Aquest post no té massa sentit, tot i que alguns ho dubten, és més que sabut que Nova York és la capital mundial de l’art.

Aquest és el nostre Carrefour del Bronx, Pathmark pels amics. Ara es veu que diversifiquen el negoci. Qui deia que fora de Manhattan no hi havia vida per a mi? Encara hi trobaré feina.

Aquest post no té massa sentit, tot i que alguns ho dubten, és més que sabut que Nova York és la capital mundial de l’art.

Aquest és el nostre Carrefour del Bronx, Pathmark pels amics. Ara es veu que diversifiquen el negoci. Qui deia que fora de Manhattan no hi havia vida per a mi? Encara hi trobaré feina.

Com que els meus dos caps estaven en una entrevista amb la premsa, la dissenyadora de l’exposició de Barcelona m’ha demanat si podia ajudar-la a triar el to de blau més escaient pel photo blow-up de la Sagrada Familia que us donarà la benvinguda a partir del 5 de març a la segona planta del MET.

El tema de la Sagrada Familia és Un Tema, i un dia que tingui forces ja en diré alguna cosa. La qüestió és que, en tornar al despatx, he aprofitat per donar una ullada a l’exposició que han muntat ben bé a tocar de les galeries “de Barcelona” sobre l’encara-per-conèixer Louis Comfort Tiffany (alma mater de la més coneguda Tiffany’s).

Com que no hi ha res més gosat que la ignorància, la mostra va inaugurar-se el 21 de novembre i encara no m’havia dignat ni a plantejar-me el veure-la. Evidentment, com que no n’esperava res, el muntatge m’ha agradat força.

No dic “muntatge” només perquè necessito sinónims “d’exposicó” per no fer-me repetitiu, dic muntatge perquè “Louis Comfort Tiffany and Laurelton Hall—An Artist’s Country Estate” es basa en la recreació de la torreta de foravila dels Tiffany a Oyster Bay, Long Island (242 Ha, dos milions i mig de metres quadrats).

L’escenografia, aquesta és la paraula justa, integra a la perfecció vitralls, làmpares i gerros de formes ondulades i colors saturats en un fluxe coherent que convida a l’observació del detall. En contra del que seria previsible en la musealització d’una estètica abigarrada i coloristament barroca, la visita no es fa gens ferragosa.

Anava resseguint, agradablement sorprès, les habitacions, els jardins i les pèrgoles de Laurelton Hall quan me n’he adonat que estava compartint visita amb una néta del mateix Louis Comfort que no tindria menys de noranta anys. Asseguda en una cadira de rodes, tres persones al seu voltant (una filla i dos curators del MET) no paraven d’interrogar-la sobre si recordava ara això ara allò.

Pobreta, tot i que semblava tenir el cap clar, amb prou feines deuria saber què hi feia allí. A sobre, quan intentava explicar batalletes sobre els veïns, per exemple, l’interrompien amb preguntes i més preguntes sobre una làmpara o una taula de menjador que s’havia cremat ves a saber quan.

Si no fos per la genuina careta d’hipocresia i de this-is-awsome que portaven, hagués pensat que el numeret de la néta era part del decorat.

Despertador, bufff, sospir, una miqueta més, bufff, sabatilles, és tard, dutxa, noticies, minoria, som-hi, cafè, microones, què em pose, és tard, bufff. Dilluns, i avui l’interior de la finestra de la cuina se’ns ha glaçat.

Actualització dimarts…

Despertador, bufff, sospir, una miqueta més, bufff, sabatilles, és tard, dutxa, noticies, minoria, som-hi, cafè, microones, què em pose, és tard, bufff. Dilluns, i avui l’interior de la finestra de la cuina se’ns ha glaçat.

Actualització dimarts…

Gràcies al desigual llibre de Gustau Nerin, Un Guàrdia Civil a la selva, he descobert que el 25% de la meva sang és de l’ètnia fang. Ja ho sé, un dia d’aquests m’hauré de posar en serio amb tot això “de les meves arrels africanes”… Considerem doncs, la tria d’aquesta setmana com un principi.

La meva amiga Yaelle, treballa també al MET, ella però al departament d’Art Africà. Des de sempre que insisteix amb la importància d’aquesta escultura Fang-Okak. Em comenta, i en això coincideix amb en Gustau, què gràcies a les evangelitzadores fogueres dels missioners (Claretians en gran part), han sobreviscut molts pocs guardians dels ancestres com la protagonista d’avui.

Per enllaçar aquest post amb el darrer (Modigliani), cal fer evident la connexió d’aquests contundents volums angulosos amb la modernitat de l’avantguarda artística, especialment el Cubisme. Com sempre, una fotografia no fa justícia; la força que transmet en directe aquest troç de fusta de poc més de mig metre enmig del silenci que sempre acompanya les sales d’Art d’Africa i Oceania, és de les que t’escanya l’estòmac.

La negror de les formes, accentuada per la brillant viscositat de la pàtina, inevitablement et connecta per la via ràpida amb l’Àfrica més fonda. Exactament igual que quan la (històricament inexacte)blancor del marbre et transporta a la idealitzada Grècia clàssica.

La Yaelle m’explica que les figures sagrades han estat untades durant tantes generacions fang amb greixos i bàlsams que l’amarada fusta està saturada, fent la tan estètica transpiració inevitable. Els claretians estaven de sort, amb tant d’oli, tota aquesta fusta faria de bon cremar.

Una de les secretes obsessions dels forasters que habitem aquesta ciutat és convertir-se, i ser considerats, newyorkers.

No és un tema per prendre’s a broma; amb llegir el The New York Times o el Village Voice, fer-se subscriptor del New Yorker, afartar-se de saltxitxes al Papaya, fer veure que no et perds al metro, saber on hi ha “the best” cheesecake, hamburger, sirloin, brunch, i brownie, o proclamar que Barcelona és provinciana, no n’hi ha prou.

Jo, i us prometo que no ho he fet conscientment, resulta que ara m’he acostumat a comprar-me cada matí­ un bagel amb cheese (tipus Philadelphia) i un cafè aigualit en un dels tí­pics carretons de carrer. Així­ que ja em veieu, pelat de fred pel carrer 86, rossegant una massa de pa que costa d’empassar i cremant-me els llavis bevent del tipiquí­ssim got d’estètica greco-kitch que fa “tan Nova York”. És un sacrifici, d’acord, però aquest nou hàbit també és un pas de gegant en el meu viatge iniciàtic a la condició de newyorker.

I estava la mar de content, fins que ahir, tot veient Bones, l’Special Agent Seeley Booth em va treure de l’error. El guaperas de l’FBI reflexionava sobre si mateix: “si tan necessites dir que ets un heroi és que potser no ho ets”. En un atac de lucidesa, vaig canviar heroi per newyorker i aleshores em vaig deprimir.