… i ens en morim de ganes, però si per Sant Jordi erem al km 0, tres setmanes després continuem fent camí…

NOTA: La Marta, una antiga companya de l’escola acaba de tornar d ela devastada Birmània. Indignada per tot el què ha vist em demana que l’ajudi a “a fer conèixer la realitat” a través d’aquest blog. És la primera vegada que em trobo en una situació semblant, però després de pensar-ho força, i de tenir clar que no es tracta d’un d’aquells correus en cadena que t’arriben des de ves a saber on, he decidit cedir-li aquest modestíssim espai per al seu llarg però revel·lador relat:

“Vam arribar a la capital un dijous dia 1 de maig ja que el divendres agafàvem un avió per anar a Singapur. No van avisar a la població i molt menys a nosaltres i a cap turista del perill que es corria.

Els únics comentaris d’advertiment que es varen fer era que s’esperava una gran tormenta, res més. La matinada del dijous al divendres, a les 5 del mati se’ns van rebentar les finestres de l’habitació del hotel, l’únic que va poder aguantar sencer amb aigua i llum gràcies a un equip propi de generadors elèctrics.”

“Es horrorós veure com des d’un 17º pis les uralites passen per el teu davant, resant que no entrin ni s’estavellin on tu estàs, veus com l’edifici del davant, el Sakura Tower se li rebenten es finestres i cau una pluja de vidres barrejada amb l’aigua del Cicló on tot s’ho emporta el vent desbocat, veus també com l’antena de metres d’alçada amb la llum vermella per avisar de l’alçada dels avions cau davant dels teus ulls, desitjant enormement que no entri per cap finestra de cap casa i pugui fer mal algú.”

“No teníem línia amb l’exterior, no anaven els telèfons i evidentment Internet tampoc. No teníem cap possibilitat de poder avisar els nostres familiars de que estàvem be, no podíem fer res de res ja que no tenim ni ambaixada ni cònsol. En els intents que vam fer per anar al aeroport ens varem adonar de la catàstrofe, tot destruït, arbres centenaris arrancats i desplaçats metres i metres, cases inexistents, tanques de publicitat destrossades en mig de la via publica i encastada a les cases. No varem veure l’exercit durant 3 dies, no varem veure ambulàncies ni policia. On eren?? Per què no estaven ajudant a netejar les avingudes i carrers un exercit el qual ha d’estar de part de la població?? T’ho diré on eren, a les cases dels Generals. Es molt trist que quan varem poder tenir televisió, la cadena pròpia del govern les imatges que ens mostraven eren les d’un exercit altament qualificat descarregant ajuda humanitària d’uns helicòpters quan tot això es FALS!! No podia entrar res per l’aire al país i l’aeroport estava tancat !!!”

“El dilluns dia 5 vam poder sortir del país cap a Singapur gràcies al propietari de l’agència d’allà que tenia contactes amb el govern. Aquest dia de camí a l’aeroport vam poder veure un exercit de xitxarel·los, un exercit que res s’assemblava amb les imatges de televisió del govern, era gent gran i jove, molt prima amb un uniforme on la roba els hi venia gran, amb xancletes, amb uns machetes petits per tallar els arbres centenaris !!!! Estaven fent intents de talar els arbres amb unes eines de riure !!”

“Vull dir-te que veure com persones intentaven arribar per entrar al nostre hotel (gent de Birmània) que no tenien casa s’intentaven agafar a unes reixes amb totes les seves forces, però el vent els aixecava del terra. Vaig estar preguntant quants ferits o morts havien hagut, la resposta: algun ferit i nomes 3 morts. Vaig estar preguntant i em van dir que la població té per 1 mes d’estar sense aigua i llum i jo al marxar el menjar al propi hotel ja escassejava, pots entendre com deu estar la gent. Veure per les nits des de la teva finestra una ciutat a les fosques, tot fosc i tu en un 17 pis amb totes les comoditats et preguntes moltes coses. La catàstrofe ha assolits xifres impressionants de morts i de desapareguts, no accepten ajuda humanitària, no volen periodistes al país, no dones visats, nomes volen diners.”

Et demano que escriguis sobre el que esta passant, denuncia si us plau tot el que t’he explicat fes que aixo se sapiga, que tothom pugui llegir sobre un pais sota les mans d’uns homes que han permes que tot aixo passés (quan la Índia, la Xina, Tailandia i Singapur ja tenien coneixements del cicló que venia) i no van fer res per evitar salvar una població.

D’altra banda ens han entrevistat mitjans de comunicació escrits i de televisió però enlloc han transmès tot el que t’explico, no se si es per que una televisió publica catalana i una altres estatal no li ha interessat fer public per part meva que tinc una mare que al saber el que passava i no tenir noticies meves va trucar a la Generalitat on no sabien res, va trucar a la Presidència de la Generalitat, tampoc, va trucar al ministeri d’assumptes exteriors, res de res. NO VAN FER RES ni quan van poder constatar que havien 15 catalans atrapats a Birmània! Vols creure que ningú dels anteriorment esmentats ens han trucat per veure com estem Per que no han fet res per ajudar-nos?

He deixat fa uns dies un país amb gent que no es mereix el que ha passat, sento tristor per a ells i alhora alegria per estar viva. Son sentiments contradictoris que a dia d’avui no enten el perquè de les coses. La gent d’allà no pot comunicarse amb l’exterior i tenen controlats els e-mails, el govern tot ho revisa. Em veig amb la obligació i amb el corresponent càrrec de consciència de fer saber el què esta passant. Guillem, denuncia, parla’n al teu blog, ajuda’m si us plau.”

Teòricament la tornada definitiva a Barcelona havia d’aturar la meva agenda viatgera de forma dràstica; no ha estat així.

La culpa l’ha tinguda primordialment una cosa tan oblidada com beneïda: els ponts, element ben definitori del nostre país.

Als EUA el concepte “pont” (Thanksgiving a banda) no existeix perquè un dia van decidir, en una sàvia decisió d’eficiència laboral, que totes les festes, caiguessin el dia en que caiguessin, es traslladarien a dilluns.

El mateix consuelo de tontos que et fa afirmar que perdre Lliga i Champions en el fons és millor que guanyar-les perquè així per fi farem renovació a can Barça, t’havia portat a afirmar que era millor viure en un món de “cap de setmanes llargs” en comptes de en un “de ponts”.

Ai quanta ignorància… Cinc dies per les Valències (precedides per dos caps de setmana, llargs i curts, a Girona i a la mateixa València) m’han fet recordar una vegada més que els tòpics si són tòpics és per alguna cosa.

Ho dic per aquell tan estès que diu que “Nova York és una passada però a Barcelona la qualitat de vida és molt millor”. Aquests dies he comprovat la veracitat de la saviesa popular tot retrobant-me amb ciutats de bellesa sthendaliana o consentint aperitius inesborrables a racons perduts a peu de les onades.

Aquest desordre viatger ha tingut conseqüències nefastes per a les actualitzacions de blog, us demano disculpes tot i que sé que enteneu els prosaics motius de les meves absències. Hauria de ser capaç de prometre una tornada a la regularitat blogaire, però ara resulta que imitem als ianquis i dilluns vinent fem festa granada. M’agrada això de copiar el millor de cada casa… tant viatget surt una mica car però tot sigui per adaptar-nos a les imposicions del nostre nou calendari.

“En definitiva, l’escriptura (i el llibre), al llarg de la història, ha provocat noves idees, nous sistemes de difusió que han fet possible l’accés de tothom a uns objectes singulars que, temps enrere, eren patrimoni exclusiu d’una minoria de privilegiats.”

Jesús Tuson, autor d’aquests ratlles afegeix, “als nostres dies, les noves tecnologies ens plantegen un repte…” Doncs avui, diada de Sant Jordi de 2008, encetem un projecte col·lectiu que ens omple d’il·lusió i que esperem compartir amb tots vosaltres d’aquí pocs mesos.

Poc a poc us n’anirem explicant més detalls; deixeu-nos de moment que en guardem els secrets…

==
PS. A banda d’un servidor, de moment a Tria som 1, 2, 3, 4 il·luminats i un creixent nombre d’entusiastes prou decents per no tenir blogs o insanes virtualitats per l’estil.

No, ni aquest és un post sobre la sequera fantasma que està provocant l’enèssim sainet del nostre país d’opereta, ni estic recorrent al tòpic del temps per mantenir una cadència de publicació mínimament acceptable.

Això sí, és un escrit una mica tonto que només vol destacar l’anècdota de que avui he descobert que Barcelona ha copiat de Nova York el fet de que quan plou automàticament apareixen arreu venedors ambulants de paraigües.

Aquest fet, aparentment banal, se suma a la creixent llista d’activitats que per mi són genuïnament novaiorqueses i que poc a poc s’estan obrint camí en aquesta Barcelona tradicionalment força resistent al canvi (al canvi real, no al canvi cosmètic).

Els meus enyorats Delis (novaiorquès per colmados de cantonada oberts les 24 hores del dia i capaços d’oferir-te la necessitat més absurda a l’hora més intempestiva, des d’un entrepà salvador a verí per a ratolins) s’estan reencarnant a la meva ciutat en forma de botigues que algú ja comença a embellir amb l’etiqueta de “comerç ètnic”.

La possibilitat de poder baixar al carrer a les tantes de la nit per comprar un brick de llet o una garrafa d’aigua és un recurs que al meu barri fins ara només et permetia l’odiat i massa llunyà Opencor d’Hostafrancs. La utilitat d’aquestes botigues és evident, tant com la utilitat de tenir un venedor de paraigües a mà quan les presses o el teu mal cap t’han fet oblidar l’umbrel·la a casa o al bar.

A Nova York mai em preocupava d’agafar i carregar el paraigües perquè, si de cas es posava a ploure, sabia del cert que sempre trobaria algú que em volgués solucionar la papereta a canvi de 5 dòlars. Avui he vist que a Barcelona potser em puc seguir permetent el luxe de ser un despistat; a veure si això de la sequera continua essent visible només als telenotícies i aquests emprenedors de passadís de metro poden continuar explotant aquest contrastat pla de negoci.

Nota prèvia: L’etiqueta “coses que trobo a faltar” l’ha furtada un altre blogaire que recentment ha abandonat Nova York. Espero que em perdoni si la faig servir per emmarcar aquest post enyoradís.

Deia que ara que he recobrat els vespres familiars al voltant del sofà, trobo molt i molt a faltar un d’aquelles troballes americanes que no s’entén que no s’hagin copiat aquí.

Em refereixo a una cosa que es diu Netflix, una mena de videoclub per correu que causa furor a l’altra banda de l’Atlàntic. En l’era d’Internet i del teòric accés il·limitat a la informació, tenir la idea d’obrir un videoclub (!?!) convencional no sembla a priori una visió gaire brillant. Si a sobre li sumes que el teu negoci es basarà en l’enviament per correu postal (!?!) dels DVDs (!?!) t’estàs guanyant a pols que si t’arruïnes se n’enfotrà de tu mig món.

La sorpresa es que el seu visionari fundador no només no s’ha arruïnat, sinó que, amb 7 milions de subscriptors i 997 milions de dòlars d’ingressos a l’any per lloguers de pelis, és ell qui se n’enfot de nosaltres.

La cosa funciona així: primer entres a la seva web, tries entre una oferta de 90.000 títols i et fas la teva llista de pel·lícules. A partir d’aleshores t’envien a casa el primer DVD de la llista per correu. Quan l’acabes de veure (no tens cap mena de dia/hora límit), poses el disc en el mateix sobre que has rebut i el deixes a qualsevol bústia. De seguida que reben el DVD, automàticament t’envien la segona pel·lícula de la teva llista i així vas fent rodar la roda.

Tot es basa en un sistema de subscripció mensual. Per 8,99 dòlars al més pots tenir 1 DVD a casa, per 13,99 en tens 2, i per 16,99 no et mous de davant de la tele perquè en pots tenir fins a 3. Sempre que vulguis pots modificar l’ordre de la llista a l’instant, i la gràcia és que hi trobes virtualment tot, des de Bigas Luna a Poli de guarderia passant per tots els clàssics de tots els cinemes.

Evidentment la clau és que el sistema de correus del país funcioni (això explica perquè ningú té els arrestos d’intentar-ho aquí amb Correos), ja que a Nova York entre tornar la peli i rebre la següent només passaven dos dies. També ajuda la certesa de saber que els veïns (o el carter) no et mangaran els sobres i l’experiència de que el sistema funciona com un rellotge.

Netflix es basa en la combinació de mentalitats “segle XX” amb visions “segle XXI”, i ara veig que, sense voler-ho, aquest post enllaça a la perfecció amb l’escrit anterior sobre les bajanades de la presidenta de l’Acadèmia de Cine. En el fons només cal pensar una mica; a veure si algú troba la manera d’evitar que ens morim de fàstic cada vespre amb tant anunci i tanta chikilikutrada.

Aquesta pregunta retòrica, formulada per la presidenta de l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España, Ángeles González-Sinde, aixecaran molta polseguera.

El centenar llarg d’enfurismats comentaristes del diari on he llegit la notícia ja s’estan encarregant de recordar-li a la senyora González-Sinde els beneficis socials de la generalització de la banda ampla, però a ella, el papus del pirateig de la descàrrega il·legal de pel·lícules li fa confondre la gimnàsia amb la magnèsia d’una forma espectacular.

El millor de tot és que ella mateixa es queixa de “demagògia i manca d’informació” (parlant del cànon digital) sense ser conscient de la profunda ignorància de les seves reflexions de fons.

Les declaracions de la presidenta dels acadèmics són ben definidores d’una situació surreal que fa que algú que presideix una institució que entre altres objectius té “Fomentar el progreso de las artes y de las ciencias relacionadas directa o indirectamente con la cinematografía; Promover la asistencia y el intercambio de información científica, artística y técnica entre todos sus miembros; Realizar estudios y trabajos sobre cuestiones relacionadas con la cinematografía y artes afines o Promover la investigación científica en matèria cinematográfica” ataqui un element (l’Internet d’alta velocitat) que té el potencial d’ajudar a assolir aquests objectius institucionals de forma dràstica .

No és res nou; més enllà de l’atàvica por que tot progrés tecnològic genera en l’ésser humà des de la nit dels temps, hauríem de ser capaços tots plegats d’ordenar una mica el garbuix de pors i recels que algú genera de forma irresponsable per aprofitar un potencial que tot just estem començant a entreveure.

Potser escombro cap a casa, però personalment estic convençut de que és la Cultura la que té la responsabilitat de liderar un canvi de mentalitat col·lectiu que ajudi a superar manifestacions “tan segle XX” com les de González-Sinde. Pot ser amb reflexió o amb acció, jo avui m’hi poso amb un projecte que combina una mica d’ambdues. Si tot va bé, per San Jordi en tindreu més notícies…

No sé si ho havia dit abans, però estic en ple procés de conversió a la secta Mac.

En una seqüència que sense cap mena de dubte està sobre la taula dels estrategues de la pometa, vaig començar amb l’iPod mini, després va venir l’iPhone, i justament fa un parell de setmanes el zenit va arribar amb el MacBook Pro des d’on estic escrivint aquest post endarrerit.

Tinc la teoria que els d’Apple estan abusant una mica del seu tirón. Fins ara casar exclusivitat i massificació semblava impossible, però de moment el ritme frenètic de novetats que ens ve de Califòrnia aconsegueix que compartir auriculars blancs amb mig vagó de metro continuï essent exclusiu i cool.

En fi, tot això ve perquè just abans d’agafar el nostre darrer avió a JFK, vam veure el què semblava una al·lucinació: una màquina expenedora d’iPods… Sí, ho heu llegit (i vist) bé, en plena terminal 7, entre duty frees i restaurants d’aeroport, la típica màquina de compra compulsiva…

Gastar-te 300 dòlars compulsivament a mi se m’escapa una mica, tot i que posar les màquines a una terminal d’Iberia que acumula retards històrics potser no és tan mala idea. Sembla que van començar al 2005 i que són tot un èxit; suposo que a hores d’ara les facultats d’empresarials de mig món deuen estar revisant els llibres de text com uns bojos.

Tornar definitivament també significa que toca reenganxar-se a la vidilla cultural de Barcelona. Durant tot aquest temps fora he intentat no desconnectar-m’hi del tot, però no ha estat fins ara que he pogut deixar de permetre’m el luxe de perdre’m coses com la presentació del darrer llibre d’un amic.

Al protagonista de l’acte que ahir va col·lapsar la llibreria Altaïr el vaig conèixer a la universitat fa tretze anys (glups) gràcies a una revista literària que vam fundar quatre aprenents d’humanistes amb ínfules.

En el nostre número zero vam fer el paripé de demanar originals per a publicar-los al mes següent tot i saber del cert que ningú n’enviaria cap i que tot aquell tinglado de la revista en realitat només servia per autopublicar el nostre impúdic egocentrisme.

Per sorpresa nostra, un estudiant anònim i desconegut es va creure el muntatge pseudoliterari i ens va fer arribar un petit conte per la seva consideració editorial. Es deia Amor oscuro, i tant el tema com la seva evident i inesperada qualitat ens va deixar sense paraules.

Gràcies al meu aleshores ja desenvolupadíssim i cèlebre ull clínic, aquell dia vaig tenir molt clar que el noi “apuntava maneres” i que arribaria lluny. No m’equivocava. Literàriament està en procés d’arribar-hi, però literalment fa temps que hi va arribar. El Jordi (viatger im-penitent) fa anys que viatja per mig món, i a banda de fer-nos cruels dentetes amb els segells del seu passaport, tenim la sort de que els seus llibres ens fan reviure (via una Literatura en majúscules) unes realitats aparentment llunyanes però essencialment intimes i properes.

El Viatge (la idea, l’experiència, el concepte…) és l’element central de la seva obra, però més enllà de tòpics i literatura de gènere, cadascuna de les seves línies amaga un bagatge intel·lectual i literari que per sort no s’ha limitat a tesis doctorals o a classes d’Història de la Literatura. En aquest sentit, un dels seus ressenyistes afirma encertadament que la seva obra “aconsegueix sembrar el remordiment de no haver llegit certs llibres [però] la il·lusió de fer-ho aviat.” És a dir, prepareu-vos per llegir entre línies.

Per orientar-vos en l’univers literari de Jordi Carrión podeu començar per agafar una bona brúixola. La necessitareu per acompanyar-lo en la seva perpètua volta al món, que ara mateix té com a darrera parada provisional el què diuen que és el continent més desconegut de tots: Austràlia.

He tornat a Nova York bàsicament per ajudar en el desmuntatge del que ha estat casa nostra durant quatre anys (meva menys, que jo m’hi vaig afegir més tard.) Ajudo en la logística, però també en el suport a algú que comença a dir adéu sense acabar d’assumir que les paraules que articula i les tasques pendents que liquida volen dir el què volen dir.

Pots marxar per etapes, fer festes vàries, acomiadar-te en públic i en privat, fer veure que racionalitzes el tema, autoenganyar-te amb la voràgine del dia a dia, treballar fins el darrer minut, dir que no hi penses massa, donar-te temps, rodejar-te d’amics…

Les estratègies canvien de persona a persona, però les pessigolles a l’estómac davant el vertigen del caos i la maleta comencen a donar pistes de per on van els tiros… Trigarem a assumir-ho però; ja és això.

Vaig marxar del Bronx per Reis i hi he tornat (mig malalt) coincidint amb el meu aniversari. En total tres mesos d’absència, massa poc per ser molt de temps i massa temps per ser com si haguessis marxat ahir.

La meva vella teoria de que els avions viatgen a una velocitat infinítiament superior a la del teu cervellet va tornar a demostrar-se de nou amb precisió matemàtica.

Aquest cop ha anat a la inversa del què estava habituat però el fet és el mateix: ara estàs anant amunt i avall en bicing i ensenyant Barcelona a un grup d’americanes excitades, ara estàs a l‘Apple Store de la 59 rodejat d’una gernació de sonats pintats de verd que al·lucinen com tu de l’etèria bellesa del Macbook Air.

En aquest temps la veritat és que poques coses han canviat. Una de les que més m’ha sorprès es comprovar com els dels Starbucks han aconseguit que la mafia italiana de Morris Park els hagi autoritzat a obrir botiga aprop de casa. No és broma, al que per espai de deu dies encara és el nostre barri no hi trobareu ni McDonald’s, ni Dunkin Donuts ni cap de les omnipresents franquícies que tan defineixen aquest país. No sé com s’ho fan, però aquests italo-americans sí que saben com protegir el comerç tradicional… Bé, com a mínim en sabien fins ara.

Jo per si de cas els hi donaré suport i, en comptes de baixar a Manhattan per sopar, celebraré l’aniversari a una pizzeria típica del barri on et serveixen unes pizzes de radi quilomètric. Unes pizzes que em serviran per continuar desenvolupant el tema del retrobament amb algú que si ha canviat només és per anar a millor.