14 agost 2004 – 30 de març 2007

March 30th, 2007 by defak

Avui finalment he trobat el moment per fer neteja de les bossess de trastos i papers que he anat acumulant des de que vaig arribar en aquesta santa terra fa dos anys i mig, un 14 d’agost de 2004. Dos anys i mig? A veure, agost-agost, un, dos, més… espera …desembre, gener, febrer, març. Sí, bé, dos anys i set mesos per ser exactes.

Dos anys i mig, 31 mesos, no semblen tant de temps. Així, en abstracte, comptant de memòria i amb els dits, a mi com a mínim no m’impressionen massa.

Vull dir que no m’impressionaven massa fins què he començat a fixar-me en què estava llençant i en què pensava que valia la pena guardar.

Ara, amb el cor una mica encongit, dos anys i mig em semblen tota una vida. Avui he vist com l’abstracció metafísica del “Temps” s’encarnava en 17 bitllets de Fu i fals-Fu Boston-NYC-Boston, dos rotlles de fotografia (!!!) per estrenar, una carta de la Caixa donant-me una beca, una carta de la Caixa dient-me el què faríem a Indiana i a Chicago, una carta d’Indiana University acompanyada del resguard d’un taló, un informe policial d’un accident de trànsit (el meu sisè dia a Boston), un informe mèdic d’alta d’un hospital de Boston, un projecte de web per al Museu Etnològic, uns díptics satinats d’una empresa que tenia que es deia Musealia, dos condons que caduquen enguany, un projecte de web per a una fundació de Roses, desenes de tríptics de museus americans, dues targetes visa caducades, el meu PIN de les milles de Lufthansa, un mapa i un clauer de Boston University, una foto de la Temis el Marc i jo en un bar de Boston, un autògraf de Chomsky d’un dia que ell parlava al MIT, una foto de la “22nd Convocatoria Fellows” de la qual ja no recordo ni la meitat de les cares, una llista de la Raquel del què m’havia d’endur a Boston, cinc cds sense títol, dos dvds sense títol, unes notes de cata amateurs d’un curs de tast de vins, moltíssimes targetes de visita de les quals no recordo ni la meitat dels noms, una targeta de visita que diu “Avismón-Catalunya, Montserrat Ferré Andreu, Directora”, diverses grades del meu màster, un discman (!!!), uns rebuts de Gas Natural i Telefónica, uns rebuts de Caixa Terrassa i Caixa Penedès, un projecte de ruta literària per a una escola, un disc dur Toshiba espatllat, paperassa infinita relacionada amb el visat i l’Optional Practical Training o OPT, les meves notes de la Pompeu, el meu títol de Llicenciatura de la Pompeu, el meu títol de màster de la Pompeu, el meu títol de Postgrau de la Pompeu, una partida de defunció (còpia literal) del Registro Civil de Barcelona que certifica literalment los datos del difunto Montserrat Ferré Andreu, un paquet de Camel ultra lights, unes propostes de temes clau per la taula de patrimoni del Pla estratègic de cultura de Barcelona, unes bossetes de plàstic que eren el peatge per viure a ca la Molly, un gran angular de la meva Konica robada (el meu segon dia a l’apartament de Cambridge), uns díptics mate d’una empresa que tinc que es diu Itinera Plus, unes notes en paper per una obra de teatre, moltes més notes de paper per una novel·la, un contracte de sublet firmat per uns tals Natalia Zisa i Bernat Dedéu, una tarja d’embarcament de Delta, una tarja d’embarcament d’Air France, una tarja d’embarcament d’Iberia, una mini ràdio Brigmton, un mapa de New England, molts cds d’instal·lació de coses que m’he comprat i els seus manuals, cinc paquets Fotoprix de fotos de Tir i Beirut, el meu resumé en format americà, la meva carta de motivació perquè m’agafés el MET, l’esborrany d’un article per a una revista de patrimoni andalús, desenes notes soltes d’idees i negocis, un parell de fulles d’Excel amb business plans collonuts encara per explotar, una cullereta d’Iberia robada, un dossier de premsa que no recordava que tenia d’un homenatge a Palma de Mallorca, unes ulleres passades de moda amb la graduació obsoleta, desenes i desenes de notícies impreses en paper de temes que un dia em van interessar moltíssim, una fulla de l’Avui de 16 de febrer de 1995 que titula “Mor Guillem d’Efak”.

I encara em falta una pila de papers que deixaré per un altre dia. Potser sí que dos anys i mig, 31 mesos, són molt de temps…

Escrit a deTot | 2 Comments »

Paràmetres

March 28th, 2007 by defak

Degut a la meva ascendent projecció mediàtica, l’excels museu que em paga ha cregut convenient fer-me arribar uns “paràmetres” que, a partir d’ara, han de guiar les meves intervencions públiques.

El detonant va ser el reportatge d’en Cuní. Com que estaven esvalotats perquè¨ el “presentador estrella “m’entrevistava a mi i no als comissaris (es veu que és massa car pagar vol i hotel des de Cleveland com tocaria), divendres passat, a corre-cuita, em van enviar un correu electrònic amb prioritat alta que m’advertia de les conseqüències de ser un representant del MET. El document fa una mica de yuyu, i el més divertit de tot és que les restriccions que menciona es veu que afecten aquest Blog i tot!

Entenc que qualsevol empresa ha de tenir certa polÃítica de confidencialitat. Per exemple, no és qüestió d’anar explicant alegrement que divendres tal a dos quarts de tres passaran a recollir aquell Picasso tan bonic pel Magatzem 2 que està tocant a la façaana sud i que, per cert, només té dos tios que el vigilen. Home, tonto del tot no sóc.

Ara bé, es veu que no puc mencionar cap peça que finalment no s’hagi exposat a l’exposició, fer cap comentari sobre altres institucions, parlar de preus d’obres, fer cap projecció de cap tipus però sobretot de públic, mencionar que el trio de rapsodes van visitar-nos, etc… Ah, evidentment no puc mencionar cap problema i he d’emfatitzar només els aspectes positius.

Ejem, ejem, ejem… A banda dels evidents comentaris que podria fer (i que animo a que feu vosaltres), el que més em ve de gust és conèixer a la llumenera (perdona Miq) que ha redactat un document que el que et produeix són ganes de saltar-te’l a la de ya.

Així­ que, com que em van deixar clar que, tot i ser escrit en català, s’anirien mirant aquestes pàgines, us prego siusplau que oblideu tots els posts que he escrit sobre els temes prohibits. Aviseu-me també si algun cop em passo de la ratlla i traeixo el vot de silenci a que estic subjecte. Necessito que m’ajudeu a que no em fotin al carrer!

Per cert, us he parlat mai de la cagada de no portar El manifest Groc que sí­ que estava a un primer museu que, tot i que no va omplir tres camps del Barça com farem nosaltres ni va rebre la visita dels tres rapsodes, va idear i mostrar una mostra més rodona?

Escrit a Barcelona & Modernity | 9 Comments »

El Parc retrobat

March 28th, 2007 by defak

Per primera vegada en mesos, l’hivern, diumenge passat vàrem tornar a recòrrer el Parc. Primeres flors, darreres neus.

Escrit a deTot | 7 Comments »

Plié del Priorat

March 24th, 2007 by defak

TV3 se m’ha avançat i ha donat pistes sobre l’emplaçament d’aquest indescriptible episodi de ballet clàssic. Després de l’al·lucinant recital de Reed, Smith i Anderson al Baryshnikov Arts Center (La Llumanera en fa tot un especial: 1, 2, fotos, vídeo) unes excel·lents ampolles de Priorat, que al darrer moment havien substituït a unes de la Rioja, varen provocar unes escenes que, per obscenes, m’han obligat a pixelar el rostre dels protagonistes.

Escrit a deTot | No Comments »

Comentaris florits

March 22nd, 2007 by defak

Quan fa quatre mesos vaig decidir començar aquest blog s’em va titllar d’egocèntric, observació que va reblar-se quan vaig hostatjar-lo en el meu domini personal. La meva crí­tica de capçalera, que em coneix prou i no se sol equivocar massa, tenia tota la raó: és evident que tothom que decideix compartir amb la blogosfera aquells pensaments i reflexions que se solen guardar per l’intimitat (encara que es disfressin parlant del temps) té un punt d’egocentrisme vanitós indiscutible.

En l’univers blogger, més que escriure el post (l’entrada, el text que escrius en si), el que sacia l’egocentrisme és el Comentari. L’egocèntric escriu perquè li facin comentaris, la resta segons com es miri, és accessori.

Aquesta és una de gràcies dels blogs; al permetre el comentari immediat dels textos publicats per algú que et sents proper, el blog es converteix en un mitjà  interactiu i dinàmic. Això el fa molt més interessant que la simple publicació de les teves “palles mentals” a Internet.

Evidentment, el comentari també actua de “termòmetre” de “l’èxit” del teu blog; et confirma que hi ha algú que t’escolta, que t’és fidel i que fins i tot s’ha près la molèstia de fer-t’ho saber.

Hi ha altres elements que expliquen l’èxit i la proliferació de blogs. La contí­nua, i obligada, teranyina de cites i referències hipertextuals permeten als lectors descobrir inesperades agulles (notí­cies, fotos, conceptes, llocs, altres blogs…) en l’infinit i aclaparador paller que és Internet. Encara que n’hi hagi molts que encara no se n’han assabentat, o no volen assabentar-se’n, hi ha unes regles de cortesia no escrites que caracteritzen la blogosfera i que, precisament, són el secret de la seva novetat i atracció.

Amb tanta informació al nostre abast (no acabem de ser conscients de la radicalitat revolucionària que això suposa en la història de la humanitat), necessitem prescriptors que ens ajudin a trobar les veus i els camins que ens interessen. Per fer-ho més rimbombant, podríem dir que els bloggers donen una escala humana, familiar i propera a la freda immensitat cibernètica de la xarxa.

En aquest joc de capcioses teranyines de complicitats, els comentaris tornen a ser cabdals. Els comentaris matitzen, critiquen, amplien, aplaudeixen, recorden, comparteixen…

Per això em sap tan de greu que, per culpa de la meva imperí­cia i d’una gerbera fastigosa que es propaga per la web en forma de comentaris d’spam, l’altre dia vaig esborrar força comentaris d’aquest blog per error. Pels que no tenen uns mínims coneixements botànics, aclarir que la gerbera és el tipus de flor que ilustra aquest post i el nom del producte que m’omple de falsos comentaris les pàgines. Serveixi aquest llarg post doncs com a disculpa. Ja veieu, a l’oasi blogger també creixen les males herbes.

Escrit a deTot | 5 Comments »

Tai-txi on the Wild side

March 20th, 2007 by defak

A alguns ja us ho havia dit, altres ho heu sabut per la tele i els diaris (Avui, Periodico, Pais, ABC), la resta potser us n’assabenteu ara. Resulta què Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith s’han de comptar a partir d’ara entre els nous fans de la cultura catalana. Els tres són el cop d’efecte principal del “festival” de cultura catalana “Made in CataluNYa”. Organitzat per l’Institut Ramon Llull, tracta d’aprofitar l’embranzida de l’expo del MET amb una programació prou completa i interessant.

En el seu procés de descoberta de Catalunya, la visita a Barcelona and Modernity era inexcusable. Van venir dilluns, museu tancat, amb en Josep Bargalló i en Borja Sitjà . Se suposava que un servidor els hi havia de fer un tour, però (literalment) a la segona frase els tres s’em van dispersar per la primera sala. Ja teniu l’escena, jo parlant i ells a la seva bola, com si passés un carro!

La part bona és què em vaig estalviar el tràngol del bla bla bla, la “dolenta” és que la meva interacció amb les tres stars va ser més aviat minsa. La veritat és que la decepció em va durar dos segons; per sort la meva coneguda incultura musical em va salvar de l’habitual decepció que segueix tot contacte amb la persona que hi ha darrera l’estrella admirada. No només no sóc un fan de cap dels tres, sinó que només podria dir dos hits del Reed i res de res de la Smith i l’Anderson.

Interacció minsa, però interacció. Els breus diàlegs que hi vaig tenir, més llargs i “serens” amb la Laurie Anderson que amb els altres dos, em van deixar clar que un mínim de 40 anys de drogues acaben passant factura… La sensació és que viuen en un altre món, no sé si crònic o induït, però definitivament no el de la resta dels mortals.

Si no és així no s’explica com en Reed, ja a la darerra sala, va començar a fer continguts moviments de Tai-txi (sí, Tai-txi) davant d’un Dalí­. Concentrat, mirant la pintura fixament, els braços gesticulant amb lentitud, en el seu món…

A l’única cançó que li sé la lletra, la Candy “never lost her head / Even when she was given head”; no estic segur de poder dir el mateix del pare de la criatura. Com canvien els temps…

Escrit a Barcelona & Modernity | 2 Comments »

Mariscada d’aniversari /3

March 19th, 2007 by defak

Tres cuines van ser necessàries per cuinar tot el peixeram! Però va valdre la pena, no hi va faltar ni el po(l)p a feira! Amics, llàstima que no tots, riures i tiberi! Així sí que val la pena envellir…

Ah, i gràcies, gracias, thank you a tots, todos, everybody!

Escrit a deTot | No Comments »

Mariscada d’aniversari /2

March 17th, 2007 by defak

Arribats al Chinatown de Flushing, tot i anar avisats, el shock cultural és brutal. L’aglomeració, el caos, les olors, la neu, els xinos… Nosaltres però anem de cara barraca: tenim una llista i anem a preu fet.

Escrit a deTot | No Comments »

Mariscada d’aniversari /1

March 17th, 2007 by defak

El pla era perfecte: reunir 15 dòlars per barba i arrassar al Fishmarket del Chinatown de Flushing per fer la mariscada del mil·leni en ocasió dels meus 32. Ahir al vespre però, una inesperada tormenta de gel i neu, que ha sorprès fins i tot als paranoics weather men de les teles, va amenaçar seriosament el pla. Però hi havia massa il·lusions gastronòmiques dipositades per deixar-ho còrrer a les primeres de canvi. Caiguts del cel, uns amatents hispanos ens han rescatat el cotxe per poder anar a comprar. 27 dòlars per l’esforç amb les pales, però ha valgut la pena, ho aconseguirem!

Escrit a deTot | 2 Comments »

Divendres de Museu: Això és una merda

March 16th, 2007 by defak

Josep Maria Junoy (1887-1955), Poema acròstic pel catàleg de l’exposició de Joan Miró a les Galeries Dalmau, 1918
Impressió amb inscripcions amb llapis, 136 x 136 cm.
Barcelona and Modernity
(Fundació Joan Miró)


Que la realitat supera a la ficció és un dels tòpics que més m’agraden. La setmana passada, tot veient Magnolia “al Netflix”, vaig tenir-ne ració doble, però poc m’imaginava que en questió d’hores tindria un”más difícil todavía”.

M’explico. La peça d’aquest Divendres deMuseu té una història divertida. L’any 1918 Joan Miró va fer la seva primera exposició individual a Barcelona a les dinàmiques Galeries Dalmau (nota: Les Galeries Dalmau foren un dels epicentes de la modernitat artística barcelonina de principis de segle XX i mereixerien una tesi doctoral i una coneixença unànime en un país mínimament decent). Per a l’exposició de Miró l’avantguarista cal·ligramista Josep Maria Junoy va ocupar-se de la portada del catàleg. Jugant amb les lletres M I R Ó, en plan Scrabble, Junoy escriví:

“forta pictòrica Matèria / Impregnada / d’una Refractibilitat / cÓngestionant”

La gràcia és què aleshores, com sovint encara passa ara, la modernitat mironiana no fou del tot ben entesa. Resulta que un ofès, però enginyós, visitant deixà clar els seus sentiments sobre l’exposició enviant per correu versions modificades del catàleg a un nombre indeterminat de persones.

Amb no poca traça, i armat amb un llapis, transformà la paraula M I R Ó en M E R D A. Un canvi subtil però contundent. De passada canvià el final del poema de Junoy amb un “… d’una pudó A limentícia”.

Home, és divertit no? A mi em fa gràcia comprovar com aquest anònim activista, tradicionalment identificat com a defensor de l’ortodòxia artística, s’avançà per un any a l’arxifamós bigoti de Duchamp sobre la Mona Lisa. Potser la crítica s’equivoca, i en comptes d’un tradicionalista ens trobem davant d’un dadaista avant la lettre!

Però on la realitat supera a la ficció és amb la revel·lació que us faré ara mateix. Podeu creure-ho o no, però a a que no sabeu què van trobar dimarts a la nit a sota d’un Picasso de B&M? M’ho ha dit el meu amic Tommy, el vigilant de sala enrotllat i guaperas.

Sí, exacte. Pensa mal i encertaràs. Com a explicació, afirmen que segurament ha estat un pare agobiat amb els bolquers de la criatura. Jo, al saber que aquests hipotètics bolquers no s’han trobat i que el què descansava als peus del Picasso era només el contingut en si, prefereixo considerar altres raons més artístiques i més lligades a l’escatològica modernitat catalana.

Escrit a Barcelona & Modernity, deMuseu | 2 Comments »

Au! Vinga…

March 15th, 2007 by defak

Una mica de quequisme llachil per bufar la boira…

Tinc un clavell per tu,
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que…

Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix…

Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.

Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que…

Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren-lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix…

Au! Vinga…

Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.

Au! Vinga…

Escrit a deTot | 2 Comments »

Ego & Modernity

March 14th, 2007 by defak

Clare Henry, “Making of a modernist capital”, Financial Times, 12/03/2007

“Barcelona and Modernity: Gaudí to Dali at New York’s Metropolitan Museum is a revelation. Well-focused, often spectacular, always informative, this show of 300 exhibits covering the half-century from 1888 to 1939 starts with a bang – haunting Blue Period Picasso, gritty Modernista oils, elegant Symbolist sculpture – and closes with powerful studies for “Guernica” and a group of celebrated works by that great 20th-century trio: Miró, Dali and Picasso.”

“[..] a rich mix of pictures, decorative art, graphic design, jewellery, sculpture, ceramics, art nouveau furniture, unfamiliar Gaudí artifacts and period photos provide a broad window on the arts created during this period. It all came to a crunching halt in 1939 with the birth of Franco’s fascist regime, although as any visitor to Barcelona today will know, the city has since recovered its dynamism.”

“The Met show also highlights the many little-known artists whose originality and dedication contributed to the fertile half-century preceding this catastrophe. While Gaudí and Picasso inevitably shine, no one dominates, and the installation allows one to discover artists such as Rusiñol, Homar, Masriera, Jujol, de Togores and Manolo, for oneself. Barcelona used to be called “la gran encisera” (“the great enchantress”). After seeing this show, one can understand why.”

Escrit a Barcelona & Modernity | No Comments »

« Veure posts més antics -