A Nova York hi ha certes cafeteries (Coffee Shops o Bakeries, no Cafes) on tenen obsessió per fer-te sentir com a casa. Els sofàs són imprescindibles, però també ho són la connexió wifi gratuïta, els llibres a lliure disposició, els jocs de taula escampats arreu i els cambrers indy amb pinta d’estudiants part time.

Quan els d’Starbucks, llestos com la fam, omplen els seus locals amb sofàs, taules baixes de fusta i cambrers que et criden pel teu nom, demostren que aquesta tendència domèstica en el món de les cafeteries no és flor d’un dia. Si en el seu moment, el que imperava eren les cafeteries d’estètica colonial (algú recordarà que jo sempre els hi he fet boicot), ara la temàtica que omplirà  les nostres cantonades s’ha fet més casolana.

Sembla ser què és Berli­n, i no New York, l’orí­gen d’aquesta nova tipologia de cafeteria. Em consta també que a Barcelona (Muebles Navarro no compta) ja fa mesos que s’en comencen a veure. 

Basen el seu model de negoci en la fidelització extrema de l’usuari més que en la impersonal facturació per rotació i volum. Per entendre’ns, “M’és igual que t’hi estiguis tres hores amb un trist cappuccino, el què vull és que vinguis cada dia”.

Rohrs, la meva nova “oficina” a Manhattan, és una d’aquestes cafeteries novaiorquines que ara són tan cool. Porten la polí­tica del “com a casa” fins a les últimes conseqüències. L’altre dia, em vaig atrevir a fer aquesta foto d’amagat. Fixeu-vos bé amb els detalls de l’escenografia i digueu-me si no és cert que New York és al·lucinant.

Isidre Nonell (1872-1911), Dues gitanes, 1903
Oli sobre tela, 136 x 136 cm.

Barcelona and Modernity (MNAC)

Tot i les benèvoles pressions que m’arriben de diverses bandes, em mantindré fidel al meu recent vot de “prudència periodí­stica” (també coneguda per autocensura) i em continuarà reservant aquells comentaris que més em vindria de gust fer per la reduïda intimitat de sopars, brunchs, passejades o sofàs.

El divendres deMuseu d’aquesta setmana, i de moltes de les què vindran, està protagonitzat per una obra de Barcelona and Modernity (a partir d’ara “l’Exposició”, o “B&M”). Avui doncs, toca les “famoses” gitanes de Nonell. La justificació de la tria ve pel fet de que ahir per la tarda vaig estar hores jugant a redecorar el meu àtic de la Cinquena avinguda, en plan Ikea, amb aquestes gitanetes.

La part secreta, o autocensurada, d’aquesta història fa referència a com quatre “quadrets” de la mateixa secció de les gitanes han finalment evitat el seu destí­ de ser tancats tres mesos en un magatzem del MET mentre els seus companys gaudien de la glòria que a ells injustament se’ls hi negava. I hasta aquí­ puedo leer.

Tinc la intuïció, i podem jugar-nos-hi alguna cosa, de que Nonell serà una de les sorpreses pel públic americà de B&M. No tinc massa arguments, però ahir ho vaig veure clar. És evident que el que realment és important d’aquesta exposició és que, de la més de ganxos com Picasso, Dalí­, Miró i Gaudí­, els ianquis (i no és pejoratiu) es trobaran de morros amb un gruix artí­stic i cultural que no s’esperen.

No estic massa segur (i aquí­ vaig al lí­mit) de que els meus caps al MET, i incloc des de l’omnipotent Philippe de Montebello al soldat més ras, hagin acabat d’entendre aquesta exposició (ja no dic Barcelona o Catalunya). Per això, si amb dos quadres de gitanes (els més grans, els més impressive) ja feien, perquè complicar-se la vida amb la resta? Conceptualment els de Cleveland ho tenien més clar, però per això el projecte museològic és, a dreta llei, seu.

Però benvinguts al segle XXI!! L’escenografia és el què compta, i, entre altres coses, no es pot comparar Ohio amb Nova York. Endevineu qui s’acabarè enduent els llorers de Barcelona and Modernity? Una mateixa exposicó, dos muntatges diferents. Unes patates fregides tallades a mà i fregides amb oli d’oliva, irregulars i potser alguna massa cremada, i unes de congelades, perfectes, ben dauradetes i fregides amb olis transfat. Qui vendrà més patates i es farà més ric? No ens escandalitzem però! Art i negoci sempre tan amics…

Deia al principi que després de B&M, Nonell potser rebrà el tòpic “reconeixement del públic” americà. Imitant a la Llumanera, citaré les Notes d’art de J. Brull publicades el 1901 a la revista Juventut i dedicades a Nonell.

“Deu patir aquell xicot veyentse rebutjat de tot arreu ahont fan exposicions serias; un talent com ell deu exasperarse de no esser compres ni dels jurats ni dels burgesos. [...] Es una desgracia tenir massa talent, pero en aixo no s’hi pot fer res. Un naix com naix: qui carbassa, qui carbasso”.

Home, al Metropolitan, de seriositat i de burgesos n’hi ha per donar i per vendre, així que aquest xicot, pot estar ben tranquil i orgullós.

Teniu raó, per primera vegada des de la “fundació” d’aquest blog, he deixat passar més de cinc dies sense actualitzar-lo. Perdoneu, però és què estic aclaparat. El tòpic diu que les primeres vegades són especials (i complicades), i us puc garantir què, com a mínim pel que fà al muntatge de macro exposicions, la saviesa popular té tota la raó.

Estem en plena “instal·lació” del show, i no us podeu fer ni la més mínima idea del merder, amb perdó, que s’organitza. És impossible d’explicar, i la llàstima és que és del tot impossible fer cap foto del sancta sanctorum que ens té a tots bojos.

Ara mateix tenim 295 crates (com les de l’esquerra però de colors) desperdigades pels 1.100 m2 de superfície que sumen les 11 sales d’exposició.

Al final sembla que no baixarem de 360 objectes exposats entre pintures, escultures, relleus, dibuixos, revistes, taules, cadires, sofàs, portes, paravents, lámpares, joies, gerros, vestits, plànols i maquetes. La xifra cada dia canvia però no em pregunteu per què; si de cas, amb els què acabareu venint, podem caminar per les galeries i anar-los comptant un a un per saber-ho del cert.

A tot això li hem de sumar un exèrcit de curators, interns, conservadors, restauradors, tècnics, riggers, lampistes, fusters, couriers, curiosos, jefes, segurates i inútils a parts iguals per acabar de fer-la grossa…

Però no em malinerpreteu! No em queixo gens! M’ho estic passant de conya i estic aprenent el què no està escrit. Malaurdament, i més després de què algú em recomanés prudència a l’hora de deixar coses per escrit, no us puc explicar massa detalls. Aquests els deixo pels sopars que ja tenim pendents.

Aquest inintel·ligible string de codi (background: #fff url(‘images/rotation /rotate.php’) no-repeat;) és el què permet que la foto de capçalera d’aquest blog vagi canviant de tant en tant.

Quantes fotos diferents hi ha? Si us avorriu i no sabeu què fer, podeu anar prement Ctrl+F5 i anar comptant…

Aquest inintel·ligible string de codi (background: #fff url(‘images/rotation /rotate.php’) no-repeat;) és el què permet que la foto de capçalera d’aquest blog vagi canviant de tant en tant.

Quantes fotos diferents hi ha? Si us avorriu i no sabeu què fer, podeu anar prement Ctrl+F5 i anar comptant…

Joan Miró, Aidez l’Espagne, 1933
Color en paper, 21,1 x 25,1 cm.
Metropolitan Museum, New York

M’acabo d’adonar que, sense voler-ho, aquest ja tradicional Divendres de Museu té cert contrast amb el post d’ahir. Ahir el color era el gris, avui esclatem en color; ahir ens queixàvem passius, avui aquest pagès amb barretina alça el puny amb força tot i demanar ajuda.

Paranoies apart, us explicaré la veritable raó de la tria d’aquesta setmana. Aquest matí han començat a arribar al museu desenes d’enormes caixes de fusta des de Cleveland amb tota l’Exposició ben empaquetada. Bé, tota no, un dels dos tràilers s’ha espatllat abans de sortir i s’ha quedat a Ohio. Contratemps a banda, avui era un dia especial; després de més d’un any treballant-hi, avui finalment la cosa anava de debó i ens arribava l’art.

De totes les sensacions que he tingut al MET i que ara em semblen inoblidables, la d’assitir a la cerimonial obertura d’una crate potser s’endú la palma. L’emoció pot palpar-se. Quan els fornits riggers (estibadors) t’han portat l’embalum a peu de galeria i t’obren els fermalls metàl·lics tothom aguanta la respiració. Els més avesats fingeixen freda professionalitat, però inconscientment, estiren el coll per guaitar l’interior de la caixa amb un nus a l’estòmac. I no us penseu que és obrir la caixa i prou, no. Encara queda treure capes i capes d’aïllant, cartrons, porexpans i espumes abans no comences a veure els voravius de la peça.

La cosa és què aquest Aidez l’Espagne ha estat una de les primeres obres que m’han desembolicat davant dels ulls. Per ser sincers, la primera primera ha estat un pòster grisós de 1937 on hi sortia el President Companys cridant “¡Madrileños! ¡Cataluña os quiere!”, però no m’ha frapat tant com el petit Miró.

La història del pòster és força llarga i no us l’explicaré tota. Bàsicament, Miró va voler col·laborar amb la causa amb la idea original de produir un segell d’un franc per recaptar diners per a la República. El projecte es va llançar en el marc del famosíssim Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937, el mateix emplaçament on es va exposar el Gernika per primera vegada. Diners s’en van recaptar pocs, i la iniciativa va ser un fracàs. A més, Miró acostumava a dir que aquest gest li havia fet passar molta molta por els anys que havien de venir…

A la meva enyorada habitació de Harlem tenia penjada una reproducció casolana de l’Aidez, després me la vaig endur a ca la tia Molly, i al Bronx ja no hi ha arribat. Estava pensant en tornar a imprimir-la, però suposo que ara que tinc més a mà l’original, no cal que em preucupi per saber si tinc prou tinta de color a l’impressora.

Sort que encara hi ha qui no es conforma en viure entre la grisor de la mediocritat i plega perquè per fer el paperet que s’hi posi un altre.

Voldria creure que l’adéu d’en Ferran pot arribar a ser un toc d’atenció davant el gris-gestoria que se’ns ha instal·lat a casa. Somiar és gràtis: ara toca el qui dia passa, any empeny, i tal dia farà un any.

No seré tan explícit com altres amics perquè els quatre gats que em llegiu ja sabeu què en penso de tot plegat, però tampoc volia resignar-me a deixar passar la notícia del dia com si tot plegat fos una cosa normal.

Com són les coses però. Navegant pel Flikr, he trobat aquesta pàgina sobre street art a Barcelona. De sobte he vist aquesta foto com una revel·lació. La gràcia és què, paradoxes de la vida, la grisor de la qual el grafitero es queixa és la derivada d’una ordenança municipal que el propi Ferran va signar…

No sé si és la cultura o és el país, però que estem en una època d’incertesa, això sí que ho tinc ben clar.

A la Ciutat, sota zero, “refugi” és un seient de metro amb calefacció als peus, una creu artesana feta de cordes nuades i una caputxa compassiva que t’anul·la el rostre de derrota.

Sí, no l’he vista, però resulta que aquesta increïble peça, per alguns la més bonica del MET, sembla que se l’hagi empassat la terra (o el mar hauria de dir més acuradament). En un parell d’ocasions, i em consta que no sóc l’únic, he recorregut les galeries d’asian Art cercant infructuosament l’obra més indiscutiblement famosa de Katsushika Hokusai.

He buscat, he preguntat i he tornat a buscar, res. Això sÃí, la botiga va plena de postals, pòsters i altre merxandatge protagonitzat per l’ona de marres, qüestió de prioritats? Sóc injust perquè en això el MET no és dels pitjors… Però ja se sap, una mica de demagògia sempre anima un post.

Però tornem a la Gran Ona; l’estaran restaurant? Estarà en prètec? L’hauran robada?? No en tinc ni idea, però mentrestant, ens haurem de conformar amb els hologrames digitals (de vegades amb funcionalitats utilí­ssimes) o amb les còpies barates mecànicament reproduïdes que continuen decorant els nostres apartaments-Ikea.

Fins que els meus companys de feina no decideixen tornar a penjar-la, no podré comprovar si el meu ull m’enganya quan em quedo al·lucinat al contemplar la plasticitat d’aquest joc de força i equilibri que es condensa en pam i mig de paper. Les concèntriques paràboles d’ones, barques, i horitzons són només un dels secrets que s’hi amaguen.

Fixeu-vos en la blancor de l’escuma com es transforma en volves de neu sobre la grisor que ampara el Mont Fuji. Forma sagrada, la del Mont Fuji, que es reprodueix, poderosa i en primer pla , transmutada en una ona de neu que engoleix la primera de les barquetes.

I de “detallets” com aquests intueixo que n’hi ha mil. Llàstima, per exemple, de no tenir la mínima competència en filosofia budista i oriental per entendre els mil sentits que trobaríem entre aquestes ones (sembla que Hokusai impregnava la seva obra de Budisme Nichiren).

Llàstima també que no sigui divendres, com tocaria, i que en comptes de fer més post hagi de fer dissabte sota amenaça de mort.

SPANISH THEMED SUGGESTED MENU. BARCELONA OPENING RECEPTION

On the Bar

Spiced Nuts

Selection of Butler Passed Hors d’Ouvres (Please select six of the following)

Hot

Miniature Grilled Cuban Media Noche Sandwiches
Papitas Rellenos with Picadillo Tropical Chicken Croquetas, Saffron Aioli
Tostoncitos Rellenos with Shrimp
Miniature Arepas topped with Duck Ropa Vieja
Sugar Cane Grilled Shrimp
Grilled Cicken Quesadilla witho Roasted Red Peppers
Masitas de Puerco Skewers, Sour Orange Mojo
Chorizo Plantains with Avocado Pesto
Yucca Frittes, Tomatillo Sauce.

Cold

Bay Scallop Ceviche with Carrot, Orange, Ginger and Habanero in a Corn Cup
Red Snapper Ceviche on a Plantain Chip
Miniature Red and Yellow Tomatoes filled with Sweet Corn, Red Pepper and Palm
Grilled Sirloin with Piquillo Pepper and Ajilimojili Sauce on Ficelle
Mango & Peekytoe Crab Stack with Cilantro Mayo, Pepper Sauce on Mini Tostada
Papaya Mango Soup with Diced Fruit and Pepper Garnish
Tortilla Espanola with Sun-dried Tomato Aioli
Cherry Tomato filled with Garbanzo Bean Puree, Cilantro Leaf
Fried Almond Stuffed Spanish Olives with Asiago Cheese
Grilled Shrimp, Lime and Smoked Tomato Sauce
Miniature Black Bean Tostadas with Costija Cheese

Ens han enviat un fax des de València insistint que el crèdit d’una peça que ens deixen ha de ser “IVAM, Instituto Valenciano de Arte Moderno. Generalitat Valenciana”.

Han hagut de corregir les galerades per culpa meva; en un atac de valencianisme, i fent cas al logo del mateix IVAM,  prèviament havia recomanat mantenir la versió en valencià.