Rendits a l’evidència

December 31st, 2006 by defak

Caminar de Brooklyn a Queens, creuant decrèpites fàbriques a mig enrunar i amb la omnipresent vista de l’skyline més poderós del món sempre a l’esquerra, és un bon exercici per les cames. També ho és per acomiadar un any a Nova York (jo) o perquè Nova York et dongui la benvinguda com cal (a la meva acompanyant).

Nova York és una llarga llista de coses fetes i coses per fer, una ciutat que més que aclaparar-te pel què veus t’aclapara pel què saps que t’estàs perdent.

Caminàvem mig perduts arreglant el món quan vaig poder fotografiar que no erem els primers que abaixaven el cap, potser en senyal de respecte, rendits a la força dels vents que bufen per Nova York.

ACTUALITZACIÓ: Navegant per aquests móns de déu, he descobert que, més que obra del vent de Nova York, aquesta peça és obra de l’artista americà Brad Downey. Ja s’havia dit que ho semblava… Bon ull!

Escrit a deTot | No Comments »

Rendits a l’evidència

December 31st, 2006 by defak

Caminar de Brooklyn a Queens, creuant decrèpites fàbriques a mig enrunar i amb la omnipresent vista de l’skyline més poderós del món sempre a l’esquerra, és un bon exercici per les cames. També ho és per acomiadar un any a Nova York (jo) o perquè Nova York et dongui la benvinguda com cal (a la meva acompanyant).

Nova York és una llarga llista de coses fetes i coses per fer, una ciutat que més que aclaparar-te pel què veus t’aclapara pel què saps que t’estàs perdent.

Caminàvem mig perduts arreglant el món quan vaig poder fotografiar que no erem els primers que abaixaven el cap, potser en senyal de respecte, rendits a la força dels vents que bufen per Nova York.

ACTUALITZACIÓ: Navegant per aquests móns de déu, he descobert que, més que obra del vent de Nova York, aquesta peça és obra de l’artista americà Brad Downey. Ja s’havia dit que ho semblava… Bon ull!

Escrit a deTot | 1 Comment »

Jugar-se el temps

December 30th, 2006 by defak

En aquesta ciutat, suposo que no només en aquesta, però aquí és on ho he descobert, hi ha tot un món semi-subterrani que té el nom d’Off-Track Betting.

Aquests centres “d’apostes fora pista” estan repartits pels 5 districtes de Nova York des de que el 1960 els seus ciutadans en van aprovar la creació en referèndum. Les OTB tenen una finalitat social i estan controlades per l’estat. A mi, personalment, m’han fet por.

A les OTB s’aposta a les curses de caballs, un món, el de l’hípica, que ni conec a fons ni mai he entès però que aparentment desperta passions i milions arreu.

Potser per culpa d’aquest desconeixement, no deixa de sorprendre’m que segons la New York City Off-Track Betting Corporation, l’any 2006 el sistema gestionés més d’1 bilió de dòlars (gairebé mil milions d’euros) en apostes.  Per tenir una referència, això és tres vegades el pressupost del Departament de Medi Ambient i Habitatge el 2005. Oi Jordi?

Aquest antre, a la 3a avinguda amb el carrer 44, tenia un aspecte tan depriment que m’ha faltat temps per fer la foto i sortir al carrer a respirar. Una audiència totalment masculina, excepte la que feia veure que escombrava, mirava amatent les pantalles, llegia el diari, omplia butlletes, feia cua a les finestretes…

No sé d’on surten aquests milions de dòlars. Més que estalvis o xavalla, m’ha semblat que l’únic que aquests homes apostaven era el seu temps… I puc donar fe que el perdien.

Escrit a deTot | 1 Comment »

Nadal made in Bronx

December 27th, 2006 by defak

Un pensa que ho ha vist tot fins que 1) se n’adona que és un pretensiós inconscient o 2) passa els nadals al Bronx.

A Pelham Parkway, a la cantonada d’on he portat la maleta plena d’abrics, camises i sabates, hom pot gaudir d’un dels espectacles més al·lucinants que hi ha sobre la capa de la terra. Es veu que uns veïns nostres s’han entestat en construir el major Temple del kitsch imaginable. Per aconseguir-ho, han trobat en el Nadal i la dubtosa tradició americana de guarnir amb-com-més-coses-millor el jardí, la coartada ideal.

Jo no vaig tenir la sort de descobrir-los l’any passat, però sembla ser que any rera any se superen.

Les cues que a tota hora s’hi formen per admirar aquesta obra d’art són sorprenents, però encara ho són més les cares de fascinació i (em sembla) enveja dels qui ens hi congreguem a badar.

La llegenda, un pèl tòpica, que circulava entre nosaltres afirmava amb rotunditat que els artistes de tal instal·lació eren una parella de gays del barri. Si el matrimoni que avui corria per cobrir amb bosses de plàstic aquesta mena de falla nadalenca s’arriba a assabentar que els hi volem treure el mèrit, potser fan cas als valencians però a qui decideixen cremar és a nosaltres.

Escrit a deTot | No Comments »

Acomiadament /1

December 27th, 2006 by defak

Avui, com que plovia i feia fred, la Molly no ha volgut anar a passejar. Millor, en aquests darrers dies del meu xollo/penitència he de confessar que li estic agafant una mica de mania a la més vella de les dues bestioles. I em sembla que la cosa és recíproca.

Després d’omplir la maleta amb abrics, camises i sabates, he fet el passeig habitual per les voreres de Park i la 38 amb una sensació força extranya.

Tot era com sempre, l’estació de Grand Central il·luminada, els dos hotels de la cantonada, els taxis anant a a seva, les guspires dels flaixos dels turistes als balcons de l’Empire State, la gossa estirant…

He trigat a saber què em passava. Suposo que m’estava acomiadant del que d’una forma o altra ha estat casa meva durant sis mesos.

Escrit a deTot | 1 Comment »

Sweet Papaya

December 25th, 2006 by defak

Confirmat, diversos folis amb l’imponent segell del “New York Marshall”, enganxats al que un dia fou la porta del Cafe Ari, certifiquen que la meva estimada oficina a Downtown ha estat clausurada (embargada, per ser més exactes).

Demasiado bonito para ser verdad. El malograt Cafe Ari oferia una situació immillorable (Greenwich avenue amb 6 av), uns espressos i unes pastetes bones i no prohibitivament cares, bona música, còmodes cadires i una llum ideal per treballar, cosa difí­cil de trobar a les indy-hip-cool Bakeries del Village. Tot plegat, amb la cirereta del WiFi lliure, van fer que hi passés hores i hores, amb el portàtil, jugant a fer el newyorker.

Sort que hi ha coses que, potser perquè no tenen massa pretensions, sempre són a mà  quan les necessites. Poden tancar mil Aris que Nova York seguirà  essent Nova York. Ara bé, si algun dia arriba a tancar un sol Papaya (novaiorquès per xiringuito de color groc, normalment situat als xamfrans, on serveixen exclusivaments hotdogs i sucs de fruita), que Déu ens agafi confessats perquè la cosa anirà  de debó.

Sovint m’escapava del Cafe Ari (deixant l’ordinador solet, glups) per creuar la sisena corrent, comprar dos hot dogs i un suc natural de papaia per tres dòlars i matar la gana de cosa salada amb cert sentiment de culpa dietètica.

Tot i el record amarg de la defunció de l’Ari, en aquest diumenge de Nadal, el meu enyorat àpat furtiu m’ha estat dolç com sempre.

Escrit a deTot | No Comments »

Cenador solitario

December 24th, 2006 by defak

Una cosa és ser un capullo, com diria qui jo sé, i l’altra escriure bé. Aquest article d’en Bernat m’estalvia la feina d’escriure el meu primer sopar de Rodríguez en tornar de l’aeroport. White Trash food nadalenca en un ambient insuperable…

Escrit a deTot | No Comments »

Aeroports

December 24th, 2006 by defak

Com tot expatriat, tinc una relació ben especial amb JFK. Per aquells qui no estigueu familiaritzats amb la mania americana que transforma en acrònims tot el què li ve en gana (des de FDR per Francis Delano Roosevelt, a OMG per Oh My God), JFK ve de John Fitzgerald Kennedy, i és un dels tres aeroports que té la ciutat de Nova York. 

En aquest aeroport he marxat de vacances contentíssim, he esperat hores i hores de matinada a que algú sobrevisqués a odissees aèries, he corregut amb el cap emboirat en un viatge que mai hagués volgut fer, he fet cues sota la pluja i he carregat maletes sempre que no me les han perdudes…

Aquest darrer cop he fet de xofer a dues noies que anaven ben contentes a veure nebots i a treure el ventre de pena amb teques d’aquelles que només fa una mare. D’aquí deu dies hi tornarem a ser, qui va acostuma a tornar, i d’aquí tretze seré jo qui agafarà l’avió per tornar a creuar el mapa.

De JFK però, més que avions, maletes o bons i mals records, el què més recordo és aquesta omnipresent senyoreta. No la trobo ni especialment guapa ni tampoc té res d’especial, ja ho sé. Potser és que m’ha mirat als ulls tants cops que actua com si em conegués de tota la vida.

Escrit a deTot | No Comments »

Matí…

December 22nd, 2006 by defak

Un matí de tons vermells però un matí com tots els altres…

Escrit a deTot | No Comments »

Era diumenge passat

December 20th, 2006 by defak

Era diumenge passat, ja ho sé; però com sempre, faig tard.

“(…) I ara no hi ha desordre ni sorpreses,
els mots flueixen lentament i clara
i el bosc és dens i acollidor com sempre. (…)”

Miquel Martí Pol, Estimada Marta, Set poemes d’aniversari II

Escrit a deTot | 1 Comment »

Mr. MET

December 20th, 2006 by defak

Cada dia, en arribar al Museu, hi ha algú que em dóna la benvinguda. El tinc tant vist que és la imatge que segurament mé recordaré d’aquests mesos. L’he batejat com Mr. MET, un nom una mica fàcil ja ho sé, però ha sortit així­.

Al matí­, amb gent amunt i avall que m’el distreu, li dic bon dia de passada. És al vespre, amb les galeries buides i entre penombres que el tinc només per a mi…

Escrit a d'Art | 1 Comment »

El revers de la trama

December 9th, 2006 by defak

“Open Burgeoning geometries: constructed abstractions”, Whitney at Altria, Whitney Museum of American Art.

Un dels temes que darrerament més apassionen als del mundillo artístic català és el de la privatització de l’art i la cultura. Ara no vull entrar en aquest tema perquè és dels que més m’entendreix i acabaria per no parlar del què promet el títol d’aquest post. Pensava però, en què pensaria segons qui de l’acord a què varen arribar ja fà anys el Whitney Museum of American Art i Altria (un empori que aglutina Phillips Morris o Kraft) per tal de convertir el hall dels seus quarters generals a Park Avenue en una petita saleta d’exposicions. Evidentment, money talks, i aquí, Nova York, aquesta cosa va en serio

Comencem bé, un paràgraf i dos temes que inviten a què passi de les “burgeoning geometries”; hauré de millorar la meva prosa bloggera… La veritat és què no tinc massa coses a dir sobre l’exposició; no perquè no valgui la pena, que no ho sé, sinó pequè en realitat no la vaig acabar de veure mai. He de confessar que la meva acompanyant i jo, no diré el seu nom per no comprometre el seu prestigi, vàrem passar olímpicament dels jovencells escultors (?) i se’ns varen passar les hores amb una conversa molt més interessant sobre si aquesta revolució de la web 2.0 és un fenòmen noble i ingenu o una segona part d’una divertida bobmbolla tecnològica que està tornant a fer guanyar centenars de milions de dólars als més llestos de la classe. Read the rest of this entry »

Escrit a d'Art, deTot | 7 Comments »

« Veure posts més antics -