels secrets que amaguen els backstages més famosos del món mundial.

Bàsicament el què fan és penjar les llistes internes que maneguen les companyies de producció de macro concerts; d’aquesta forma t’assabentes dels detalls més curiosos dels grups i cantants més diversos.

A banda dels requeriments de menjar i beure (els més divertits) les llistes aquestes també et deixen endevinar l’enorme logística que hi ha darrera d’una entrada per un concert. Seguretat, transport, personal… Són coses que ja les intueixes, però quan les veus fredament escrites en un fax et fas càrrec d’una dimensió del món de la música que sovint se t’escapa.

El problema, evidentment, és la desil·lusió a la que t’enfrontes si remenes massa. Jo per exemple de jove (i no tan jove) era fan de Prince, però segurament si hagués sabut de la seva addicció als Krispy crème del Dunkin’ Donuts potser tota aquella aura mística i glam se m’hauria caigut als peus.

La llista d’artistes amb secrets i capricis al descobert no és exhaustiva però déu n’hi do els noms que s’hi poden trobar. La llista de desitjos del Boss i la seva banda és llarga i sucosa, com també ho és la dels Coldplay o Van Morrison.

Mites de carn i ossos que l’únic que demanen és una sopeta calenta i unes tovalloles netes, el denominador comú de les ampolles de vi i champagne francès, llaunes de caviar Beluga, flors d’aquestes i d’aquelles però sobretot no de les d’aquí…

Més enllà de la xafarderia, la cosa té el seu punt pràctic. Si sou uns mitòmans podeu adaptar els vostres gustos a la marca de cervesa preferida del vostre ídol; si algun dia teniu l’oportunitat de poder regalar un ram de flors a Ell o Ella, a partir d’ara anireu sobre segur; si penseu que tot això son collonades, segurament tindreu tota la raó del món.

Foto: David Goldman, The New York Times

Qui en sap és el nostre home sobre el terreny…

Ahir a la nit, per seguir amb la tradició, en Barack em va escriure un correu electrònic i em va enviar un darrer vídeo abans l’hora H.

Fa dies que me n’escriu, mesos de fet; d’ençà que un bon dia vaig decidir fer una petita donació a la seva candidatura a presidenciable demòcrata.

No és cap tonteria, durant tots aquests mesos els correus d’Obama no han estat una eina barroera de màrqueting electoral sinó el reflex d’una interessantíssima estratègia política que, estic convençut, canviarà les bases de la relació que han de mantenir els candidats amb els seus potencials electors.

Instants després d’un debat, per exemple, l’Obama o algú del seu equip, t’envia un correu i et dóna el seu punt de vista sobre el què acaba de passar; si a les notícies apareix algun rumor de seguida corren a donar-te la seva versió del tema.

Periòdicament t’expliquen com van les finances i en què estan invertint els diners que els hi dones; si Obama decideix qui serà el seu candidat a vicepresident, de seguida t’envia un correu i un sms perquè te n’assabentis abans que la premsa…

El millor però són els vídeos que et van enviant cada setmana. Un d’especial va ser el de l’acceptació demòcrata, un altre el del seu discurs a Berlin, però més enllà d’aquests exemples més “famosos”, els que per mi marquen un abans i un després són els experiments com el del cap de campanya que t’explica “artesanalment”, amb la càmera del seu portàtil i unes quantes diapositives de Powerpoint, l’estratègia de tot el procés del candidat. També destacaria el vídeo del voluntari que t’apropa la impressionant mobilització del porta a porta dels Obamamaníacs o aquell altre on el propi Barack et parla de tu a tu en un format volgudament cutre i desangelat.

Durant aquests mesos, ho he estat repassant, també m’han escrit Al Gore, Joe Biden, Hillary Clinton, i, avui mateix, Michelle Obama, que es volia assegurar de que aniria a votar. Tots ells han escrit amb un to proper i directe que compensava el pressumible to artificiós dels missatges. M’han demanat que agafi el telèfon per convèncer als meus amics, que vagi a fer de volunatri pel canvi, que no em pensi que tot està guanyat, que agafi la targeta de crèdit i faci un altre ingrés per la causa…

Avui veurem si tots aquests esforços han valgut la pena. Passi el què passi sembla indubtable que sí; mentrestant aguanto la respiració i em preparo per dormir poc…

La meva agenda diabòlica m’ha deixat temps per baixar a València a fer un cap-de-setmana-llarg amb l’excusa del casament d’uns bons amics. Un casament, per molt modern i discret que es vulgui arreglar, sempre t’ofereix escenes dignes d’omplir pàgines i pàgines de posts, i aquest no en va ser una excepció.

Com que la fama em precedeix, en un moment donat la mateixa núvia (embarassada de quasi 8 mesos) va fer referència a alguna situació berlanguesca del matí per deixar-me anar un “apa que no et queixaràs eh!” en clara referència a l’abundància de material que en un parell d’horetes se m’acumulava a la punta de la Moleskine.

No patiu que no avorriré massa. El més espectacular de tot va ser un tren de mercaderies que descarrila i talla el corredor mediterrani instants abans de que un Euromed amb el pare i la mare de la núvia (i cinc soferts amics, tots de Barcelona) hagin d’arribar als jutjats a escoltar els “sí vull”.

El què dèiem, escena de Berlanga absoluta amb nervis, corredisses, trucades de mòbil, furgoneta llogada d’una revolada a Castelló i corre-cuites pels carrers de València sense mapa i a contra-rellotge.

L’hora H era les 11:00, i la comitiva va arribar, clavada, dos minuts abans. Al final no hagués fet falta patir tant, l’inefable justícia d’aquest país havia decidit donar un cop de mà al cor dels participants a la gimcana amb un bonic retard d’hora i mitja per recuperar forces i calmar els esperits.

Llàstima que plovia i que els retards acumulats feien que les bodes s’amunteguessin en uns metres quadrats sota cobert del tot insuficients per aixoplugar una ratio de 3 casoris el quart d’hora. Feu números i sabreu el nombre de núvies i convidades histèriques per una cua o un vestit de lujo refregat per un terra moll. I és que la secretària judicial ja ho deia: “esto no son condiciones”….

Nosaltres, tot s’ha de dir, vam aguantar flegmàtics l’espectacle de casaments a la valenciana que ens rodejava, i, quan va ser l’hora, tot i la fredor del tràmit burocràtic, vam tenir temps per emocionar-nos amb dos lectors de blog que a partir de dissabte ja són marit i muller. Felicitats de nou!

Un axioma infal·lible en el món dels blogs estableix que una reducció significativa de posts equival a alguna mena de crisi en la vida del/la blogaire en qüestió.

En el meu cas, més enllà dels ja cíclics i tradicionals problemes de creativitat, la crisi que estic patint té el seu origen en una tipiquíssima excusa de manca de temps. L’origen és un canvi professional que, si bé ajudarà de forma notable al pagament de la hipoteca, amenaça en destruir el plaer d’entretenir-me escrivint aquestes quatre ratlles.

De moment m’aferro a l’esperança d’avesar-me ràpidament a la nova situació per no abandonar del tot. Suposo que només es tracta de trobar de nou els moments per desconnectar i no endur-se els problemes a casa. O si de cas, fer com la senyora que ens vam trobar per Londres i amagar-los rera la cortina.

Una escapadeta a Londres de cinc dies i una segona reentrée laboral (més dura que l’habitual de setembre) han posat el blog en pausa durant una bona estona. Però ara ja toca tornar.

NOTA:Recupero’un post del 27 de maig del 2007 per la trista ocasió.
==

Tots els mitjans de comunicació del món s’han fet ressó de la retirada cinematogràfica de Paul Newman. Amb 82 anys, quan potser encara podria estirar la seva espectacular carrera uns anyets, diu que ja no té la seguretat en si mateix per fer cine com voldria. Ve a dir què, per arribar a fer el ridícul, millor plegar.

No sé quina imatge de Paul Newman teniu vosaltres gravada a la memòria. Jo, sempre l’he recordat com a guapo, guapo, guapo: imatge viva d’aquells galants mítics de Hollywood que el tòpic diu que mai més tornaran.

Aquesta imatge va trencar-se en mil bocins fa ja tres anys quan, encara a Boston, un dia remenava entre els passadissos del biopijo supermercat Whole Foods.

De sobte, vaig entrar en estat de xoc quan vaig veure un munt de paquets de galetes de diverses classes i diversos pots de salses d’amanida amb un Paul Newman disfressat com de granger amish.

Aleshores, potser perquè encara no tenia blog, em va quedar pendent investigar què hi havia darrera d’aquell gest ridícul i extravagant. Tan baix ha caigut el mític Paul, que s’ha vist obligat a fer l’indio per cobrar quatre duros d’un fabricant de vinagretes?

Res més lluny de la realitat. Resulta que el nostre home fa anys que és ferm militant de la causa de l’alimentació saludable. El 1993 va fundar la marca d’alimentació Newman’s Own mig en broma mig en serio. El 2001, juntament amb la seva filla Nell, va fer un pas més enllà en la seva militància i va crear la nova marca Newman’s Own Organics.

No es tracta només de demostrar que hi ha una altra manera de de fer diners (molts, moltíssims) seguint criteris socials i ambientals més sostenibles i justos. Hi ha el detall que Paul Newman dóna directament tots els beneficis que obté de les seves marques a obres benèfiques. “Ja hi som, els americans amb aquest rollo de la charity i en Newman posant-se la careta de benefactor.” 

Sí, com vulgueu, però en quinze anys ha donat ell solet uns 250 milions de dólars (41.596 milions de pessetes!) a diverses causes en comptes de a la seva butxaca. En l’entrevista on anuncia la seva retirada i ens parla del seu nou projecte, un restaurant, s’atreveix a suggerir que el secret del seu èxit ha estat el tenir “una cara que no és la d’un lladre”.

Estic d’acord en que de lladre no en sembla. Ara bé, veient les fotos que il·lustren aquest post, de pallasso sí que n’és, i un rato llarg. Però això encara m’el fa molt més simpàtic, o no?

Aquest gairebé podria ser el meu primer live blogging. A diferència però d’altres professionals, jo no estic retransmetent res que tingui el potencial de canviar la història, escric tot veient l’infumable piromusical de la Mercè.

Ja venia calent amb la Mercè d’enguany després d’haver hagut de patir (per temes de feina) la Cavalcada de la festa major. A la desfilada de gegants i capgrossos li han volgut donar un to multicultural tan tòpic i suat que feia vergonya aliena. El problema és que la festa s’ha dedicat al “Diàleg Intercultural”.

Algú hauria de denunciar de veritat l’insult a la intel·ligència que significa la buida retòrica de la multiculturalitat de la que abusa Barcelona. Triar un títol tipus “la cavalcada de tots els colors del món” o donar la benvinguda amb un salam maaleikum o un namasté sembla que ven la moto del progressisme i feina feta.

Com l’enganyifa del piromusical dels vint-i-cinc anys de TV3 i Catalunya Ràdio; autobombo, fragments de sintonies de 5 segons, un poti-poti desordenat de músiques que són impossibles de casar amb el castell de focs (intenció mínima de tot piromusical) i ja ens ha de caure la baba.

Ara surten un centenar d’aprenents d’STOMP que no s’adonen que fan deu anys tard i que juguen a fer l’africà tot abonyegant bidons amb pals de bastoner. Ah, ja ho veig, és que és obra de Santi Arisa, ara ho entenc.

Però la gent aplaudeix i demà diran que tot molt bonic, que la Mercè ha estat un èxit i que enguany hem fet la festa major més gran d’Europa quan en realitat tenim una festa de plàstic que ens cola un gol rera l’altre. En fi… bona nit, que la traca ens diu que això s’ha acabat i demà toca agafar un avió. Fins l’any vinent si Déu vol.

Mai m’havia plantejat si, artísticament, Damien Hirst m’agradava o no. El veia com un Dalí contemporani, és a dir, algú que ha entès com funcionen de debò els mecanismes essencials del món de l’art modern i decideix aprofitar-se’n de la forma més descarada.

Dalí feia el pallasso no perquè estigués sonat, que no ho sé, sinó perquè sabia que si el feia sortiria més als diaris, el seu nom circularia de boca en boca i els seus quadres es vendrien per més calers. 1+1+1=3, fàcil.

Estic segur que Hirst venera a Dalí perquè l’artista britànic ha actualitzat el mètode dalinià fins a extrems espectaculars. Hirst s’aprofita de coses que Dalí no coneixia (el màrqueting modern, el mercat internacional de capitals, la globalització mediàtica, etc.), però en el fons el modus operandi de tots dos és el mateix: monto el circo i caixacobri.

Digues-li circo, digues-li histèria, digues-li farol, el què compta és fer-la ben grossa. La darrera de Hirst ja la sabeu: obviar la regla sagrada del capitalisme que obliga a passar per un milió d’intermediaris abans que un comprador B pugui assolir un objecte X d’un productor A, amb la intenció de vendre directament a subhasta la seva obra sense passar per galeristes i marxants. Resultat, 200 milions de dòlars nets per la seva revolucionària butxaca.

Deia abans que mai m’havia plantejat si Hirst m’agradava o no. L’única cosa que he vist d’ell va ser quan, en la meva època al MET, el nostre cap de departament va acceptar innocentment el regal de poder exposar un dels seus famosos taurons en formol durant dos mesos. Evidentment Hirst només volia la propaganda de tenir obra al Metropolitan, i des el minut 1 no va parar d’actuar com una estrella pop consentida amb mil i un requeriments.

Per acontentar-lo van haver de reforçar l’estructura de la sala perquè on ell volia la super peixera el terra no aguantava, els conservadors van haver de rebre una formació específica de com tractar l’obra (per exemple cada dia s’havia de descremar el greix que surava a la piscina amb una mena de caçapapallones), els vigilants no podien comentar l’obra amb els visitants… El què dèiem, una estrella interpretant a la perfecció el seu paper en el showbusiness.

Però sí, després de tot, l’obra em va agradar molt. El tauró impressiona, i la peixera té el subtil detall de tenir els laterals de vidre deformats per l’interior, fet que fa que el teu propi moviment provoqui l’il·lusió òptica de que el tauró s’està movent. La localització també va demostrar-se molt encertada, un gran finestral sobre Central Park deixava entrar una forta llum que es filtrava amb el blau del formol tot innundant la sala d’un blau turquesa intel·ligentment aconseguit.

Comprovo doncs que Hirst i Dalí tenen una cosa més en comú; tot i fer-me certa ràbia, en el fons en el fons he d’admetre que no són uns farsants i que estan tocats per aquell do de l’artista excepcional. O m’he deixat enredar?

Vixca vixca…

Postdata una mica més aclaridora: La pintada va ser fotogafriada a Alboraia (València), i explicar-la amb una mica de rigor ja m’han avisat que requeriria fer una tesi doctoral sobre l’esquizofrènia de part de la societat valenciana respecte la seva identitat. El detall de que aquests titllin al PP de catalanista ja dóna prou pistes de per on van els trets…