Avui la tia Molly estava malalta. Acostumat a veure-la com una dona forta, independent i amb caràcter, trobar-me-la per sorpresa, arraulida sota una manta i asseguda al seu etern sillón mirant la tele m’ha fet un no sé què. 

En veure’m ha intentat dissimular, però tremolava i al final ha accedit a què li preparés un tè calent. “El que no es curi amb tè i sopa de pollastre vol dir que realment és mortal” m’acostuma a dir; avui m’ho ha repetit fent-se la valenta. 

Quan no em veia li he fet aquesta foto mentre pensava què, més enllà del tòpic, deu ser ben fotut envellir sol.

Des de que visc amb ella no l’ha vinguda a veure ni un sol dia la seva única filla. Molt menys les seves dues nétes bessones. Ella tampoc les ha anat a veure, ni a l’estiu, ni per Nadal ni el Dia d’Acció de Gràcies. La llegenda diu que és vídua i que com a mínim té tres (ex)marits. Ni una paraula de tots ells, i avui patia sola.

Un comentarista anònim del meu darrer post, amb qui d’aquí una setmaneta m’estaré pimplant un Montsant amb Ibèrics al nostre restaurant particular, em preguntava si no havia pensat en ser fotògraf. Aparentment, sembla que s’ha fet addicte a les fotografies del blog més que a uns textets cada cop mes curts.

Als que som prou egocentrics per tenir un blog no cal que us digui el que ens agraden aquesta mena de comentaris… Evidentment que he pensat en ser fotògraf! I director de cine, i de museu o fundació, i escriptor, i amo de restaurant, i arts consultant, i professor, i CEO de xiringuitos varis, i (digem-ho així) administrador públic, i viatger professional, i propietari de cases al Village…

Què té aquesta ciutat que en un passeig inesborrable de Chelsea a TriBeCa tot això surt en una conversa i tot això sembla possible? Una teoria afirma que és l’alçada dels edificis… No ho sé, jo encara estic cercant la resposta. Tampoc tinc massa pressa en trobar-la, vaig passejant i m’ho penso.

Caminant per Pelham Parkway, en tornar de la festa de Cap d’Any, plovia.