Perdoneu l’abandó del blog, de vegades les vacances i la desconnexió venen de sobte i amb una força desaforada. Ja he tornat però, i ara hi ha prou coses per explicar.

RECTIFICO. Em sembla que fins que no torni a Nova York a finals d’agost això no arrencarà de nou. Bones vacances!

Ahir a la nit una noia francesa va voler agraïr les indicacions del conductor de l’autobús amb un gal·licisme ben ibèric: “Mercedes”, va dir ella tota cofoia del seu castellà d’acadèmia.

Quan trobes a faltar Nova York, en comptes de vitamines, veus tres línes de metro de color blau que baixen per l’oest de Manhattan.

Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll:

LLUNA f.: cast. luna.
|| 1. Astre satèl·lit de la Terra, al voltant de la qual dóna una volta cada vint-i-vuit dies aproximadament, i que és visible amb diferents formes i aspectes segons que el sol il·lumini una major o menor part del seu disc.

i) Quedar a la lluna de València: deixar o quedar burlat, frustrades les esperances que tenia. Aquesta locució s’explica perquè en pondre’s el sol tancaven les portes de València, i els qui arribaven tard havien de passar la nit fora de la muralla.—

Ahir, en aquest sofà blau de la mateixa València, va anar ben just que no ens hi quedem…

De camí a Hisenda, aquesta perla d’un representant de l’apreciat gremi del taxi:

“(…) I ahora el Zapatero ese que anda con lo de los 2.500 euros por cada hijo. Y que también se lo dará a los moros, o no? Claro, y esos ya sabes… que siempre tienen la pulga cargada! Que les da igual tener cuatro [hijos] que cuarenta. Y luego los mandan ahí, a Irak con el Bin Laden y a ellos les da igual. ¿O no?

En tres anys he anat i vingut tants cops de NovaYork a Barcelona que no val massa la pena repetir el què ja s’ha dit manta vegades (porto anys intentant poder utilitzar el “manta” sense que quedi forçat i no m’en surto).

Aquest cop he canviat l’habitual IB6250 per Virgin i EasyJet. Si vas amb Iberia tens molts números de passar vergonya aliena amb el virus Paco Martínez Sória que solen patir certs companys de passaport quan viatgen.

Si vas amb una lowcost britànica, tens molts números de passar vergonya aliena per l’efecte Benny Hill que provoquen les ampolletes de ginebra que es venen al passatge a 4 lliures.

Això sí, vaig passar 10 hores a Heathrow i Gatwick i 45 minuts al Prat i a l’estació de la RENFE. No voldria afegir-me al debat de moda, però són tan evidents i incontables les diferències entre un país civilitzat i un de fireta com el nostre que gairebé fan venir ganes de plorar.

Però ara ja estic instal·lat a Barcelona, i el què fins ara no era més que una innocent llibreta plena de temes a solucionar en quatre setmanes, s’està convertint en una extenuant marató de gestions sota un sol de justícia i una humitat ben enganxifosa. Vejam si sobrevisc.

De la mateixa manera que la fortuna intervé en crear-te una perfecta sel·lecció musical quan poses l’iPod en random shuffle, o en oferir-te per sorpresa una ensucrada síndria quan no has perdut ni un segon en triar-la a plaça o al super, l’atzar fa que situacions aparentment predestinades canvïin el seu curs en un obrir i tancar d’ulls.

En unes deu hores agafo un avió que m’ha de portar a Londres. Tot havia estat arranjat per gaudir d’una setmaneta de vacances a l’antiga capital de l’Imperi, però així, de cop i volta, canvi de plans i arribada a Barcelona cinc dies abans del previst.

Què m’he perdut no ho sabré mai. Segur que bones estones amb l’amable amfitrió que m’havia d’acollir i algunes passejades memorables. Què he guanyat tornant abans d’hora ho sabré ben aviat. Més enllà dels segurs mals de cap que m’hi esperen, com a mínim veuré l’arribada en directe de la segona criatura a que li ha tocat tenir un tiet americano mig boig.

A diferència d’altres, jo des del meu despatx no veig ni l’Empire State Building, ni el mar blau, ni el Pic de Carroi ni res de res: el meu despatx no té finestra.

Des de les finestres de casa gairebé és pitjor: l’únic que puc veure és aquest preciós interior d’illa bronxiana. Això sí… el puc retratar amb la meva preciosa Canon nova de trinca!!

Gràcies pel regalet d’aniversari! Gairebé te n’escapes eh?

Com que Google Analytics diu que tinc 252 visitants únics al mes i, que jo sàpiga, no tinc tants amics, aprofitaré el blog per fer publicitat de la meva empresa. Faig mal fet?

Perquè sí, resulta que sóc allò que té tanta mala premsa: un empresari! Ja fa més de dos anys que, juntament amb quatre amics, ens vam embarcar en l’arriscat projecte de demostrar que “Cultura” no equivalia a “morir-se de gana”. Déu n’hi do com les passem cada dia per fer bullir l’olla… però la cosa va endavant i cada dia tenim més feina, així que avall va que fa baixada.

No em pregunteu com es gestiona una empresa a 5.000 km de distància perquè ens hi estaríem hores, però per què no feu un volt pel web d’Itinera i així sabeu què fem? Si Barcelona us cau més aprop que a mi, fins i tot podrieu apuntar-vos a la nostra proposta estrella d’aquest estiu…

NOTA: Primera experiència de post a 4 mans entre guillemdefak/blog i La Llumenera.

Aquests dies, a Nova York, la calor apreta i les festes a l’aire lliure, cap al tard, s’agraeixen. Fa un parell de setmanes, per sant Joan, vam inaugurar la temporada de festes al backyard del darrera de casa, i ahir dissabte era una veïna del cronista de La Llumenera qui actuava d’amfitriona.

Aquestes festes acostumen a ser un pessebre prou heterogeni de gent, però sempre amb un component ibèric força destacat. I no cal dir que són les típiques festes a les quals hi fan acte de presència l’amic de l’amic de l’amiga de la veïna de la meva companya de feina. També cal tenir en compte allò que diuen que tots estem relacionats i que només cal fer sis passes per a tancar el cercle. És en la premissa que “el món és un mocador” en la qual les xarxes socials en línia basen el seu negoci.

Qualsevol amb una mínima experiència de parella haurà advertit que dos paràgrafs de justificacions no demanades n’amaguen una de grossa. Efectivament, el subconscient sempre traeix, però és que no és fàcil explicar com és possible que al jardí de casa se’t coli un important “fill de…”

Ep! que “fill de…” no és un insult, és una simple descripció. Pensareu: la típica presència que t’arruïna la festa. Doncs no senyor! Malgrat l’eriçament de tots els pèls del cos que el seu presidencial nom provoca (algunes diuen que la seva veu és un calc de la de son pare), aquest il·lustre “fill de” ens va alegrar la nit. Fèiem cua per fer veure què ens servíem per beure i així poder escoltar de què coi parlaven aquell grupet de la caricatura del (amb perdó) madrileño a l’estranger.

I de què parlaven? Doncs mireu, de coses típiques i trivials, com tothom. O què us pensàveu? El “fill de” va parlar de futbol (”Yo a Eto’o no lo pongo ni de camarero, que para esto tengo un filipino“); de la principal preocupació de tots els joves espanyols, l’habitatge (”Lo que tienes que hacer es comprarte un piso así de grande para invitar a los colegas, follar y eso“); i, com no, d’amor i noies (”Yo siempre que voy a Extremadura me paro en [inaudible] y no veas que putas” [i un col·lega respon] “Sí, pero en ese no puedes ni tomarte una copa“).

Nosaltres si que ens en vam prendre unes quantes i no precisament a la seva salut. I vam arribar a la conclusió que si, en aquesta hipotètica cadena que a tots ens relaciona, has de fer sis passes per a trobar-te amb segons qui, més ens estimem fer un únic pas de ball. No fos cas que, el dia menys pensat, ens trobéssim amb els peus sobre la taula i “trabajando en ello“.

Ai quina il·lusió. Fa dies que em barallo amb mi mateix amb el tema bloG/bloC. M’explico. Em refereixo a les dues formes ortogràfiques en ús a l’hora de referir-se a aquesta cosa que esteu llegint a la pantalla del vostre l’ordinador.

Jo sempre m’he decantat per la forma blog, i he de confessar que sempre m’ha fet bastanta ràbia la fòrmula bloc. Per què? A veure, que cadascú faci el què vulgui i ja sabeu que jo tinc les meves manies estúpides, però a mi m’ericen una mica l’epidermis aquests intents tan nostrats de catalanitzar, de vegades de forma ridícula, certs neologismes. Em sóna molt al nostre esport nacional de confondre la gimnàsia amb la magnèsia.

El cas extrem d’aquesta tendència barretinaire a la que em refereixo és l’aberració del mot “Viquipèdia”. El tema donaria per un altre post, però “catalanitzar” una marca-concepte-filosofia de nova creació i amplíssim espectre, que si per alguna cosa es caracteritza és per la universalitat d’usos del prefix “wiki”, per mi és de jutjat de guàrdia.

Com que no sóc filòleg ni he llegit molt sobre el tema mai he gosat alçar massa la veu en defensa de la meva opció blog. A més, el gairebé sempre solvent Termcat ha apostat per la forma bloc, així que poca cosa quedava per fer.

Però aquesta setmana, gràcies al blog del polèmic Toni Ibáñez, he descobert que a la catosfera hi ha tot un corrent d’internautes que també aboga per l’ús de l’opció blog. Seguint el fil he descobert exactament el què estava buscant: un articlet de dues pàgines d’un expert, el filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, que posa els punts sobre les is.

Llegiu-lo i em dieu el què. Repeteixo, jo no sóc un expert, però ara estic més que convençut de que si faig servir blog no faig cap pecat. Per acabar de rematar la meva alegria, també he trobat que tan Tv3 com Catalunya Radio han optat per no fer servir “l’invent” de la forma bloc (les cometes són meves) i han decidit emprar la versió amb g de Guillem.

Que sempre volem el què no tenim és una de les veritats més universals i incontestables que hom pugui imaginar. Avui, per exemple, repasses el dia a punt d’anar a dormir i l’estat d’ànim és el d’un dia qualsevol.

Però és 4 de Juliol i, tot i la pluja, has passat el tercer Independence Day a Nova York, has vist un concert de The New Pornographers de gratis al Battery Park tot veient l’Estàtua de la (ejem) Llibertat de reüll, t’has capbussat en l’univers hipster postadolescent a un roof amb aromes de Smartdogs de tofu i panotxes torrades amb corfa i tot.

I també has fet unes fotos dels famosos fireworks que quan les reveles al Photoshop de casa et diuen imbècil a la cara per voler el què no tens i no adonar-te del què sí que tens davant dels nassos.