Va començar com una gracieta per fer més dinàmic el Blog i, jugant jugant, ja hi ha 45 fotos diferents a l’aparador de la capçalera. Recordeu quan en comptaveu 9? Això us passa per repetir massa cops que us agraden! Al final no escriuré res i només penjaré fotos ja veureu…

La segona autoritat de Catalunya, el Molt Honorable Senyor Ernest Benach, va venir divendres passat a visitar l’exposició. El va acompanyar el protocolàriament menys honorable Senyor Pep Bargalló; tots dos van ser guiats per les sales del MET per ni l’honorable ni senyor que escriu aquestes ratlles.

En Benach i en Bargalló molt de peu plà i molt amables. Són exactament el què semblen, i a partir d’aquí­ que cadascú tregui les seves conclusions… En actes posteriors van haver-hi discursos, parlaments, converses privades i reflexions off the record. Després de tot plegat, i no trenco cap secret en dir-ho, la percepció que em queda del nostre desorientat paí­s s’allunya ben poc del que sento al Minoria o veig al Polònia. I que cadascú tregui les seves conclusions…

En el meu darrer viatge a Barcelona, sense cap pretensió cientí­fica però amb certa constància, vaig voler comprovar la situació d’apartheid cultural a que sotmetem l’idioma castellà  en la vida pública catalana. El meu treball de camp va centrar-se en demostrar la veritat absoluta del clàssic “en Cataluña vas a un bar y no te entienden si hablas en castellano”.

PS. El Celler de Sants em va fer un mal especial…

El jet lag té mala premsa. “Buff, tinc jet lag…” al·leguem tots quan ens adormim pels racons, tenim mal de cap i amb prou feines sabem on som. El jet lag s’equipara a una malaltia, una mica com quan dius que tens febre: “Ui pobret, tens jet lag; ves a casa, descansa…”

Jo tinc la teoria que aquesta descompensació horària és un recurs de Déu nostre senyor que ens recorda que això de creuar el planeta en un obrir i tancar d’ulls està  molt bé, però que jugar a Prometeu mai surt gratis. El jet lag És un mecanisme natural i perfecte que posa una mica de seny a la sensació de rei del mambo que té el viatger intercontinental.

Ara bé, per què quan parlem del jet lag només pensem en la seva vessant empipadora? Porto dos dies despertant-me a quarts de sis-les sis i m’encanta.

T’aixeques fresc, amb el cap clar, amb ganes d’encetar el dia. Normalment no és que em costi massa llevar-me (ejem, ejem), però la inèdita sensació de frescor que et dóna el jet lag pels matins (quan tornes) és impagable.

Per uns dies trenques la rutina matinera. Descobreixes coses que et perds tots els dies perquè, simplement, dorms. Veus casa teva amb uns altres ulls, amb una altra llum, a voltes artificial, com quan l’alba juga amb les cortines vermelles d’Ikea. El dia desperta en càmara lenta i per uns dies, només per uns dies, algú et permet veure el què normalment se t’escapa.

Agafar un avió per volar de Nova York a Barcelona, cosa que he fet unes deu vegades des de que vaig marxar, sempre m’ha fet mandra i por a parts iguals. Por de què direu? Doncs no ho sé. Ara, digue-li por, digue-li a Nova York visc en un món ideal que m’he fet a mida i Barcelona ni és tan ideal ni el tinc tan fet a mida.

Aquest cop he volat amb vol directe només per comprovar, una vegada més, que els avions viatgen a una velocitat infinítiament superior a la del teu cervellet. Vull dir que et traslladen d’un punt A (posem Nova York) a un punt B (posem Barcelona) amb tal eficiència mecànica que converteixen el canvi de context vital que és tot viatge en un resituament emocional amb aires de contrarellotge.

I a sobre en aquesta ocasió, la primera en la frente, al mateix Prat et recorden que Barcelona també és casa teva i que també hi ha motius per tornar.

I tot això en només set hores i mitja; com si canviar el xip mental fos igual de fàcil que canviar el xip del telèfon mòbil de Cingular a Movistar.

Font: Llibre de comentaris de Barcelona and Modernity II, MET.

“Los organizadores de la última sala [Guerra Civil] deberían volver a la escuela. Vaya manipulación roja” ; “Cataluña es España” ; “Viva España” ; “Muchos de los cuadros de esta exposición fueron comprados con dineros españoles” ; “Catalonia is Spain” ; “If Dalí and Miró are Catalan, Picasso is Andalusian” ; “Cataluña = Spain (Viva Murcia)” ; Cataluña is and will be part of Spain” ; “Thanks to Franco Spain exists without communists” ; “Propaganda” ; “Bonita exposición, lástima que se mezcle arte y política” ; “España España España” ; The Spanish flag is Red Yellow Red, the Red Yellow Purple was the Republic and Spain is a MONARCHY” “[sobre les banderes de la maqueta del pavelló de la República a l'Expo de París, 1937] ; “Buen intento de manipular la historia. Penoso” ; “Art wouldn’t be a political weapon” ; “Gran error!! Las cartelas están mal! Los pintores y artistas son ESPAÑOLES” ; Catalunya és Espanya” .

Per compensar: “Visca la terra” ; “Visca Catalunya independent” , “Freedom for Catalonia” ; Catalunya és la millor del món”.

Actualització: 12 abril 2007 (recuperaré el volum I)

Quan tinc una mica de temps lliure, retallo fotos amb el Photoshop i les planto a l’aparador.

Ara també les he penjades, totes, al Flickr; depèn de vosaltres que les volgueu mirar juntes o que espereu a que us sorprenguin elles a vosaltres cada cop que carregueu la pàgina…

Processó de Diumenge de ressurrecció:

A Chelsea, fred i neu de primavera que es van fondre amb un Brunch à la françoise.

Aturada en fals als cheesecakes de Billy’s.

Decepció becainera a un sofà de TriBeCa tancat per Pascua.

Finalment, DUMBO i cafè a l’enèssim coffee shop per trasplantar a Barcelona.

Sessió de fotos amb el meu aliat preferit i amb Déu ressucitat projectant-se rera el pont de Brooklyn.

Fàbrica de xocolata pendent per un altre dia.

Manhattan Bridge, Bowery i Houston de passada, amb el cotxe i de propina.

Tot i que queda una mica malament, al ser-ne jo el protagonista, avui ha estat un dia minúsculament històric: Per primera vegada en els 135 anys d’història del MET, avui el museu ha programat una activitat en català. Ha estat una Gallery Talk, és a dir, una activitat mig itinerari mig conferència que pretén acostar els comissaris de les exposicions del MET al públic general.

Que en el seu moment el museu entengués la necessitat de fer Gallery Talks en català, no només en anglès i castellà, no vas ser fàcil.

Va ajudar que els meus caps em proposessin a mi (l’únic català per la banda del comissariat a Nova York) per a les xerrades. No és habitual que un simple curatorial assistant en faci, i la veritat és que va ser tot un detall.

Els del departament d’Educació donaven per descomptat que les faria en castellà, però després d’un monòleg de deu minuts i de, tot s’ha de dir, el suport dels comissaris, de les tres xerrades que havia de fer, una seria en català.

I avui era el dia! Però hem començat amb problemes… Una vintena d’americans havien llegit malament el programa i es pensaven que la xerrada seria en anglès. Ui com s’han posat quan els hi he dit que ho sentia molt però que avui la talk seria en català! Que ells no l’entenien el català, que si com a mínim fos en castellà, encara ho podrien seguir. Una senyora fins i tot ha fet el clàssic “però quants catalans hi ha comparat amb gent que parla anglès?”

Home, doncs avui a l’exposició erem una vintena, però he intentat fer-li veure que no es tractava d’això, també que no ho feiem en català per fotre… En todos los lugares cuecen habas! Quan he vist però que la meitat dels catalanoparlants eren valencians, he començat a patir de debó perquè no em demanessin que parlés en valencià amb l’argument que ells no l’entenien el català. Però no, eren molt macos i han fet l’esforç.

Finalment, per evitar un motí i per les meves innates ànsies de proselitisme, he acabat fent dues xerrades simultànies, en català i en anglès. He acabat una mica esquizofrènic (els coneixements de context d’una i altra audiència eren la nit i el dia), però diria que el final ha quedat prou arregladet. A veure si algú que hi era, o que hi hagués volgut ser, en diu alguna cosa!

“El passat dia 16 de març el barí­ton Joan Pons va presentar el disc “El darrer viatge”, sobre textos de Guillem d’Efak i música d’Antoni Parera Fons. El concert es realitzà a l’Auditori del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, registrant un ple absolut. Joan Pons va anar acompanyat al piano per la seva filla, Joana Pons. L’Institut d’Estudis Baleàrics i la discogràfica Blau han produït el treball discogràfic. (1)”

Avui hem tancat un cercle de coincidències i he fet un tour privat per la expo a en Joan Pons i famí­lia. Els hi ha agradat molt. En acabar m’ha preguntat que si jo cantava, que s’havia fixat amb la meva veu i que podria fer-ho bé. Estic sospesant el seu criteri, abans de marxar també m’ha preguntat si el meu pare cantava.

A veure, per conservar la feina ho farem en clau futbolera…

Diumenge passat, el mateix nombre d’ànimes que poden omplir l’Estadi ja ens havien vingut a veure! Déu n’hi do…

Sembla que anem pel bon caí­ i que això no decau. Demà, quan comencem a rebre la gernació de Setmana Santa em temo molt que serà  una bogeria.

No patiu, que dilluns vinent esmolaré l’ingeni per fer-vos-ho saber…