Avui finalment he trobat el moment per fer neteja de les bossess de trastos i papers que he anat acumulant des de que vaig arribar en aquesta santa terra fa dos anys i mig, un 14 d’agost de 2004. Dos anys i mig? A veure, agost-agost, un, dos, més… espera …desembre, gener, febrer, març. Sí, bé, dos anys i set mesos per ser exactes.

Dos anys i mig, 31 mesos, no semblen tant de temps. Així, en abstracte, comptant de memòria i amb els dits, a mi com a mínim no m’impressionen massa.

Vull dir que no m’impressionaven massa fins què he començat a fixar-me en què estava llençant i en què pensava que valia la pena guardar.

Ara, amb el cor una mica encongit, dos anys i mig em semblen tota una vida. Avui he vist com l’abstracció metafísica del “Temps” s’encarnava en 17 bitllets de Fu i fals-Fu Boston-NYC-Boston, dos rotlles de fotografia (!!!) per estrenar, una carta de la Caixa donant-me una beca, una carta de la Caixa dient-me el què faríem a Indiana i a Chicago, una carta d’Indiana University acompanyada del resguard d’un taló, un informe policial d’un accident de trànsit (el meu sisè dia a Boston), un informe mèdic d’alta d’un hospital de Boston, un projecte de web per al Museu Etnològic, uns díptics satinats d’una empresa que tenia que es deia Musealia, dos condons que caduquen enguany, un projecte de web per a una fundació de Roses, desenes de tríptics de museus americans, dues targetes visa caducades, el meu PIN de les milles de Lufthansa, un mapa i un clauer de Boston University, una foto de la Temis el Marc i jo en un bar de Boston, un autògraf de Chomsky d’un dia que ell parlava al MIT, una foto de la “22nd Convocatoria Fellows” de la qual ja no recordo ni la meitat de les cares, una llista de la Raquel del què m’havia d’endur a Boston, cinc cds sense títol, dos dvds sense títol, unes notes de cata amateurs d’un curs de tast de vins, moltíssimes targetes de visita de les quals no recordo ni la meitat dels noms, una targeta de visita que diu “Avismón-Catalunya, Montserrat Ferré Andreu, Directora”, diverses grades del meu màster, un discman (!!!), uns rebuts de Gas Natural i Telefónica, uns rebuts de Caixa Terrassa i Caixa Penedès, un projecte de ruta literària per a una escola, un disc dur Toshiba espatllat, paperassa infinita relacionada amb el visat i l’Optional Practical Training o OPT, les meves notes de la Pompeu, el meu títol de Llicenciatura de la Pompeu, el meu títol de màster de la Pompeu, el meu títol de Postgrau de la Pompeu, una partida de defunció (còpia literal) del Registro Civil de Barcelona que certifica literalment los datos del difunto Montserrat Ferré Andreu, un paquet de Camel ultra lights, unes propostes de temes clau per la taula de patrimoni del Pla estratègic de cultura de Barcelona, unes bossetes de plàstic que eren el peatge per viure a ca la Molly, un gran angular de la meva Konica robada (el meu segon dia a l’apartament de Cambridge), uns díptics mate d’una empresa que tinc que es diu Itinera Plus, unes notes en paper per una obra de teatre, moltes més notes de paper per una novel·la, un contracte de sublet firmat per uns tals Natalia Zisa i Bernat Dedéu, una tarja d’embarcament de Delta, una tarja d’embarcament d’Air France, una tarja d’embarcament d’Iberia, una mini ràdio Brigmton, un mapa de New England, molts cds d’instal·lació de coses que m’he comprat i els seus manuals, cinc paquets Fotoprix de fotos de Tir i Beirut, el meu resumé en format americà, la meva carta de motivació perquè m’agafés el MET, l’esborrany d’un article per a una revista de patrimoni andalús, desenes notes soltes d’idees i negocis, un parell de fulles d’Excel amb business plans collonuts encara per explotar, una cullereta d’Iberia robada, un dossier de premsa que no recordava que tenia d’un homenatge a Palma de Mallorca, unes ulleres passades de moda amb la graduació obsoleta, desenes i desenes de notícies impreses en paper de temes que un dia em van interessar moltíssim, una fulla de l’Avui de 16 de febrer de 1995 que titula “Mor Guillem d’Efak”.

I encara em falta una pila de papers que deixaré per un altre dia. Potser sí que dos anys i mig, 31 mesos, són molt de temps…