1.- 499 dòlars el de 4Gb, 599 dolars el de 8Gb.

2.- Plà mensual de trucades amb la Timofónica de torn (AT&T) de com a mínim 59,99 dòlars al més.

3.- Una eterna campanya de llançament que donaria (donarà) per més d’una tesi en màrqueting.

4.- És tan cool que fins hi tot els reviewers de més solera s’han de posar a l’alçada de tant talent amb unes crítiques per emmarcar.

5.- Avui he pogut fotografiar per casualitat a uns quants que dormiran al ras per ser els primers en gastar-se els estalvis en…

… en això, que demà divendres es posa la venda.

No sé si sóc el primer dels expatriats de veure el (a hores d’ara) famosíssim docu d’en Xavi, però com a mínim em sembla que sí que sóc el primer de fer-ne una review online. Ahir, entre converses campeadoras, vaig tenir l’honor de rebre una còpia del DVD.

Clar que una review review no la faré tampoc, em sembla que hi estic massa implicat per tenir-ne un judici objectiu.

No només hi surto (tot i que no he tingut esma de mirar-me i m’he fastforwardejat) sinó que, modestament, alguna cosa vaig tenir a veure amb la seva gènesi.

Total, tot això per dir que el docu està de puta mare! Professional professional. Hi ha un parell de tonterietes que el propi autor ja sap (audio per exemple) i després algun matís que, per qüestions de gustos personals, jo potser hagués accentuat o limitat d’una altra manera (ja t’ho comentaré Xavi).

El resultat però és remarcable, vint-i-cinc minuts que passen volant i que es convertiran, m’atreveixo a dir, en un punt d’inflexió decisiu en la carrera professional del seu autor. Resumint, que aquest és dels DVDs que es guarden tota la vida.

Perquè no sigui dit que no dic res, només comentar un dels molts aspectes destacables: la fita aconseguida de transmetre les històries individuals que hi surten de forma càlida i íntima però, al mateix temps, directa i efectiva.

Tothom que s’ha posat davant d’una càmera, per molt professional que sigui, sap què és molt difícil fugir de “l’encarcarament de l’entrevistat”. Aconseguir una complicitat de qui parla amb qui escolta no succeix per casualitat, i aquí és on entren els recursos i el talent de qui juga a posar aquestes dues cares de la càmara en contacte. Tot sembla molt natural i proper, però perquè això succeixi cal molt ofici ben dissimulat.

Això sí, la major crítica que se li pot fer al documental és que, amb tal “elenco”, jo hagi de sortir-hi a fer el paperina. Potser ens hi podríem haver mirat una mica més a l’hora de triar els sis protagonistes…

Confimat, el meu Feng Shui és un desastre i traspassa fronteres. Acabo de rebre un mail d’alarma dels veins/propietaris del meu pis a Barcelona on m’informen que se’ls hi ha innundat mitja casa per culpa de la meva dutxa…

Darrerament, arran sobretot del meu creixent mal d’esquena, està de moda dir que sóc un pupes. Als meus crítics no els hi falta raó, tot al contrari: una llista de les meves dolències (reals o inventades) seria més llarga que la llista d’efectes secundaris de qualsevol medicament dels que s’anuncien per la tele.

Ara però la cosa m’està començant a preucupar. Jo em pensava que el mal d’esquena (o l’asma, o els pòlips, o l’alèrgia) no s’encomanava, però ara resulta que sí.

Com a mínim això sembla quan el pis del Bronx està malalt i cada dia li passa una de nova. Ahir eren les humitats que feien caure el sostre de la cuina, després van venir les goteres i la paret bufada del lavabo.

Les cortines cauen i la làmpara del menjador juga a fer-se la intermitent fins que es fon. La banyera embussada és cosa crònica, i avui la pica de la cuina també ha dit prou.

A veure si en comptes d’anar al metge (o al massatgista) hauré d’anar a classes de Feng Shui…

Antonio Muñoz Molina, Ventanas de Manhattan, 33.

“Una serena felicidad puede estar contenida en los actos más comunes: vuelvo el sábado a mediodía de la compra en el mercado de granjeros de Union Square y preparo un guiso de arroz con verduras escuchando en la radio pública el programa de Jonathan Schwartz (…) el olor andaluz del sofrito inunda el espacio del apartamento al mismo tiempo que el violín de Stéphane Grapelli y el chelo de Yo Yo Ma tocando a dúo Love for Sale, y yo me doy cuenta de que este momento sin relieve es una cima secreta de mi vida.”

Ja està, s’ha acabat. Les galeries són buides i ja no queda res per veure. L’art ja està en caixes o ben enviat als amos que ens han deixat muntar aquest circ durant 3+3 mesos (Cleveland i Nova York).

Us podeu imaginar l’aspecte de les galeries: simplement desolador.

Sales immenses que es veuen llòbregues amb la retirada dels focus d’exposició, brossa infinita pel terra, parets despullades amb claus i carteles orfes que realcen l’absència de peces que mai tornaran…

Déu n’hi do. Ahir tancava els ulls i juraria que podia dir de memòria la localització de les més de 300 peces de l’exposició. També és cert que amb la meva proverbial retentiva això no és cap mèrit, però en fi.

Per cert, ara no recordo què us volia explicar més… Però no hi fa res, això començava a amenaçar amb un lirisme de fireta que, de fet, enmascararia la innegable il·lusió que em fa desconnectar una mica de Barcelona and Modernity i començar les vacances!

No, no parlaré de les 4 bosses de llibres i andròmines que he omplert gràcies a l’enèssima “damage sale” del MET. Avui toca un post sobre llegendes urbanes.

Resulta que a un museu indeterminat el nom del qual no estic autoritzat a revel·lar, fa uns anys va ser escenari d’un sonat cas de prostitució. Prostitució? Sí­, prostitució; masculina per ser precisos.

En el seu moment es van fer tots els esforços perquè aquest episodi no trascendí­s i no taqués l’immaculada reputació d’aquest temple del saber. Aleshores no hi havia blogaires i la cosa va passar desapercebuda pel gran públic. Des d’aquell moment peró, l’expressió “Yellow Bag” no deixa indiferent a cap avisat treballador.

La cosa funcionava així­: El client necessitat havia d’entrar al museu en qüestió i dirigir-se directament a la botiga. Allí­ demanaria una bossa de paper, de color groc, i es dirigiria a uns discrets lavabos de la segon planta. Un cop a dins, miraria per sota els cubicles fins veure una altra bossa de característiques idèntiques a la que ell portava a la mà .

La bossa groga actuava doncs de contrassenya. Però el seu vital paper no acabava aquí. Un cop dins d’aquest morbós espai públic, i per tal de no ser descoberts (els cubicles són d’aquells que estan separats per una paret mitjera d’acer inoxidable que no arriba al terra), el client introduiria els peus dins de la bossa. Amb aquest intel·ligent moviment s’evitava l’escrutini indesitjat i es camuflava l’intercanvi í­ntim de favors. Tot i el reduït espai, suposo que si un romania assegut i l’altre amb els peus ben camuflats, certes pràctiques sexuals podrien passar ben desaparcebudes…

No se sap durant quant de temps va funcionar aquest tinglado, sí que sembla que va ser el bon zel d’un empleat de la botiga qui, amb la mosca al nas per la reiterada demanda de bosses grogues, va alertar a seguretat.

Després de diversos seguiments sense resultat (els sospitosos simplement anaven al bany, donaven un parell de voltes pel museu i marxaven sense fer cap més mal) un guarda va decidir-se a espiar per sobre del separador dels lavabos encuriosit per saber què dimonis feia aquell cubicle de la segona planta tan especial i desitjat.

Setmana carregadíssima de feina. Recurs fàcil? Penjar una foto del darrer descobriment de cap de setmana.

Font: Financial Times, “Centaurus hires former top politicians”, 2-06-2007

“Centaurus Capital, un hedge fund londinenc de 4,5 bilions de dòlars, ha contractat l’exprimer ministre espanyol José Maria Aznar i l’excanciller britànic Ken Clarke com a consellers a temps parcial.

[…] Els nombraments es produeixen en un moment on la pressió política sobre els activist hedge funds s’està incrementant.

[…] Bernard Oppetit, president i cofundador de Cerberus, ha assegurat que els nous assessors no actuaran com a lobby en favor de la companyia, sinó que hi aportaran una visió de “big picture” que ara li manca.

[…] “Passem tot el nostre temps estudiant empreses específiques amb gran detall, i hem pensat que ens beneficiaria tenir un diàleg amb gent que té una perspectiva més àmplia sobre els assumptes.”

No comment…

PS. “In both the UK and US, hedge funds have become increasingly important donors to political parties. In the first 3 months of this year, the top 100 hedge funds gave $1,1 milions to US presidential hopefuls. […] In Britain, the Conservatives have secured significant financial support from hedge funds, with Michael Hintze, founder of CQS, lending the party $5 milions”.

Tard (no trobava aquesta foto, que, tot i que no fa justícia, és l’única il·lustració que tinc a mà) he d’escriure una petita nota d’agraïment a algú que s’ho mereix de totes totes.

Hi ha paraules que han perdut el seu significat, i “hospitalitat” n’és una.

D’entrada la cosa ja prometia: barbacoa a mitja tarda a un espectacular loft de Williamsburg (terrassa inclosa) per cel·lebrar l’arribada de la primavera.

La torrentada que caigué diumenge va voler aigualir la festa, però no s’en va sortir i en va haver un que torrava costelles sota un paraigua.

L’amfitriona (gallega), i el seu encantador company de pis (turc), van volcar-se en un “alarde” d’hospitalitat inèdit com a mínim per un servidor.

És cert que cuinar un polbo á feira de cinc quilos en plè Nova York, és un èxit assegurat, però amb aquesta picada d’ullet als seus orígens, l’amfitriona se’ns va posar a la butxaca a les primeres de canvi. Després van venir les margaritas de mango i kiwi, els pintxitos de pollastre macerat amb llimona, el corder que ni va poder-se tastar de tips que estàvem, els bols inacabables de guacamole, l’amanida d’esbergínia, la coca al forn, els Portobello a la brasa, l’assortit de formatges, els fruits secs i les llengues de mango ensucrades…

Però no es tracta del “què”, es tracta del “com”. És l’obrir-te les portes de casa de bat a bat sense importar-te la tona de plats bruts que et quedaran a la pica o el nombre de gots que cauran sobre el parquet. És oferir-te l’abundància, no per l’ostentació de qui vol enlluernar, sinó per la més simple i desacomplexada generositat.

Ja veieu, tot aquesta parrafada per donar les gràcies, ho sento però ha sortit així. Però qui deia que els blogs no servien per res?

Quan aquest matí he arribat a les galeries, la courier de la Tate ja havia arribat. Els couriers, em sembla que ja ho havia explicat abans, són aquells empleats dels museus que acompanyen les obres d’art deixades en préstec.

Els tècnics ja havien despenjat aquesta impressionant Weeping Woman i la tenien, bocaterrossa, sobre una taula folrada amb una mena de manta sintètica.

Quan ha arribat la nostra conservadora, han tombat la pintura i l’han estat mirant, centímetre a centímetre, sota la llum d’una làmpara de peu i a través d’una lupa de no menys de vint centímetres de diàmetre.

Aquesta llum, intensa i minuciosa, ha fet néixer uns colors (groc, blau, vermell) gairebé fosforescents. Una imatge inèdita d’un quadre vist tantes i tantes vegades.

Totes dues, la conservadora i la courier, s’han assegurat que tot estava en ordre abans de donar l’ok als encarregats d’empaquetar. A diferència d’altres casos, avui han col·locat a la plorosa Dora Maar en una mena d’embolcall cúbic fet de plàstic i llistonets de fusta que, gràcies a metres i metres de cinta aïllant d’aquella marró i gruixuda, l’havia de segellar ben segellada durant el viatge transoceànic que demà la tornarà a casa.

Un graciós ha comentat que semblava que estiguessin protegint un Picasso amb tanta dedicació que hi esmerçaven. Hem rigut, però no tots reien.

Al fons d’una enorme crate de fusta, mirant el sostre a través d’una gruixuda pel·lícula de plàstic transparent, una desdibuixada Dora Maar (alguns en diuen Cubisme) plorava com no l’havia vist plorar abans ningú. Mig nen que no vol tornar de colònies, mig amant desesperat que voldria morir abans de dir aquell adéu definitiu.

Ahir, divendres, va ser el meu darrer dia de feina “oficial” al Museu.

Ahir també vaig fer el meu darrer tour per Barcelona and Modernity.

Avui, dissabte, anem a veure per darrer cop l’exposició amb les sales plenes de públic: dilluns comencem a desmuntar el tinglado i tot serà record.

Ja hi haurà temps per concretar valoracions, balanços i projectes, però ahir mateix, casualitats de la vida, una galeta de la fortuna començava a fer feina.