Joan Miró, Aidez l’Espagne, 1933
Color en paper, 21,1 x 25,1 cm.
Metropolitan Museum, New York

M’acabo d’adonar que, sense voler-ho, aquest ja tradicional Divendres de Museu té cert contrast amb el post d’ahir. Ahir el color era el gris, avui esclatem en color; ahir ens queixàvem passius, avui aquest pagès amb barretina alça el puny amb força tot i demanar ajuda.

Paranoies apart, us explicaré la veritable raó de la tria d’aquesta setmana. Aquest matí han començat a arribar al museu desenes d’enormes caixes de fusta des de Cleveland amb tota l’Exposició ben empaquetada. Bé, tota no, un dels dos tràilers s’ha espatllat abans de sortir i s’ha quedat a Ohio. Contratemps a banda, avui era un dia especial; després de més d’un any treballant-hi, avui finalment la cosa anava de debó i ens arribava l’art.

De totes les sensacions que he tingut al MET i que ara em semblen inoblidables, la d’assitir a la cerimonial obertura d’una crate potser s’endú la palma. L’emoció pot palpar-se. Quan els fornits riggers (estibadors) t’han portat l’embalum a peu de galeria i t’obren els fermalls metàl·lics tothom aguanta la respiració. Els més avesats fingeixen freda professionalitat, però inconscientment, estiren el coll per guaitar l’interior de la caixa amb un nus a l’estòmac. I no us penseu que és obrir la caixa i prou, no. Encara queda treure capes i capes d’aïllant, cartrons, porexpans i espumes abans no comences a veure els voravius de la peça.

La cosa és què aquest Aidez l’Espagne ha estat una de les primeres obres que m’han desembolicat davant dels ulls. Per ser sincers, la primera primera ha estat un pòster grisós de 1937 on hi sortia el President Companys cridant “¡Madrileños! ¡Cataluña os quiere!”, però no m’ha frapat tant com el petit Miró.

La història del pòster és força llarga i no us l’explicaré tota. Bàsicament, Miró va voler col·laborar amb la causa amb la idea original de produir un segell d’un franc per recaptar diners per a la República. El projecte es va llançar en el marc del famosíssim Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937, el mateix emplaçament on es va exposar el Gernika per primera vegada. Diners s’en van recaptar pocs, i la iniciativa va ser un fracàs. A més, Miró acostumava a dir que aquest gest li havia fet passar molta molta por els anys que havien de venir…

A la meva enyorada habitació de Harlem tenia penjada una reproducció casolana de l’Aidez, després me la vaig endur a ca la tia Molly, i al Bronx ja no hi ha arribat. Estava pensant en tornar a imprimir-la, però suposo que ara que tinc més a mà l’original, no cal que em preucupi per saber si tinc prou tinta de color a l’impressora.