Mai he estat home de platja, la trobo avorrida i amb molts més inconvenients que plaers. És cert que hi ha Mallorca, però això és un tema a part, i per desgràcia tampoc la tens tan aprop com voldries.

Dissabte ens vam enredar per anar a un mar de dunes avorrides a Fire Island que tenien ben poca gràcia.

Sort del gloriós primer frappuccino de temporada i de les truffles de Can Godiva de Sayville que ens van ensucrar la tornada perquè sinó hauríem fet bastant el pena amb tanta carretera per no res.

Però diumenge, el que havia de ser un picnic al nostre mirador preferit de Long Island City, va convertir-se en una petita revel·lació.

De sobte, com sortint del no res entre un mar d’aparcaments a l’aire lliure i edificis a mig construïr, va i se’ns apareix una platja urbana gairebé surrealista. Musiqueta per ambientar, beure a preus raonables, sorra en la seva justa mesura, bancs correguts per seure civilitzadament, la xarxa de volei de rigor, el voyeurisme i l’exhibicionisme imprescidible… Tot, rematat pel contrast brutal d’unes vistes sobre Nova York que ara resulta que també és playera.

El què deia, una revel·lació: una platja paradisíaca per algú que es confessa massa urbanita per segons quins sacrificis. És una platja tan idíl·lica que, ni que volguessis, t’hi podries banyar.

Avui és festa, és Memorial Day. Si bé la tradició d’aquesta patriòtica festa és massa complicada perquè faci l’esforç d’entendre-la (mesos enrera ja havíem quedat que els americans sí que en tenien d’història), aquesta data és de les que s’espera amb certa ànsia.

Memorial Day és important perquè marca l’inici oficial de l’estiu. Diuen que els alemanys són cap quadrats, però aquí, fins que no arriba el cap de setmana de Memorial Day l’estiu no comença.

Per exemple, botigues i comerços iniciaran l’horari d’estiu avui, un munt d’atraccions i serveis “de temporada” (seasonal) començaran a operar només a partir d’aquesta data.

Més important encara, les platges no s’han obert fins que ha arribat l’ansiat dia que ens dóna permís per gaudir legalment de l’estiu. Sí, les platges s’obren i es tanquen, i és que en aquest país, fa segles que el tema de los banys de mar està més que organitzat.

Tot i que la integració al meu país d’acollida no ha fet que m’hagi posat a decorar l’inexistent jardí de casa amb perafernàlia patriòtica diversa (com aquest veí de City Island), sí que m’he llençat com un boig a aprofitar cada dia d’aquest bonic pont.

A veure si demà m’animo a explicar-vos, retroactivament, unes descobertes que sí que valen la pena de rememorar.

Tots els mitjans de comunicació del món mundial s’han fet ressó de la retirada cinematogràfica de Paul Newman. Amb 82 anys, quan de ben segur encara podria estirar la seva espectacular carrera uns anyets, diu que ja no té la seguretat en si mateix per fer cine com voldria. Ve a dir què, per arribar a fer el ridícul, millor plegar.

No sé quina imatge de Paul Newman teniu vosaltres gravada a la memòria. Jo, sempre l’he recordat com a guapo, guapo, guapo: imatge viva d’aquells galants mítics de Hollywood que el tòpic diu que mai més tornaran.

Aquesta imatge va trencar-se en mil bocins fa ja tres anys quan, encara a Boston, un dia remenava entre els passadissos del biopijo supermercat Whole Foods.

De sobte, vaig entrar en estat de xoc quan vaig veure un munt de paquets de galetes de diverses classes i diversos pots de salses d’amanida amb un Paul Newman disfressat com de granger amish.

Aleshores, potser perquè encara no tenia blog, em va quedar pendent investigar què hi havia darrera d’aquell gest ridícul i extravagant. Tan baix ha caigut el mític Paul, que s’ha vist obligat a fer l’indio per cobrar quatre duros d’un fabricant de vinagretes?

Res més lluny de la realitat. Resulta que el nostre home fa anys que és ferm militant de la causa de l’alimentació saludable. El 1993 va fundar la marca d’alimentació Newman’s Own mig en broma mig en serio. El 2001, juntament amb la seva filla Nell, va fer un pas més enllà en la seva militància i va crear la nova marca Newman’s Own Organics.

No es tracta només de demostrar que hi ha una altra manera de de fer diners (molts, moltíssims) seguint criteris socials i ambientals més sostenibles i justos. Hi ha el detall que Paul Newman dóna directament tots els beneficis que obté de les seves marques a obres benèfiques. “Ja hi som, els americans amb aquest rollo de la charity i en Newman posant-se la careta de benefactor.”

Sí, com vulgueu, però en quinze anys ha donat ell solet uns 250 milions de dólars (41.596 milions de pessetes!) a diverses causes en comptes de a la seva butxaca. En l’entrevista on anuncia la seva retirada i ens parla del seu nou projecte, un restaurant, s’atreveix a suggerir que el secret del seu èxit ha estat el tenir “una cara que no és la d’un lladre”.

Estic d’acord en que de lladre no en sembla. Ara bé, veient les fotos que il·lustren aquest post, de pallasso sí que n’és, i un rato llarg. Però això encara m’el fa molt més simpàtic, o no?

Ja que, per variar, se m’han avançat amb la crònica del viatge transcontinental que vàrem fer ahir a la nit, gentilesa de la Boix, i que ens va portar del Senegal més profund (mare meva quin xai…) al Puelto Lico més bongosero en 10 carrers i 5 avingudes, canviaré de d’idea de post sobre la marxa.

Resulta que la meva secció de “mails inesperats i curiosos” (recordeu el primer?) continua creixent.

Un lector d’aquells que no sé com ni per què em llegeix de forma regular sense ser amic ni haver-nos vist mai les cares, m’ha contactat aquest matí. Que acaba d’aterrar a Nova York i que li faria gràcia trobar-nos i veure Barcelona and Modernity plegats.

També em diu que, com a bon newyorker d’adopció, ja ha obert blog i fotolog. Em fa gràcia que el blog es digui Illa Flaubert per la novel·la d’en Miquel Àngel.

En Miquel Àngel Riera era un dels millors amics del meu pare, amic d’infantesa i generació, un dels responsables de l’inexplicable fenòmen còsmic que fa que Manacor tingui la taxa d’escriptors per metre quadrat més alta del món mundial.

En Pere Buil, que així és com es diu el nostre nou company, és arquitecte, i pel que veig, no fa ni quatre setmanes que és per aquí i ja s’ha llençat a devorar els edifics de la ”ciutat de línies verticals” (copyright, la Llumenera) amb la seva càmara.

No t’hi encaparris Pere, per molt que corris no te l’acabaràs: Nova York és, simplement, infinita. Però me n’alegro que una nova veu ens la faci més propera. Benvingut, i ens veiem divendres!

Per primera vegada d’ençà que vaig començar aquest invent, tinc una sequera d’idees preocupant… Aquest cop, ni la foto és meva.

Són una minoria, no representen el conjunt dels espanyols, de gent imbècil n’hi ha a tot arreu (també a casa nostra), la culpa és de que ens manipulen, s’han de respectar totes els opinions, les coses no són mai blanc o negre, afirmar que ets espanyol no vol dir que siguis facha…

D’acord, però començo a estar una mica fins els pebrots dels comentaris desagradables, ofensius, violents, desmesurats, ignorants, simplistes, retrògrads, matxacons, agressius i torracollons que omplen el llibre de comentaris de l’exposició.

Suposo que el què deu passar és que durant tota l’exposició es van carregant i carregant amb la “manipulació nacionalista” catalana que han fet els de Cleveland i el MET, les cares d’embadaliment de la resta de visitants, les mencions a Catalunya i a la condició de catalans d’alguns artistes representats, de que l’exposició sigui acollonant (encara que només sigui per gran i escenogràficament potent), de que no es vegi una bandera espanyola gairebé per enlloc, o dels exagerats awesome! ianquis i les seves explicitades ganes de venir a Barcelona ASAP.

Suposo doncs, que quan a la darrera sala, la dedicada a la Guerra Civil, veuen dos pósters amb les llegendes Arriba España! i 1ª Cruzada. España orientadora espiritual del mundo, se senten identificats, reconfortats, legitimats i amb forces suficients per vomitar el seu latent esperit reaccionari sobre pàgines i pàgines plenes de felicitacions, comentaris i crí­tiques constructives d’altres visitants menys deseperadament malalts.

I és que ja n’hi ha prou collons. Una cosa és que la boina, o la barretina, t’encegui el judici. L’altra, molt diferent, és exterioritzar sense vergonya tics i expressions obertament feixistes que repliquen l’argumentari, el llenguatge i l’ideari de la propaganda franquista de fa 70 anys i que justament es representa en aquesta darrera sala. A mi, avui, se m’ha acabat la condescendència.

Ens estan avisant i haurí­em de prendre’n nota.

Recentment, algú ha trobat anagrames poètics al metro de Nova York. Aquest vespre, grà cies a una cinta aïllant posada amb massa traça, he rebut el dolor humit d’un anònim pintor de suburbà .

Per qui no ho sà piga, fa unes setmanes aquí­ on treballo em van fer arribar uns “parà metres” que posaven certs lí­mits a la meva llibertat d’expressió. No puc dir, per exemple, quanta gent ha visitat Barcelona and Modernity perquè de moment és una dada confidencial.

Sí­ que puc dir però, que dos camps del Barça i mig equivalen a unes 240.000 persones, gairebé un quart de milió d’ànimes…

Quan em veu arribar amb el plat de porexpan plè a vessar (la vaixella de l’Staff Cafeteria no és precisament de Limoges), la Frances em mira, riu i no s’està de dir-me amb veu gruixuda: “Esto te va costar un ojo de la cara”.

No s’equivoca. Poso la platerada sobre la balança i el resultat és implacable: 9 dòlars 27 centaus. En un any i mig no he estat capaç de portar-me la carmanyola de casa ni un sol dia. Mentida, un parell de cops vaig reaprofitar les sobres del sopar de xino de la nit anterior, però això millor que no compti.

Primer tenia excusa perquè a ca la tia Molly no era fàcil cuinar. Ara, cada matí­ em recorden que estic fent l’imbècil. Vuit/deu dòlars per dia, cinc dies a la setmana, els números surten ràpid. Tan que me n’en fotia dels dispendis de restaurant del meu antic roomate (i més coses) de Harlem!

“Claro que esto, para un chico tan guapo y rico como tu, no es ningún problema”. Això és la Frances que continua la conversa a peu de balançaa amb el seu castellà portorriqueny. A la Frances li encanta flirtejar amb els seus clients, especialment amb els homes. A mi, i mal m’està dir-ho, em té un apreci especial.

Potser és perquè es pensa que sóc ric. “Tu a mi no me engañas” em diu de vegades. Jo li segueixo la corrent. “Tienes razón, pero no se lo digas a nadie”. Un dia li vaig dir que els meus pares m’obligaven a menjar allà perquè no em tornés un imbècil per culpa dels diners. Aquesta estratègia pedagògica li va semblar molt encertada.

Amb la tonteria, dia a dia ens hem fet prou amics. De quatre línies de caixes que hi ha, sempre procuro anar on ella despatxa. De vegades no em cobra el panet o fa veure que no ha vist el cafè sobre la safata, i així,  jugant jugant, combatim la grisor i l’omnipresent olor del caldo de pollastre reescalfat de la cafeteria.

La Frances fa molt anys que treballa al MET però no sempre ho ha fet a l’Staff Caff. Abans servia a l’exclusiva Trustees Dining Room del museu i allà la Frances es deia Frank. Resulta que un dia, després de les seves vacances, en Frank va presentar-se a la feina transformada en Frances.

No vaig arribar a conèixer a en Frank, però tampoc és massa difí­cil imaginar-se quina pinta feia si tanques els ulls i treus hormones, quincalla i maquillatge a la simpàtica Frances. I podem riure, però és la caixera de més èxit entre la clientela metropolitana.

Quan vam arribar a la secció dels Picassos de Gòsol, concretament a Head of a Catalan Peasant (Josep Fontdevila), 1906, en Pascual ens explicà una altra anècdota.

Ens va dir que quan Picasso va haver acabat el cèlebre retrat de l’influentíssima Gertrude Stein, a aquesta no li va agradar massa la “cara de vella” que hi feia. “No m’hi assemblo” digué, “Però t’hi assemblaràs” respongué sense pietat Picasso. Gertrude Stein tenia aleshores 32 anys.

L’estada a Gòsol, un parèntesi de tres mesos en la seva vida parisina, influencià enormement l’estil posterior de Picasso. Després de recrear-se en cert neoclassicisme, i ja tornat a París, unes Senyoretes d’Avinyó que tot just ara fan cent anys marcarien el radical inici del Cubisme i de l’Art Modern.

Maragall ens va explicar que Picasso, en tornar de Gòsol, resolgué el retrat d’un rostre d’Stein que se li resistia des d’abans de marxar de vacances amb la superposició quasi literal, a forma de màscara, de l’angulosa fesomia de l’envellit pagès, fondista i contrabandista Josep Fondevila.

Tot i que sembla que en realitat a Stein sí que li va agradar el retrat, el cert és que, després d’haver-la fet posar més de cinquanta vegades, en tornar de Gòol Picasso va enllestir un retrat que tenia travessat gairebé de memòria i sense tenir a la seva amiga al davant.

Per saber-ne més, podeu mirar de trucar a en Maragall o bé llegir el curiós i detectivesc Belloli, Lucy (1999) “The Evolution of Picasso’s Portrait of Gertrude Stein”

En una pà gina web de poesia que no recordo i que sóc incapaç de retrobar hi vaig trobar això:

“Un SMS podria haver eixugat Sentiments Massa Solitaris”

Una mica queco però m’agrada.

Ahir, mentre feia el meu segon Gallery Talk sobre Barcelona and Modernity, un senyor se m’apropa i em pregunta que d’on sóc, que si sóc Spanish. Per fer-ho curt (segons el de vegades indocumentat Joan Oliver vaig traicionar al meu pais) vaig respondre que era de Barcelona.

Aleshores l’home s’emociona i em suplica si li puc fer un favor enorme. Que està escrivint una novel·la sobre Picasso i que necessita imperiosament sentir “un accent de Barcelona” parlant anglès. Que si podem quedar un dia per gravar deu minutets de cites picassianes llegides en anglès amb el meu accent barcelonÃí…

Avui m’ha escrit un email: “It really seemed a godsend, bumping into you that way yesterday, so unexpectedly. I’ve been wondering for weeks how I could find someone with a Barcelona accent, and there you were, right in the midst of all those Picassos!  If you could spare ten or fifteen minutes for me to record you saying a few Picasso-like things from people who have quoted him over the years (I’ll provide them), it would be a tremendous help. Just let me know a time that would be best for you.”

Més enllà de pensar en l’excusa més rocambolesca del món per lligar en un museu, algú ho entén?