En la seva desapareguda secció al Minoria Absoluta, el controvertit Miquel Alzueta va definir amb un encert sociològic encara no superat la raça del biopijo.

El biopijo, deia més o menys n’Alzueta, trobarà el seu paraís a l’Empordà, on un espavilat agricultor s’ha inventat un model de negoci ideal: deixar que els biopijos li cullin la fruita de l’arbre i fer que, a més, la hi paguin a preu d’or.

Doncs ahir diumenge un servidor, i onze biopijos de Nova York més, van anar a collir pomes a la bonica vil·la de Warwick. Quina emoció, deien alguns: natura, aire lliure, aquella enyorada flaire de ruralia, l’encant romàntic de les feines del camp…

En principi l’invent va així: abans d’entrar als camps et donen una bossa que ompliràs amb tantes pomes com vulguis arreplegar, a la sortida pagues el què has recollit i llestos.

Però que n’anàvem d’equivocats… Resulta que els de Can Appelwood Orchards & Winery han muntat un veritable Parc temàtic de la Poma que fa feredat. Com diria en Roi, té collons la cosa.

Només arribar, les cues de cotxes i el pàrquing tipus Carrefour en plenes rebaixes ja feia sospitar. La resta arribaria a ser al·lucinant: de seguida te n’adones que la idea d’activitat biopija que ens havia transmès l’Alzueta s’ha desfigurat una mica en el seu camí de l’Empordà a Nova York. Aquí en diuen U-pick (tu culls) i és una pràctica d’aixecar la camisa als pixapins ben estesa per tot el país.

A la plaça central de la finca, ambientada amb música d’Elvis Presley tocada en directe per un home orquestra, una gernació d’emocionades famílies feia cua tant per gaudir d’una cata de vins (sic) com per degustar delícies gastronòmiques sortides de la Donut Factory habilitada per l’ocasió. També era molt bonica la decoració de pre-Halloween ja que donava un to molt autèntic i rural a aquella pretesa casa de pagès.

Però el millor eren els camps. A veure, de pomes n’hi havia, i val a dir que eren ben bones, però hi havia tanta gentada entre els arbres que més que a un camp de pomers semblava que estiguessis enmig d’una pineda d’un camping de la costa.

Total, que després de mitja hora de fer el paperina ens vam cansar de tanta família amb pals i bosses fent la collita i ens vam encomanar a la difícil tasca de trobar un restaurant per dinar. Diuen que això de la poma només ho fan els mesos de setembre i octubre, llàstima.