Agafar un avió per volar de Nova York a Barcelona, cosa que he fet unes deu vegades des de que vaig marxar, sempre m’ha fet mandra i por a parts iguals. Por de què direu? Doncs no ho sé. Ara, digue-li por, digue-li a Nova York visc en un món ideal que m’he fet a mida i Barcelona ni és tan ideal ni el tinc tan fet a mida.

Aquest cop he volat amb vol directe només per comprovar, una vegada més, que els avions viatgen a una velocitat infinítiament superior a la del teu cervellet. Vull dir que et traslladen d’un punt A (posem Nova York) a un punt B (posem Barcelona) amb tal eficiència mecànica que converteixen el canvi de context vital que és tot viatge en un resituament emocional amb aires de contrarellotge.

I a sobre en aquesta ocasió, la primera en la frente, al mateix Prat et recorden que Barcelona també és casa teva i que també hi ha motius per tornar.

I tot això en només set hores i mitja; com si canviar el xip mental fos igual de fàcil que canviar el xip del telèfon mòbil de Cingular a Movistar.