Acabades de sortir del forn, aquestes són les xifres d’assistència a B&M que ens acaben de passar: 22.150 persones en 5 dies.

No està gens malament! De dimarts a diumenge una mitjana de 4.430 persones al dia van veure l’expo. Només diumenge, tal i com và rem poder comprovar els soferts bronxians, 5.540 àvides ànimes van abarrotar les galeries catalanes.

Per posar les dades en context, dir que el diumenge equivalent de l’any passat (un 12 de març) les exposicions “Rauchemberg: combines” i “Samuel Palmer” (aleshores també en la seva primera setmana) varen portar 1.570 i 1.770 persones respectivament, molt lluny de les barcelonines 5.540.

Més fàcil encara, els “experts” del MET, després de la primera setmana i després d’aplicar els seus models, ja confirmen que B&M superarà els 300.000 visitants. Ara falta veure si se superarà el record de l’any passat: “Vincent van Gogh: The Drawings” portà 459,972 persones. És possible, però més complicat serà superar les 554,287 visites de “Vermeer and the Delft school”, que, en dates molt similars a les de Barcelona, ostenta el record d’aquest mileni.

Ja tenia raó el guarda, “a success already…” Que duri! Jo per si de cas cada dia hi pujo a veure si em compten doble.

L’alcalde, l’única foto que tinc a mà és la què he manllevat a la Llumanera i encara hi surt d’esquena, venia preparat per parlar d’art. Em consta que els del MNAC li havien preparat quatre ratlles perquè sapigués què dir a l’hora de fer el discurset o per no quedar massa malament en aquella conversa casual a peu de canapé.

No el critico gens; si jo hagués d’inaugurar una nova ultra-centrífuga en algún parc científic, m’ho haurien d’explicar molt bé perquè no comencés a parlar de rentadores.

L’anècdota tampoc té massa gràcia. Resulta que em vaig permetre la llibertat de treure a l’alcalde de la conversa que il·lustra la foto per “presentar-li” un grupet d’amigues que havien baixat del Bronx per venir a l’opening.

Jo, una mica a sac, vaig presentar-les amb un “són unes amigues que formen part del col·lectiu de cervells que tenim exiliats fent recerca a l’estranger.” Suposo que no s’ho esperava, perquè no va encertar a dir més que un simpàtic “Ah, hola”. De seguida però es va refer i va contra-atacar amb un “Això no pot ser, us hem de fer tornar…”

Sí, en això estem tots d’acord, però com ho fem? L’alcalde venia preparat per parlar d’art català, no de ciència, i aquella conversa, si bé no li desagradà en absolut, sí que el va deixar fora de joc. Amb una mica més de calma, després vàrem reprendre breument el tema en petit comité. En contra del què pugi semblar, la gran exposició de Barcelona, al MET, i el grup de científiques exilades, a Nova York, tenen molt a veure. L’alcalde ho va intuir de seguida.

Barcelona, podríem dir Catalunya, té uns trumfos a la mà que no acaba d’entendre massa. Té la capacitat d’enviar ments suficientment brillants per ser contractades als centres de recerca científica més prestigiosos del món i, al mateix temps, “actius” suficientment atractius per merèixer exposicions de 5 milions de dòlars a un dels tres millors museus del món. En un i altre cas, i trobaríem moltíssims més exemples, el país és incapaç de capitalitzar com déu mana, no ja aquestes potencialitats, sinó unes realitats què clamen al cel.

Què coi necessitem per despertar d’una punyetera vegada de l’abúlia victimista? Si ens venen a buscar a casa i ens ho donen tot fet i pagat!

Ràpid com una centella, i fent doblete de post, la Llumenera se m’ha avançat i ha transcrit l’esperada crítica sobre B&M del temut Michael Kimmelman al New York Times.

Un començament com aquest: “This fascinating but not perfectly satisfying show at the Metropolitan Museum” no convidava a l’optimisme, però, passada l’angoixa inicial, el resultat global diria què és positiu.

Tal i com molt encertadament opina una bona amiga matinera (o noctàmbula), Kimmelman sembla que oblidi que està fent la crítica d’una exposició i no un article d’història sobre Barcelona. També el perden una mica les recorrents ostentacions de pretès “local knowledge” i de “mireu si en sé”.

Per aquí, uns diuen que alguns curators han sortit més ben parats que altres, que en Michael quan diu això el què vol dir és allò i que quan no diu allò és que vol dir això. No ho sé… em sóna que aquí tothom escombra cap a casa.

Té gràcia, justament a mig post m’ha trucat algú de Barcelona “que hi toca” per comentar la review. Es veu que a per allà la jutgen més aviat dolenta; em sembla però que per un lleu malentès de traducció. He preguntat i m’han assegurat que la metàfora de Barcelona com un prisma que, al mateix temps absorbeix i refracta la llum que li arribà de centres artístics com Paris o Viena, és una metàfora positiva. De fet, Kimmelman el què diu és què l’immediata percepció que pot tenir-se de que els artistes catalans no van fer més que “còpies barates provincianes” no és certa.

Hi ha diversos temes que, si fossim en una classe de comentari de text (recordeu el COU?), podríem discutir. Un, que curiosament també explora el Ferran en el seu article a l’Avui d’ahir, és què cal tenir present com “s’ha escrit la història de l’Art modern”. El Cànon entén l’art modern com una transició de París a Nova York amb petites excepcions (el jugendstil nordeuropeu, l’expressionisme germànic, el Futurisme italià) que, malgrat tenir la seva importància, no trenquen una lògica prou simplista i reduccionista.

Barcelona and Modernity explica la lluita d’un país per ser reconegut com una de les mares del part múltiple que infantà els fills de l’art modern. Si ho aconsegueix o no és el què m’agradaria que Kimmelman respongués. Mentrestant, haurem de pensar nosaltres la resposta.

12:45 d’un dijous qualsevol. Pujo a les galeries per veure com va la cosa. Em sorprèn la gentada. Em topo amb un cap de seguretat, vint-i-quatre anys al MET, i m’engega: “A success already; I can feel it. Congratulations”. Recorro les sales amagant-me la ID, escolto, faig veure que bado com ells. La gent llegeix les carteles amb interès, discuteix detalls, pren notes, es queixa de que no es poden fer fotos, recorden el seu viatge a Barcelona, sospiren per tornar-hi, per anar-hi per primer cop. Casas i Russiñol agraden, Picasso no falla. A cada sala és el mateix, ulls oberts d’emoció, ganes de que l’exposició no s’acabi. Ara no recordo si l’orgull és un pecat capital, però si ho és hauré de còrrer a Park Avenue amb la 84 per confessar-me als peus de la Moreneta.

Si hem de jutjar el futur èxit de Barcelona and Modernity pel nombre de periodistes que ahir van atendre la roda de premsa, aquest està més que assegurat. Tot i que el plat fort és avui dimarts, amb la inauguració ofcial, ahir uns quants afortunats ja varen poder fer un tastet de la famosa expo.

La tònica general de les crítiques és molt positiva tot i què la majoria de mitjans han fet molt poc esforç per sortir-se de la nota de premsa d’Europa Press o del comunicat/explicació “oficial” que va proporcionar el MET. A veure si algú s’anima a gratar una mica!

No cal que em pregunteu més: sí, vaig veure al conseller, l’alcalde, la Mayol, el Portabella. I sí, vaig parlar amb tots ells què era el què tocava. També em va entrevistar premsa, ràdio i tele, així què no patiu, vàrem fer un completo.

Em reservo un post, que no sé si acabaré fent, sobre algú (molt guapo) que va confondre la gimnasia amb la magnèsia quan, comentant l’oportunitat que B&M podia ser per la cultura catalana actual, per la creació contemporània, va creure’s provocador afirmant desconcertat que “el problema és què avui ningú pinta”.

Llàstima que en Tresserras, el més aturadet de tots, no s’hagi quedat més dies com sí què fa la resta. Es veu que tenia no-sé-què-de-govern i li era impossible, que ja havia fet prou de venir (gràcies!). Em va semblar però, que era l’únic dels polítics presents que realment sabia de què parlava. Es veu que la seva tesi doctoral va centrar-se precisament amb la revista d’Ací d’Allà i què fins i tot n’ha publicat un llibre, D’Ací d’Allà: aparador de la Modernitat 1908-1936. No està malament, m’agraden els consellers que publiquen.

Ja està, ja hem acabat. Ara només queda aguantar la respiració i esperar amb ànsia que arribi dilluns.

Els maldecaps, les presses, la diplomàcia, les crates, les llums, les etiquetes, les tries, les traduccions, els couriers, les checklists, el catàleg, les caminades, els condition reports, les vitrines, els colors, els ascensors, els copyrights, les trucades… Tot, tot, queda enrera. Punt i final què és punt i seguit.

Com què he decidit fer una mica la punyeta i guardar-me les fotos que he fet aquesta tarda fins la setmana vinent, aquest Divendres deMuseu és més curt què mai. Una mica de paciència i s’obrirà el teló!

Aquesta és la distància que separa Barcelona i Nova York. Amb Internet, la revolució digital, els avions i tota la pesca arribem a pensar que les distàncies s’escurcen tant què gairebé no existeixen.

Hi ha moments però què aquests quilòmetres es fan eterns, insalvables, irreversibles. Ho vaig poder comprovar fa sis mesos amb un petó de comiat que no va poder ser i avui amb un de benvinguda que tampoc ha estat possible. En ambdós casos, 6170 quilòmetres m’han fet sentir massa, massa lluny…

Però no és la nena més guapa del món?? Amb els pares què té no pot ser d’altra manera! Felicitats Marta i Peret!! 

Per aclamació “popular”, us presento els nostres dos nous amics del despatxet de Rohrs. Sushi, Sashimi, saludeu!