Ràpid com una centella, i fent doblete de post, la Llumenera se m’ha avançat i ha transcrit l’esperada crítica sobre B&M del temut Michael Kimmelman al New York Times.

Un començament com aquest: “This fascinating but not perfectly satisfying show at the Metropolitan Museum” no convidava a l’optimisme, però, passada l’angoixa inicial, el resultat global diria què és positiu.

Tal i com molt encertadament opina una bona amiga matinera (o noctàmbula), Kimmelman sembla que oblidi que està fent la crítica d’una exposició i no un article d’història sobre Barcelona. També el perden una mica les recorrents ostentacions de pretès “local knowledge” i de “mireu si en sé”.

Per aquí, uns diuen que alguns curators han sortit més ben parats que altres, que en Michael quan diu això el què vol dir és allò i que quan no diu allò és que vol dir això. No ho sé… em sóna que aquí tothom escombra cap a casa.

Té gràcia, justament a mig post m’ha trucat algú de Barcelona “que hi toca” per comentar la review. Es veu que a per allà la jutgen més aviat dolenta; em sembla però que per un lleu malentès de traducció. He preguntat i m’han assegurat que la metàfora de Barcelona com un prisma que, al mateix temps absorbeix i refracta la llum que li arribà de centres artístics com Paris o Viena, és una metàfora positiva. De fet, Kimmelman el què diu és què l’immediata percepció que pot tenir-se de que els artistes catalans no van fer més que “còpies barates provincianes” no és certa.

Hi ha diversos temes que, si fossim en una classe de comentari de text (recordeu el COU?), podríem discutir. Un, que curiosament també explora el Ferran en el seu article a l’Avui d’ahir, és què cal tenir present com “s’ha escrit la història de l’Art modern”. El Cànon entén l’art modern com una transició de París a Nova York amb petites excepcions (el jugendstil nordeuropeu, l’expressionisme germànic, el Futurisme italià) que, malgrat tenir la seva importància, no trenquen una lògica prou simplista i reduccionista.

Barcelona and Modernity explica la lluita d’un país per ser reconegut com una de les mares del part múltiple que infantà els fills de l’art modern. Si ho aconsegueix o no és el què m’agradaria que Kimmelman respongués. Mentrestant, haurem de pensar nosaltres la resposta.