Quan va acabar-se la famosa Barcelona and Modernity (pels nous lectors el projecte que m’ha portat dos anys al MET), els meus caps van quedar-ne prou satisfets.

També deien que havien quedat molt contents del meu paper en tot plegat, però com que aquest blog comença a ser massa públic (ai sant Google…), no puc entrar en massa interioritats per prudència i, si voleu, modèstia.

Total, que volien convidar-me a sopar des de juny i finalment van fer-ho dimarts passat a la famosíssima (i caríssima) Gramercy Tavern (1 estrella Michelin).

El sopar va ser d’aquells que es recorden. Una companyia excel·lent, bon menjar, millor veure i 5 hores de tertúlia fins que gairebé ens van fer fora del luxós però discret menjador.

La sorpresa va venir als postres: a banda de la tatin de nectarina i la tapioca de coco, els jefes van donar-me una targeteta platejada que em prometia la joguina més al·lucinant que us pogueu imaginar. Ahir el vaig comprar a l’Apple Store del SoHo però vaig esperar a desembolicar-lo a casa per compartir l’emoció.

Això sí, després de provar-lo una bona estona hi he descobert una gran errada: se suposa que és un aparell per parlar, però el cabró et deixa sense paraules. So thank you!

=== VERSIÓ 1 ===

Alguns ja ho sabíeu: aquest cap de setmana he passat un cap de setmana express a Barcelona. L’escapadeta super intensiva ha valgut la pena; Barcelona sempre és interessant i, en només 48 hores, m’atreviria a dir que he fet tot el què havia de fer i veure tot el què havia de veure.

Com que només ens hi havíem d’estar dos dies vam decidir triar un hotel espectacular, d’aquells que només veus a les pel·lícules. Realment l’Hotel la Florida, té la fama que es mereix: vistes espectaculars, piscina i jacuzzi com toca, luxes en cada detall… fins i tot tenen menú de coixins i al qui et porta les maletes l’hi diuen ambassador!

Dissabte al matí vam baixar Las Rambles amb calma fins arribar al Port Vell. Allà vam fer una passada ràpida pel Maremagnum (guirilandia) i vam parar a la Barceloneta per dinar. La paella molt bona i el gazpacho també, però ja sabeu que gairebé no prenc alcohol i no vam veure sangria.

Després vàrem passejar pel Barri Gòtic bastanta estona; va ser divertit perquè hi havia mercadillo i ens vam asseure a fer una degustació de té. No ens vam perdre la Plaça Catalunya, part de l’Eixample i les cases modernistes de Passeig de Gràcia. La Sagrada Família ens va defraudar una mica, però com a mínim les vistes a la ciutat valen la pena. De tant cansats que estàvem aquell dia ni vam sopar.

Diumenge vam continuar la marató al curiós Museu Picasso, però el prometedor MACBA obria a les 12 i ens el vam haver de saltar. Després el Bus turístic ens va deixar a Montjuïc, on vam llogar unes bicis i ens vam fer la matada de fer més de 15 quilòmetres amunt i avall. D’allà vam agafar unes Golondrinas que et porten a Sitges per veure la ciutat des del mar.

Una amiga meva que hi va viure sis anys ens va aconsellar anar als barris del Raval i a la zona del Gaixample per no fer tant el guiri. Està bé, però em sembla que ambdós llocs ja han caigut en la voragine turística. El Born però ens va encantar i va anar just que no ens el perdem. Té un ambient una mica particular però només per l’arquitectura i algunes botigues ja val la pena.

I del Bron directes a l’hotel a recollir les bosses i cap a l’aeroport! Ara sóc a casa recuperant-me del jetlag (sempre igual), i el què us deia, Barcelona és una passada, i per poc que pugueu hi heu d’anar encara que només siguin dos dies.

=== VERSIÓ 2 ===

Alguns ja ho sabíeu: aquest cap de setmana he passat un cap de setmana express a San Francisco. L’escapadeta super intensiva ha valgut la pena; San Francisco sempre és interessant i, en només 48 hores, m’atreviria a dir que he fet tot el què havia de fer i veure tot el què havia de veure.

Com que només ens hi havíem d’estar dos dies vam decidir triar un hotel espectacular, d’aquells que només veus a les pel·lícules. Realment l’Hotel W, té la fama que es mereix: vistes espectaculars, piscina i jacuzzi com toca, luxes en cada detall… fins i tot tenen menú de coixins i al qui et porta les maletes l’hi diuen ambassador!

Dissabte al matí vam baixar Columbus Avenue amb calma fins arribar a Embarcadero. Allà vam fer una passada ràpida pel Pier 39 (guirilandia) i vam parar a la Fishermen’s Wharf per dinar. El sea food molt bo i la Clam Chowder també, però ja sabeu que gairebé no prenc alcohol i no vam veure ni cervesa.

Després vàrem passejar per Chinatown bastanta estona; va ser divertit perquè hi havia mercadillo i ens vam asseure a fer una degustació de tès. No ens vam perdre Union Square, part de North Beach i les cases victorianes d’Alamo Square. La Coit Tower ens va defraudar una mica, però com a mínim les vistes a la ciutat valen la pena. De tant cansats que estàvem aquell dia ni vam sopar.

Diumenge vam continuar la marató al curiós MoMA de San Francisco, però el prometedor Yerba Buena Center obria a les 12 i ens el vam haver de saltar. Després el tramvia de la línia Powell-Mason (o Powell- Hyde?) ens va deixar on vam llogar unes bicis i ens vam fer la matada de fer més de 15 quilòmetres creuant el Golden Gate Bridge fins al poblet de Sausalito. D’allà vam agafar un ferry que et porta de nou a San Francisco tot veient la ciutat des del mar.

Una amiga meva que hi va viure sis anys ens va aconsellar anar a Mission District i al barri gay de Castro per no fer tant el guiri. Està bé, però em sembla que ambdós llocs ja han caigut en la voragine turística. Haight-Ashbury però ens va encantar i va anar just que no ens el perdem. L’ambient hippy és curiós i particular però només per l’arquitectura i algunes botigues ja val la pena.

I de Haight-Ashbury directes a l’hotel a recollir les bosses i cap a l’aeroport! Ara sóc a casa recuperant-me del jetlag (sempre igual), i el què us deia, San Francisco és una passada, i per poc que pugueu hi heu d’anar encara que només siguin dos dies.

==

PS: Recordant els Guiris al Parc Temàtic /1…

Al New Yorker d’aquesta setmana…

Una frase:

“Que a mi, de segon llinatge, em diguin Milà, que no tengui jo altra alternativa que ser Milà de mig cos i de mig nom, a ella, no sé, li fa una esgarrifança molt especial, potser per allò tan lleig de les herències d’instint de què la sang fa tramesa, i tenc per segur que es fa sovint una consideració, de desig mai no acomplert, segons la qual si N’Andreu hagués estat just parent d’ella i ella de mi, però no jo d’ell ni ell de mi, tota la correntia dels mals atavismes la podria ella desviar enfora de la meva persona, talment com de jove tenia traça de desviar un regueró d’aigua amb un precisa acorada de càvec, tot fent, així, del parentiu, una rara eina que servís, a voluntat, ara de síquia, suara de dic”

Miquel Àngel Riera, Morir quan cal, 1974

Fa molts dies que em mossego la llengua per no entrar de ple en un dels debats estrella dels darrers mesos. No, no es tracta ni del caos en els infraestructures ni de la Crisi (així, en majúscula) de Catalunya. Com ja haureu deduit pel títol i la foto (El País), vull referir-me als problemes derivats de la pressió turística a la ciutat de Barcelona.

La tesi és senzilla: no puc sofrir els tòpics de moda rollo “Barcelona és un Parc temàtic”, “els guiris ens expulsen de la ciutat”, “ja no pots caminar per enlloc”, “Barcelona està plena de hooligans amb barrets mexicans que vomiten i es pixen pel carrer”, “hem perdut l’esperit de la ciutat”, “abans podies anar aquí i fer això i ara mira”, “ens estan envaïnt”, “les low-cost són un cancer”, “jeje, mira aquest guiri“, etc, etc, etc.

Ara veig que em faltaria molt espai per desenvolupar-ho, però diria que s’ha instal·lat un discurs fàcil, demagògic i profundament conservador (reaccionari seria el mot exacte) que ha calat en l’anima del “barceloní emprenyat”, ja sigui aquest progre, antisistema o convergent.

Barcelona és un parc temàtic? Clar que sí, és un parc temàtic com és moltes altres coses. Hem de començar ara a definir què és una ciutat? No són Nova York, París, Londres, Venècia, Roma o Berlin també un parc temàtic? Per què hi volem anar nosaltres (si pot ser amb un vol barat) sinó és per fer el turista (el guiri) i consumir una bona ració de tòpics que ens calmin la nostra moderna, falsa i superficial fal·lera de viatjar?

Les similituds entre les reaccions populars a l’allau turístic i a l’allau immigratori són espectaculars. El què passa és que en un cas s’és “facha” i en l’altre s’és “progre” o, no ho sé, garant de l’essència i les tradicions del país o alguna cosa similar.

És ridícul. En ambdós casos opera un evident mecanisme de xenofobia (”odi o aversió a l’estranger”, DCVB) davant d’un canvi sobtat de la realitat social. Evidenment que el turisme planteja problemes (i la immigració), però sí fem servir procesos de simplificació mental sense el més mínim criteri acabarem creant escamots de maulets per apadregar moros i guiris pel carrer. Tant li fa uns o altres, els primers que em vinguin a molestar a casa meva.

EPÍLEG: Ja que escric des de Nova York… La ciutat té uns 8 milions d’habitants i el 2006 va rebre 44 milions de turistes = 5,36 turistes per habitant. Barcelona, té 1,6 milions d’habitants i al 2006 va rebre 6 milions de turistes = 3,76 turistes per habitant. A nosaltres ens entra el cangeli i la ciutat s’enfonsa sota els nostres peus, Nova York acaba de llençar una campanya de banderoles pel carrer que ens dóna la benvinguda i les gracies per haver triat la ciutat per venir a fer el guiri.

NOTA: Com que Nova York s’ha quedat, de forma temporal, sense cronista oficial, avui seré jo qui expliqui una d’aquelles curiositats que tan agraden a la Llumenera.

L’altre dia, passejant per Madison Avenue amb un políglota nou amic vingut de les Valències, vam fixar-nos en una bombona (bala pels experts) de nitrogen plantada al mig del carrer.

Com a habitant de la ciutat em vaig veure irremeiablement interrogat per l’amic visitant sobre la funció de tan curiosa i espectacular presència. Malauradament, aleshores no vaig poder fer més que especular i, finalment, admetre la meva total ignorància.

Ignorància sobre les bombones a Manhattan però, tal i com va quedar palès en discussions posteriors sobre el tema camí de l’aeroport, ignorància sobre les pròpies característiques del nitrogen de marres.

Sempre m’havia preguntat per aquests receptacles metàl·lics, sovint amb la superfície exterior mig congelada, i pel petit cable que s’hi connecta i que es perd per les clavegueres o l’asfalt. Va ser el mateix amic qui em va treure de dubtes. Fidel a la seva fama d’ultrasociable sense vergonya (en el bon sentit), va dirigir-se a uns operaris que estaven arreglant el carrer i els hi ho va preguntar.

Van dir-li, senzillament, que la companyia telefònica feia servir el nitrogen per evitar la electricitat estàtica dels cables subterranis. Fent una mica de recerca però, he trobat un compendi d’explicacions que eixamplen i multipliquen la resposta obtinguda a peu d’obra (pels qui no enteneu l’anglès parlen de segellar, assecar, protegir l’atmòsfera del cablejat, refredar transformadors, etc.)

Misteri resolt. Jakob, there you are.

“Habrá sido un accidente, cómo cuando en los años treinta una avioneta con el rumbo perdido se estrelló contra los pisos más altos del Empire State. Pero en la televisión se ve que una de las torres está ardiendo y que un nubarrón de humo negro sube hacia el limpio azul de la mañana de septiembre, y cuando la consciencia apenas va empezando a aceptar lo que le muestran los ojos se ve el segundo avión que avanza en horizontal, que parece por un momento pasar por detrás de la torre: pero increíblemente la está atravesando, y estalla en su interior en medio de una deflagración de fuego.

Hace falta un esfuerzo de la memoria para recordar el instnte en que se vieron por primera vez esas imágenes, que a lo largo de las horas de ese día y en los meses y años futuros se van a repetir tanto que acabará embotándose su cualidad apocalíptica, su impacto sísmico sobre la imaginación. Las torres ardiendo, derrumbándose como torpes maquetas en una película japonesa de catástrofes, se convertirán velozmente en símbolos, en alegorías banales y retóricas, se multiplicarán en revistas, en primeras páginas de diarios con titulares enormes en caracteres de todas las escrituras posibles, en portadas de libros, en camisetas y souvenirs turísticos.

Ahora, sin embargo, en esta mañana de martes, en la pantalla del televisor, el choque de los aviones, el fuego y la caída lenta de las torres, las voces de los locutores alteradas pr el desconcierto y el pánico, son un hecho absoluto, un transtorno inconcebible del orden natural de las cosas.”

Antonio Muñoz Molina, Ventanas de Manhattan, 18.

Evidentment no tots els musulmans són terroristes. De la mateixa manera, tampoc tots els americans són retrògads.

Dic això perquè el meu alcalde favorit ahir va donar tota una lliçó de “fets i no paraules” al mantenir (tot i les pressions) l’American Muslim Day Parade a dos dies de l’aniversari de l’11 de setembre.

La veritat és que la fastigosa manipulació d’una i altra banda no deixa massa espai per ostentacions de tolerància, per això no em sorprèn haver trobat per Google News prou mala llet escampada arreu.

Llegeixo també que els manifestants van condemnar l’atac del 2001, però jo no hi vaig veure ni una pancarta, ni una espelmeta ni res que hi fes referència. Només cants que malauradament no entenc, banderes variades (una d’Andalusia) i, de quan en quan, alguna corredissa per fer callar a algú a qui se li devia haver escalfat el megàfon…

En fi, reptes, ambigüetats i contradiccions del nostre segle concentrades en quatre travessies de Madison avenue un diumenge pel matí.

Viure al Bronx en comptes de, posem, Manhattan té avantatges i inconvenients. Els inconvenients no cal mencionar-los perquè són prou evidents i tampoc tinc tant d’espai per llistar-los. A l’haver-n’hi menys, amb els avantatges és més senzill.

Orchard Beach n’és un (d’avantatge). Una finestra per on fugir de la monotonia avorrida del nostre veïnat i una ostentació de verd i platja que contrasta amb l’estereotip universal del salvatge Bronx.

Dimecres cap al tard, cansat de tant ordinador i interior d’illa, vaig anar-hi amb un espès milkshake de City Island acabat de fer. Amb la platja tancada per haver-se acabat oficialment l’estiu, els banyistes s’havien substituït per centenars de papereres metàl·liques abandonades sobre la sorra. Un paisatge immens, surreal i solitari que em va fer pensar en les Umbrellas de Christo i Jeanne-Claude o en alguna intervenció artística contemporània semblant.

I em creia ben sol, fins que una amenaça rogallosa em cridà per l’altaveu: “Orchard Beach is closed. If you stay, you’ll get a ticket or arrested. Thank You. Good night.”

I vaig marxar, per si de cas.

L’home de la foto és fa dir Dwight Williams, i tres o quatre dies per setmana munta la seva paradeta d’artista a les galeries d’escultura europea del MET.

No necessita massa atrezzo: un tamboret plegable, un parell de carpetes de grans dimensions, paper gruixut i un joc de llapissos. Això sí, en Dwight es disfressa d’artista per l’ocasió. Camisa blanca i corbata no és vestimenta d’artista direu, però no oblideu que som al Metropolitan, i aquí, amb l’attire no es fan bromes.

És gairebé impossible veure’l sense la munió de turistes que l’envolten, astorats de la perfecció dels dibuixos que té entre mans i fascinats (suposo) de trobar-se davant d’un artista de carn i ossos enmig de tanta sobredosi d’art inert.

En Dwight reparteix targetes a tothom que li ho demana. “Dwight Williams, Artist” s’hi llegeix. Dins del museu no pot vendre cap obra, però potser, amb una mica de sort, algun d’aquests admiradors fugaços li comprarà alguna cosa més endavant. Tot i que en Dwight no busca que li comprin res. A ell el que li agrada és sentir-se artista. Ser el protagonista diari d’una rotllana de sospirs, felicitacions i copets a l’esquena. Que n’és de vella i universal la vanitat de l’artista!

Això sí, que porti els dibuixos fets de casa, o que ningú l’hagi vist mai dibuixar més que imperceptibles ombres sobre un dibuix acabat, són detalls sense importància que no afecten gens, com a mínim per mi, la seva condició d’artista.

Canvi de plans, deixo el post que tenia a mitges i no em resisteixo a penjar una de les fotos que vam prendre ahir a la nit tot passejant pel Hudson. Dormir sí que dorm, però Nova York, de nit, no s’apaga.