Quantes vegades he fet el trajecte Barcelona-Nova York Nova York-Barcelona? Més de 10 i menys de 15, però en tot cas suficients per amuntegar un bon nombre d’anècdotes i batalletes.

En aquest darrer viatge m’ha passat una cosa habitual (m’han perdut la maleta) i dues d’excepcionals, una de bona i una de dolenta. La dolenta és que, per primera vegada en els meus múltiples viatges, tot sembla indicar que jo solet he perdut el passaport. La bona és que, també per primera vegada en els meus múltiples viatges, he compartit vol amb una persona ben interessant.

De què fer el post? No em ve de gust plorar, així que parlaré d’en Jordi, un fotògraf de professió que entra a l’avió fent broma sobre serps i escorpins i que t’acaba regalant dues hores de conversa impagable. El resum seria: com arribar a Londres amb una mà al davant i una altra al darrera i acabar consolidant una carrera professional en un camp tan puta com el de la fotografia.

He estat tafanejant per la seva web i se’m confirma la impressió que tenia: aquest noi té talent per donar i per vendre. No és que ho digui el meu tan proverbial com ridiculitzat ull clínic per detectar a tot aquell que “apunta maneres”, sinó que la seva extensíssima mostra de treballs i clients no deixa massa lloc a dubtes.

Precisament dissabte passat, entre gamba i gamba de la Sirena, una colla vam estar discutint sobre l’etern tema de la definició de l’art després de la mort de l’art. Tranquils que ara no m’hi reenganxaré, però tinc la impressió que si un dia en Jordi decidís mostrar (i vendre) les seves fotos a una galeria d’art en comptes de a un Dominical ja tindríem a una nova sensació per seguir.

Ja que no escric, aprofito les tornades a casa amb Bicing per fer fotos…

Cada cop que aterro a Barcelona el jet lag (o un reflex traïdor) boicoteja aquest blog… Sort que un aniversari dels grossos (fer els 30 no és cap broma) m’ha donat l’excusa perfecte per reprendre l’habit.

A partir d’avui la Llumenera fa més llum… Una espelma més per si no brillava prou! Felicitats i per molts anys!

Anava a fer un d’aquells posts el·laborats i barrocs que desperten disparitat d’opinions entre els lectors (i lectores) d’aquest blog, però al final em sembla molt que optaré per creure aquell tòpic que afirma que una imatge val més que mil paraules.

A Washington Square, el cor d’aquest Chess District tot just descobert, l’ajuntament de Nova York sembla haver-se inspirat en els temps de la Roma Clàssica a l’hora de facilitar el descans fisiològic dels seus ciutadans.

Més que per reduïr costos, i més tenint en compte els habituals de la plaça, sembla clar que s’ha optat per sacrificar la intimitat del necessitat per la seguretat pública.

Ara bé, espero que no et pengin als morros cartells d’aquells que diuen “Si ves algo, di algo”…

La setmana passada vaig fugir de l’exili bronxià per baixar a Manhattan un dia d’entre setmana i agafar una sobredosi de city.

Escriptors del món! (i artistes en general) Si un dia us falla la inspiració, veniu a Nova York i en un parell d’horetes omplireu el sarró d’idees per desfermar el vostre geni.

La Llumanera té raó, és tan dens l’aire d’aquesta ciutat que el secret de gent com Paul Auster deu ser que tan sols paren l’orella a les converses caçades a l’atzar… Jo no arribo a tant, però parant l’orella (i la càmera) en mitja tarda pel Village i el SoHo vaig treure’n no menys de tres posts.

Aquest és el primer. Va sobre un curt tram del carrer Thompson, entre Bleecker i west 3rd, que és un paradís pels jugadors d’escacs. Com sempre a Nova York, la zona, juntament amb Washington Square, ja ha estat batejada amb un nom rimbombant: el Chess District. Hi ha dos clubs amb solera, el Village Chess Club (foto) i el Chess Forum, que simultanegen bucòliques partides a peu de carrer amb uns aparadors dignes d’estudi.

S’hi poden trobar jocs d’escacs ambientats a l’Egipte de Nafertiti, a la Roma imperial, al Mèxic asteca, a l’època daurada del Rock and Roll o a la dels dinosaures… També n’hi ha de Shakespeare, del Wild West, d’Art Deco, de beisbol, de futuristes, del Rei Artur, de la Navy…

L’estètica de tot plegat és una mica particular, diguem que hi ha algun artista faller que ha trobat en les 16 peces del joc una oportunitat inesgotable de transmetre’ns el seu art. Llàstima, tota la prestància i gravetat que sempre havia associat als escacs ha desaparegut completament, suposo que els jocs de rol també han fet molt de mal…

Per cert, la referència fallera no era casual, entre el maremàgnum de figuretes, la vista se’m va anar cap a unes joies de “Moncada, Spain.” Artesania pura.

Per compensar la lletjor del ratolí, avui he penjat al Flickr les poques fotos que vaig fer a San Francisco. Vam enganxar un temps plujós que va tornar boig els sensors de la Canon, així que he provat el”truquillo” de convertir-les en blanc i negre i d’aquesta manera encara hem pogut salvar alguna cosa…

Si ahir a la nit ens n’anàrem a dormir amb el bonic record de la bellesa d’en Pitt i na Jolie, aquest matí ens hem llevat amb la fastigosa visió d’aquest cabró agonitzant a un dels enganxifosos paranys que tenim repartits per la cuina.

Perquè sí, viure a Nova York està molt bé, però t’exposa a patir certs efectes secundaris. Ben amunt de la llista hi ha l’haver de sofrir a casa la presència d’una de les bèsties que em fan més fàstic del món mundial.

Jo tinc la teoria que, més enllà de problemes d’insalubritat urbana, el que aquestes bestioles intenten és venjar-se d’una que jo em sé que té per ofici de matar aquests animalons de forma sistemàtica amb l’excusa de curar l’Alzheimer i el Parkinson.

El cas és que portàvem setmanes jugant al gat i a la rata tapant forats, posant verí i col·locant trampes per tot arreu. Per on entren? On s’amagen? El forn era una opció, i per si de cas vam seguir sense èxit el mètode detallat amb precisió a la hil·larant sèrie d’en Flanagan: torrar la bèstia.

Fa dos dies ens va entrar el pànic al sentir olor de rata podrida i xisclets de ratolinets orfes, havien fet cau a les inaccessibles entranyes del motor de la nevera i a veure qui era el guapo que els treia d’allí. Vam decidir matar-los de gana.

I avui, finalment, hem pogut degustar (mal verb) el plaer de la victòria: un afamat invasor s’ha passat de llest i ha pringat. La ràbia acumulada amenaça a l’infortunat de veure el seu fetge i cervell sota el microscopi, però em sembla molt que haurem de guardar forces per aniquilar a la resta de la cadellada.

Truquen al Departament demanant per un curator de guardia, diuen que hi ha una parella de VIPs a l’entrada del museu als quals els hi ha vingut de gust fer cultura sense avisar i que si algú pot baixar per explicar quatre coses.

Il·lusos, trobar algú treballant a Modern Art un divendres vigília de dilluns festiu diguem que no és fàcil. De 18 persones avui en treballen 6, i d’aquests, només 2 hem trepitjat una universitat. Però no patim, la Cap d’Administració (l’ex de Frank Stella) que treu pit i que diu que ja baixa ella.

La mare que els va parir; no són més guapos perquè no deu ser possible (això sí, els dos primíssims). Em tocaria dir que Ella és per caure de cul, però Ell, Ell és simplement d’un altre planeta. I per cert, m’han recordat que amb aquesta ja són dues les vegades que (a Ell) l’he vist pel museu… No tinc memòria ni per això.

Primer caminaven tranquils, empenyent el cotxet d’un dels seus fills i envoltats d’un discret desplegament de seguretat del MET (ells només porten un forçut a qui no li ha fet gràcia que fes aquesta foto). Evidentment no els conec de res, però semblen molt de peu pla i sense el més mínim gest de superestrella. També semblaven realment interessats per l’art i han demanat especialment veure Expressionisme abstracte i la nova expo de Rembrandt.

Però de seguida ha corregut la veu. Saps qui ha al museu? A que no saps què m’han dit? I ja hi som, staff members apareixent com bolets, adolescents tan excitades com avergonyides no gosant ni treure les càmeres de la funda, els segurates començant a patir… He hagut de marxar abans d’hora, però abans he pogut estrenar la càmera de l’iPhone i estrenar-me també com a blogaire paparazzi.

PS: Pels lents de reflexos, cliqueu aquest enllaç i tindreu més de 8 milions de pistes per endevinar de qui parlo.

Tot i que algun/a despistat/da no ho va acabar d’entendre, la setmana passada vaig anar a San Francisco. Allí vam creuar el famós Golden Gate Bridge en bici i vaig poder veure d’aprop el què en altres ocasions m’havia semblat un “no pot ser.”

Resulta que en molts ponts dels Estats Units han instal·lat una mena de telèfons de l’esperança que ofereixen suport in extremis als possibles suïcides que vulguin fer servir el pont per tirar-se de dalt a baix.

A un pilar vermell del Golden Gate Bridge hi ha un cartellet que va directe al gra: “Hi ha esperança, truca.” Fins aquí correcte, però després afegeix amb aquell to perogrullesc del disclaimer americà “Les conseqüències de saltar d’aquest pont son fatals i tràgiques.”

Seria per riure sinó fos que el famós pont vermell ostenta el trist record entre els ponts del món d’acumular més de 1.250 morts d’ençà la seva inauguració l’any 1937. L’any passat, com a mínim 34 persones s’hi van llençar a un ritme de més de dos suïcides per mes. Hi ha discrepàncies amb el número exacte perquè, o bé s’ha vist saltar a algú i no s’ha trobat el cos, o bé s’han recuperat cossos de l’aigua amb símptomes d’haver saltat però sense proves concloents de que ho haguessin fet des del pont i no des dels penya-segats del voltant.

De fet, és tan forta la vinculació del pont amb els suïcidis, que l’any passat va estrenar-se The Bridge, una sensible i treballada visió dels drames que amaga aquesta impressionant icona de Califòrnia.

Diumenge passat, tornant de collir pomes, vaig tornar a veure telèfons similars al llarguíssim Tappan Zee Bridge, i es veu que això d’instal·lar-los per tot arreu s’està convertint en una mena de bona pràctica. Així d’entrada a mi se’m fa una mica estrany que algú decidit a matar-se arribi a fer-ne ús, però, no ho sé, hi ha gent per tot i jo no em veig amb la capacitat de ficar-me dins la ment d’un suïcida tot i que de vegades el servidor de correu d’Itinera em posa a prova.

I per què no posen barreres? Podria argumentar-se. Alguns ponts, com el de Brooklyn a Nova York, ja ho fan, però sembla que això no atura a qui vol saltar. En el cas del Golden Gate Bridge sembla que ho han descartat per raons estètiques i perquè una correcta instal·lació de la reixa podria pujar fins als 25 milions de dòlars. Tot i ser altament resistents i funcionar amb energia solar, per fer el fet, els telèfons són una solució més barata.

En la seva desapareguda secció al Minoria Absoluta, el controvertit Miquel Alzueta va definir amb un encert sociològic encara no superat la raça del biopijo.

El biopijo, deia més o menys n’Alzueta, trobarà el seu paraís a l’Empordà, on un espavilat agricultor s’ha inventat un model de negoci ideal: deixar que els biopijos li cullin la fruita de l’arbre i fer que, a més, la hi paguin a preu d’or.

Doncs ahir diumenge un servidor, i onze biopijos de Nova York més, van anar a collir pomes a la bonica vil·la de Warwick. Quina emoció, deien alguns: natura, aire lliure, aquella enyorada flaire de ruralia, l’encant romàntic de les feines del camp…

En principi l’invent va així: abans d’entrar als camps et donen una bossa que ompliràs amb tantes pomes com vulguis arreplegar, a la sortida pagues el què has recollit i llestos.

Però que n’anàvem d’equivocats… Resulta que els de Can Appelwood Orchards & Winery han muntat un veritable Parc temàtic de la Poma que fa feredat. Com diria en Roi, té collons la cosa.

Només arribar, les cues de cotxes i el pàrquing tipus Carrefour en plenes rebaixes ja feia sospitar. La resta arribaria a ser al·lucinant: de seguida te n’adones que la idea d’activitat biopija que ens havia transmès l’Alzueta s’ha desfigurat una mica en el seu camí de l’Empordà a Nova York. Aquí en diuen U-pick (tu culls) i és una pràctica d’aixecar la camisa als pixapins ben estesa per tot el país.

A la plaça central de la finca, ambientada amb música d’Elvis Presley tocada en directe per un home orquestra, una gernació d’emocionades famílies feia cua tant per gaudir d’una cata de vins (sic) com per degustar delícies gastronòmiques sortides de la Donut Factory habilitada per l’ocasió. També era molt bonica la decoració de pre-Halloween ja que donava un to molt autèntic i rural a aquella pretesa casa de pagès.

Però el millor eren els camps. A veure, de pomes n’hi havia, i val a dir que eren ben bones, però hi havia tanta gentada entre els arbres que més que a un camp de pomers semblava que estiguessis enmig d’una pineda d’un camping de la costa.

Total, que després de mitja hora de fer el paperina ens vam cansar de tanta família amb pals i bosses fent la collita i ens vam encomanar a la difícil tasca de trobar un restaurant per dinar. Diuen que això de la poma només ho fan els mesos de setembre i octubre, llàstima.