“Open Burgeoning geometries: constructed abstractions”, Whitney at Altria, Whitney Museum of American Art.

Un dels temes que darrerament més apassionen als del mundillo artístic català és el de la privatització de l’art i la cultura. Ara no vull entrar en aquest tema perquè és dels que més m’entendreix i acabaria per no parlar del què promet el títol d’aquest post. Pensava però, en què pensaria segons qui de l’acord a què varen arribar ja fà anys el Whitney Museum of American Art i Altria (un empori que aglutina Phillips Morris o Kraft) per tal de convertir el hall dels seus quarters generals a Park Avenue en una petita saleta d’exposicions. Evidentment, money talks, i aquí, Nova York, aquesta cosa va en serio…

Comencem bé, un paràgraf i dos temes que inviten a què passi de les “burgeoning geometries”; hauré de millorar la meva prosa bloggera… La veritat és què no tinc massa coses a dir sobre l’exposició; no perquè no valgui la pena, que no ho sé, sinó pequè en realitat no la vaig acabar de veure mai. He de confessar que la meva acompanyant i jo, no diré el seu nom per no comprometre el seu prestigi, vàrem passar olímpicament dels jovencells escultors (?) i se’ns varen passar les hores amb una conversa molt més interessant sobre si aquesta revolució de la web 2.0 és un fenòmen noble i ingenu o una segona part d’una divertida bobmbolla tecnològica que està tornant a fer guanyar centenars de milions de dólars als més llestos de la classe.

De l’exposició us deixo amb tres fotografies de l’obra Minor In-house Brain Storm, 2006 de Phoebe Washburn. (Podeu veure’n més aquí). Trio aquesta obra i no una altra perquè he detectat que les coses que més interessen als neòfits en això de l’Art són els detalls pràctics. Em refereixo a les preguntes tipus “com està fet”, “quan val”, “com han penjat el quadre”, “què hi ha dins d’aquesta caixa”, “què hi ha al darrera”, etc. Suposo que aquesta curiositat pública i desacrlitzadora de l’obra d’art demostra que el tansemenfotisme postmodern realment ha guanyat la partida.

Phoebe Washburn entra de plè en aquest, ja un pèl gastat, esperit de donar la volta a la cosa i, literalment, ens presenta Minor In-house Brain Storm del revés. El que l’espectador veu de forma immediata és un enorme i desigual entramat de fusta que conforma una estructura d’uns quatre metres d’alt. És això la seva obra? Molt bé entesos, ja està vista. Però aleshores, aquell visitant postmodern i curiós que vol buscar les pesigolles s’hi fixa més i vol saber què hi ha al darerra de tanta fusta. Troba que  unes petites finestretes per on es pot mirar l’interior i aleshores descobreix, aha!, què és a dins on hi ha la teca. Uns llaquets, una mena de nenúfars, unes làmpares penjant…

La satisfacció autocomplaent del Ja ho he entès s’acaba, com la majoria de vegades amb les obres obertament postmodernes: quan l’efecte de l’acudit cerca-lejos, dentro-fuera s’esvaeix. Ara bé, el dubte reneix amb força quan descobreixes, en un raconet, els estris que mantenen l’artístic ecosistema aquàtic en condicions. Una xarxa amb el seu mànec, una tovallola, un bidó groc (què hi deu haver a dins?), una manguera enrotllada… Collons! Ja me l’han fotuda! I això què? És part de l’obra? No ho és?

Em pregunto aquestes coses i inebitablement recordo aquell impagable episodi a la DIA:Beacon on, després d’una densa explicació per part del guia de l’obra de Dan Flavin, al canviar de sala una velleta va preguntar innocentment si els fluorescents del sostre també eren obra del mateix artista. L’encorbatat guia es volia fondre, però la senyora tenia tota la postmoderna raó de preguntar.

“Open Burgeoning geometries: constructed abstractions”, Whitney at Altria, Whitney Museum of American Art. 7 de desembre 2006 – 4 de març 2007.