Si ahir jugàvem amb el chroma, avui juguem amb la neu.

Neu: Boles premsades llançades amb mala baba, dibuixos fugaços sobre el parabrisa, cotxes camuflats de blanc, voreres verges per profanar arrossegant els peus, guants humits i mans fredes, espurnes ocres a contrallum, gravetat en càmara lenta, riures compartits d’excitació, el silenci de l’instant que segueix el respirar fons. Ja ha passat un any, i el sord trencadís de la petjada sobre la pols blanca ens ho recorda en veu baixa.

Â

Â

Més neu enllumenada.

Qui diu que els museus són avorrits? Diumenge passat, al The Museum of the Moving Image, entre memorabilia cinematogràfica de divers gust, n’hi havia que s’ho passaven la mar de bé conduint cotxes en un fons de chroma.

Â

Â

(Seran molt dures les represàlies?)

Amagat en la lletjor industrial de Queens, tècnicament Long Island City, i en una teranyina de carrers i avingudes que t’obliguen a conduïr en contra direcció, pots arribar a trobar el The Noguchi Museum.

                          Amadeo MODIGLIANI, Reclining Nude, 1917
                         Metropolitan Museum of Art, New York

La meva idea inicial en començar aquesta secció era la de presentar aquelles peces del museu, si no “secretes”, sí que potser no tan conegudes. Està clar que aquest no és el cas d’avui. Els nusos de Modigliani s’han convertit en una icona universal; formen part del hit parade dels posters i postals que, des de Hong Kong al Bronx, decoren els nostres apartaments-IKEA. Malgrat tot, potser per la ressemblança entre la comentarista anònima i la model de mirada absorta, la tria d’avui ha estat doblement fàcil. 

Què dir d’una imatge que tothom té tan present? El primer és advertir que una cosa és el poster i l’altra el quadre en si. És una obvietat, però en un món dominat pels hologrames de la imatge digital les veritats estètiques solen oblidar-se.  Jo, personalment, quan miro la cara d’aquesta venus, o maja, o odalisca, veig una síntesi perfecte entre la tradició artística occidental més ortodoxa i les influències de l’art primitiu més canònic, el que es resumeix i es simplifica en la màscara africana. 

Potser sóc jo que estic rodejat de massa curators als qui se’ls hi en va l’olla, o potser és que per arribar a veure aquestes corbes has de creuar les galeries d’Art Africà. Sigui com sigui, amb el fred que fa a fora, aquesta rotunda i despresa calidesa no pot fer més que recomfortar. 

Enveja? He sentit enveja? Doncs avui els passe-partout han millorat…

Gràcies als meus companys de feina de la taula del costat avui he descobert que Miró va agafar el costum d’enviar al nostre antic Cap de Departament, el difunt Bill Lieberman, una mena de christmas estiuencs ben especials.

En uns folis impresos amb la capçalera ”Joan Miró, Son Abrines – Palma de Mallorca” (residència per molts anys de l’artista, actual seu de la Fundació Pilar i Joan Miró i on va morir-hi el dia de Nadal de 1983), uns infantils i inconfusibles traços fets amb dacs o plastidecor de coloraines desitjaven, mig en català mig en francès, ”Bones festes” a l’influent curator. Les dates, autògrafes i amb els mesos en números romans, reculen fins 1952, 1953 i 1954. Aleshores Lieberman treballava al MoMA; dedueixo que se les va emportar al MET quan va canviar de feina, potser amb la tassa del cafè, les fotos de la familia i altra paperassa.

Quants petits tresors com aquests amagaran les storage rooms del MET? No ho sabrem mai. Quan he suggerit que aquestes “coses” s’haurien de publicar, m’han mirat amb cara de sorpresa. Aquests simpàtics gargots són nimietats, foteses, comparades amb el què veritablement amaguen, geloses, les voltes del museu.

A mi però aquestes tonteries m’agraden, i m’agrada tenir-les a mà quan les sé tan secretes i inabastables. Per això també les vull compartir amb vosaltres. He fet una foto d’estranquis del carret amb els passe-partout, impossible dels christmas en si, i demà prometo penjar-la.

La foto…

A la feina, de vegades gires el cap, vas a rentar-te els mans o t’aixeques a la impressora i et trobes amb algunes sorpreses.

Ahir, com que estaven desmuntant l’exposició monogràfica de Sean Scully, em van passar per davant dels nassos aquests dos olis camí­ de ser retornats al seu generós lender.

Al cap de quinze minuts a la taula del costat repassaven uns passe-partout amb caricatures inèdites de Picasso (només vaig veure la titulada pel mateix geni “Guillermo Apollinaire” sic) com aquell qui fulleja el diari.

Molts em pregunteu que “què tal el Metropolitan”. Doncs alguns dies és així­, la mar d’entretingut.

La Història no m’avorreix, diria que m’agrada (tampoc em mata). Tinc un Màster en Història per la Pompeu. Al Trivial, les preguntes d’Història s’em donen prou bé. A Barcelona tinc una empreseta que viu, precisament, de la Història… Tot això està molt bé, però he hagut de venir als EUA per plantejar-me una mica seriosament què coi és això de la Història.

Philadelphia, més que Boston o Washington, és per als americans sinònim d’Història. I a Philadelphia la Història és una campana, així, tal com sona. N’és un simbol, no la Història en si, però com a símbol converteix un concepte abstracte i complexe (en aquest cas el procés d’independència dels Estats Units) en un objecte físic de fàcil i immediat consum col·lectiu.

Que “els americans no tenen Història” és un dels llocs comuns més repetits per nosaltres els europeus. Ho diem amb orgull, amb condescendència i mig rient sota el nas. La veritat es què costa aguantar-se el riure després de veure exposades a les modernes vitrines del Liberty Bell Center campanetes en punt de creu o en forma de peu de làmpara. Però algú em pot explicar la diferència entre l’Independence National Historical Park i el futur “Centre d’interpretació” del Born? Els dos expliquen/explicaran de forma didàctica projectes de Sobirania col·lectiva cronològicament paral·lels però amb diferent…”final”.

De veritat no tenen Història els americans? Què en sabem nosaltres de la seva Història més enllà del tòpic de què “no en tenen”? I de la nostra, què en sabem? Evidentment, d’una i altra pregunta, i en diferent grau, la resposta és res de substancial (jo el primer).

Per posar només un exemple, a mi em van ensenyar que la pedra angular de la nostra cultura occidental Moderna tenia els seu orígen en la Il·lustració i, en concret, en la Revolució francesa. Recordem-ho: Antic Règim, Liberalisme, Burgesia, Democràcia, Drets Humans, Estat Modern, Separació de poders… Em desconcerta doncs, comprovar que la Bastilla va ser presa el 1789 i que la moderna (en aquest sentit) Constitució americana va escriure’s el 1787.

Aquesta és una, i em temo que si comencés a buscar, en trobaria d’altres.

Va ser la setmana passada i se m’acumula la feina… Només per recordar-ho, dijous passat va nevar per primer cop. Una miqueta de res, però va nevar i cal dir-ho.

LAMASSU/SHEDU 
Període Neo-Assiri, Regne d’Ashurnasirpal II
882-859 ac.
Alabastre. h. 3,14 m
Metropolitan Museum of Art, New York

Si la setmana passada vaig interrompre la recent inaugurada secció dels divendres (era a Barcelona i el MET em queia una mica lluny), avui toca seguir. És increïble el què pot arribar a “amagar” aquesta macro capsa de sabates que es diu Metropolitan Museum of Art. En aquest cas, part del palau que el rei Ashurnasirpal II es va fer construïr a la ciutat mesopotàmica de Nimrud a mitjans segle IX a/c.

La brevetat obligada del “format Blog” (per sort) no em permetrà que m’extengui amb massa detalls; és feina vostra anar trobant els links que amago per aquí i anar fent-vos una composició de lloc. Assíria dóna per massa i a més m’esperen 200 gr d’un foie comprat a Charles de Gaulle! Al Palauet de Sant Antoni m’entendran doblement…

Resulta evident pensar sobre les expoliacions del patrimoni que han configurat els grans museus… però això seria massa fàcil i un dia ja us explicaré l’intel·ligent argumentari que un dia ens va exposar Philippe de Montebello, el nostre director, al respecte.

La sala que guarden aquests dos colossos manté les proporcions del palau original i té les parets folrades de relleus al·lucinants i incomprensibles textos cuneiformes. Inexplicablement, en un museu normalment plè a vessar de visitants, sempre que hi he anat hi he estat sol. Avantatges de no haver de còrrer amb la guia a la mà per no perdre’m les mòmies o els Monets.

Finalment ha arribat el dia. Han hagut de passar més de 30 mesos perquè, més enllà de poses, en tornar a Nova York, no a Barcelona com fins ara, sentís que arribava “a casa”.

Moltes coses han canviat en aquests mesos. Totes elles, i llàstima que no hagués començat aquest blog abans per no oblidar-ne algunes, suposo que van fent forat fins transformar les nostres coordenades vitals de soca-rel. No cal ser massa llest tampoc per deduir que una d’aquestes coses en concret, la que va canviar per sempre a finals de setembre, hi deu tenir alguna cosa a veure…

És curiós també què, mentre estava escrivint aquest post, una amiga que comparteix ciutat d’exil·li voluntari m’ha enviat un correu explicant-me que li passa exactament una cosa similar. Té gràcia. Una altra amiga, en sentit contrari, m’avisa: “per molta gorra que et posis i aquest look harlemià ets un catallufo i casa teva és catalunya!”.

Així que no patiu, entre una i l’altra espero no perdre’m massa. També continuaré passant matinades als aeroports, per si de cas.

La idea feia dies que em rondava pel cap, però les coses surten quan surten i no ha estat fins ara que aquesta secció ha vist la llum. La idea és ven senzilla; aprofitant que diuen que treballo al MET, es tracta de cada divendres fotografiar i penjar una peça diferent de les exposades al meu bonic lloc de treball.

Com deia aquell, criteri criteri (per sel·leccionar les peces) no és que en tinguem massa… Caminar per les galeries sense buscar res en concret amb la intenció d’apamar els secrets que amaga aquest laberint de l’estètica universal. No serà mal de fer. Això sí­, he de poder-ne fer una bono foto, sinó no val.

VISHNU DE QUATRE MANS ASSEGUT
India (Tamil Nadu), Pandya dinasty
Segona meitat del s. VIII-principis del IX
Granit. h. 2,98 m
Metropolitan Museum of Art, New York