Aquest matí quan he entrat al museu m’ha tornat a sorprendre la visió d’aquest llençol negre cobrint una de les vitrines de les sales d’art xipriota.

Vaig descobrir per primera vegada el projecte Day Without Art (”Dia sense art”) l’any passat per aquestes dates. Aquesta iniciativa anual, que coincideix amb el Dia Mundial de la lluita contra la SIDA (1 de desembre), té per objectiu sensibilitzar a la població sobre els efectes de la SIDA, concretament, en l’art i la cultura.

El programa, engegat per primera vegada al 1989 per l’associació Visual AIDS, diu comptar avui dia amb la col·laboració de 8.000 museus i centres culturals d’arreu del món. Fent una mica de cerca, em dóna la sensació que tot no és tant bonic com sembla, però aquest seria un altre tema que no ve al cas.

De la llista d’activitats que es duen a terme, a mi la que més m’agrada és aquesta. Cobrir una preeminent obra d’art amb un llençol negre és un recurs senzill i efectista per transmetre un missatge de forma contundent. Massa contundent podria dir-se, però és que d’això es tracta: el què es vol comunicar és la idea de que el món de l’art està de dol.

M’expliquen que no va ser fàcil sumar al Metropolitan a aquest projecte. Per sort ha plogut molt des de 1989, i hi ha tabús que comencen a caure fins i tot a llocs tan conservadors (que no em sentin) com el MET. Per cert, algú sap si a casa nostra algun museu fa coses similars? Ara tinc curiositat.

1) Llegiu el següent passatge de Morir quan cal, de Miquel Àngel Riera (1930-1996):

“Dins el pinaró, incorporat a ell, convertit en part d’allò que ell era, me sentia surar damunt un món enmig del qual jo començava a no saber respirar. Retut al desencant quan me’n vaig adonar anava ple de formigues. Les vaig deixar estar. Algunes ja havien triat el lloc on clavar-me la seva pinça meticulosa. D’altres, l’anaven cercant per la meva pell, i finalment la trobaven. Prest les vaig sentir per davall la roba, trescant-me tot el cos, asservint-lo, devorant-lo, posseint-lo amb un estil furiós. Hauria volgut que, a poc a poc, me fessin desaparèixer. M’hauria agradat morir i renéixer, potser, dins d’elles, com una més entre elles. I vegetar, sense sentir, ni pensar, ni voler…”

2) Amb quin dels següents autors el relacionaries?

a) Jean-Paul Sartre
b) Franz Kafka
a) Marcel Proust
b) Algú que suggeriràs als Comentaris del post.

3) Penseu en quina seria la seva situació en la Literatura universal si no hagués nascut a Mallorca i no hagués escrit en català.

4) (opcional) Penseu per què a casa nostra pràcticament no el coneix ni l’apuntador.

Ahir, després de tastar la darrera troballa pel Brunch dominical vam anar a fer fotos per Chelsea. En vam fer tantes que vam esgotar la paciència d’algú que va decidir donar-nos l’esquena mentre la resta jugàvem a robar-nos l’enquadre.

De totes però, amb prou feines se’n salven una, dues, tres, quatre, cinc o, a tot estirar, sis. Costarà canviar d’hàbits…

INGREDIENTS (per a 24 persones)

Per l’indiot (Turkey):

• 1 Indiot de 9,79 kg (21,6 lb)
• Llard (innovació)
• Sal

Pel farcit (Stuffing):

• 1 Api gran
• 5 cebes
• 1 lliura de botifarra crua
• 2 pans de blat de moro (Cornbread)
• Oi, sal, pebre

Per la salsa d’acompanyament (Gravy)

• Coll, cor i pedrer de l’indiot
• Ossos del caldo (evitant el de pernil)
• Herbes del caldo (pastanaga, nap, api…)
• 2 patates i 2 cebes

Per la salsa de nabís roig (Cranberry Sauce)

• 300 gr de nabís roig (Cranberries)
• 170 gr de gerds al gust (Mixed Berries)
• 150 gr de nous
• 200 gr de sucre
• 250 ml d’aigua

Per la verdura d’acompanyament (Greens)

• 1/2 kg de pèsols, mongeta verda, cols de Brussel·les (al gust)
• 100 gr de cansalada fumada
• sal

Pel puré de patata (Mashed Potatoes)

• 2 kg de patates Yukon
• 4 gots de llet i 2 de crema de llet
• 1 cabessa d’alls i sal

Pels moniatos (Sweet Potatoes)

• 2 kg de moniatos

Pel pastís de carabassa (Pumpkin Pie)

• 1 carabassa gran
• 2 gots de crema de llet
• 100 gr de sucre (meitat refinat meitat moreno)
• 2 ous
• 1 cullaradeta de canyella en pols
• Pasta brisa (es pot comprar feta)

==

La Segona Part (El·laboració) em sembla molt que haurà d’esperar fins l’any vinent! Ja veieu la feinada que vam tenir dimecres passat per Thanksgiving…

Falta just un mes per marxar, un mes just. Despres mai mes em fara mandra baixar a la ciutat, fer temps al carrer, notar el fred de novembre, escalfar-me amb una camamila comprada a un deli per un dolar, escoltar Arcade Fire a una 2a avinguda que no para de creixer. Menjar un strudel de l’Andre’s, escriure el meu primer post des de l’iphone amb els dits gelats.

Avui és el famós Dia d’Acció de Gràcies. Pels qui vivim per les Amèriques una data (i un post) imprescindible, per la resta com a molt un “Ah…”

2005
2006
2007

Sobre el paper, una de les gràcies de Nova York és que amb el nostre castellà natiu i xapurrejant una mica d’anglès pots anar per tot arreu. Aquest tòpic, tot i ser (com tots) cert a mitges, de vegades pot quedar absolutament desmentit en un innocent (i excel·lent) restaurant mexicà de l’Upper East Side.

De fet, els restaurants mexicans són molt traïdors: entres fen-te el xulo de que no faràs com els ianquis i que segur que sabràs com pronunciar bé el què voldràs, i acabes havent de demanar què coi és el elote asado, el mixiote o las crepas con huitlacoche.

El puerco enchilado, las carnitas i el mojo ja et sonen més (si no et fan concretar massa), però las tostadas de tinga, la carne tampiqueña i els hongos ja et tornen a posar nerviós.

La inquietud creix fins a límits delicats quan et preguntes pels ingredients (o pel mètode d’elaboració) de la chimichanga con tortilla sobaquera, i a aquestes alçades, et sents tant perdut que quan a la cuina criden un burro grande saps del cert que s’estan referint a tu.

Per sort la cosa és posa molt més interessant amb la cochinita pibil, però quan ja tot és més divertit encara has d’arribar a la secció d’especialitats de la casa, on t’esperaran unes suggerents, i segur que delicioses, rajas con crema.

Al carrer 86th cantonada amb 3 Av l’empresa Bovis Land Lease està aixecant un gratacels de luxury condominiums que fa por. Entre bastides, grues i passos provisionals hi ha un enorme cartell on la constructora avisa als seus treballadors de la seva política social i laboral.

El cartell té seccions sobre la igualtat d’oportunitats laborals, l’assetjament (amb menció especial a l’assetjament sexual) i tot altre tipus de violència o discriminació. Evidentment, el tan arrelat piropo a peu d’obra queda explícitament prohibit, com també una llarga llista d’actituds i tradicions molt pròpies del món de la construcció.

Els de Bovis Land Lease van tan en serio que fins i tot han habilitat un telèfon de denúncia anònim per si l’assetjat/da no se sent prou còmode denunciant l’atac als seus superiors. De fet, com ja diuen ells mateixos, el cartell només explicita la llei en vigor; però ho fa amb lletres ben grans, per si de cas algú encara no se n’ha assabentat.

Ens n’enfotem de la paranoia legalista dels ianquis, però frases com “entenem que l’èxit de l’empresa rau en la diversitat dels seu treballadors” fa pensar en quina és la realitat de casa nostra.

Els lectors més recents d’aquest blog potser no saben que, de la mateixa manera que la llegenda afirma que John D. Rockefeller recollia claus pels carrers de Manhattan per sobreviure quan era jove, un servidor també va arribar a fer les feines més estranyes per fer la viu-viu per aquestes terres.

Així fou com, de rebot, vaig descobrir l’apassionant món del Pet sitting o Dog Walking. En el meu cas la cosa anava així: a canvi de passejar dos gossetes un cop al dia, m’oferien habitació gratis a una brownstone del carrer 39th entre Madison Av. Park Av. Un xollo direu? Sí però tampoc tant…

Us estalviaré els detalls, però diguem que viure durant sis mesos amb una anciana de 80 anys i els dos animalets més mal educats (i bruts) del món mundial no sempre era fàcil. Ei, que no em queixo, només pel que vam riure tots plegats ja val la pena.

Doncs resulta que sí, ho heu endevinat. Ahir m’escriu la Tia Molly i em diu que la Maraiah s’ha mort de sobte als 12 anys. Un sotrac. No saben per què: de cop, tornant del veterinari per més inri, va caure fulminada. El més fort és que la seva mare, la Molly (a la foto), al mateix dia van haver d’operar-la d’urgències per una obstrucció intestinal provocada per haver-se empassat un pinyol de préssec pel carrer.

Seran les meves malediccions (i la de les qui jo em sé) que es compleixen amb un any de retard? No ho crec… La Maraiah la deu haver dinyat d’un atac de cor perquè era una gossa histèrica i, en el fons, estava demanat a crits tenir un susto. De l’ennuegament de la Molly el que m’estranya és que no hagués passat abans: a aquesta monada rosseta la coneixen com a l’Aspiradora de Manhattan, i els porters de Park Avenue li fan reverències perquè gràcies a ella no han d’escombrar la carrera de papers, cigarretes, xiclets i altra brutícia variada.

En fi, que un dia d’aquests passarem a donar el condol a una desconsolada Tia Molly, que m’he informat i sembla que, aquí, la mort d’un animal de companyia requereix les flors, les targetetes i les formalitats preceptives en tota defunció.

El tema dels hipsters de Nova York (hipster, modernet, moderniqui…) mereixeria, no un post, sinó un blog o una web sencera que jo no començaré. Per sort, ja n’hi ha un que ens ha estalviat la feina i ha publicat un Manual del modernet que té bona pinta i que algú de Barcelona hauria de comprar per arrasar pel Raval i quedar-se amb la penya.

Un servidor, que ja hauria d’estar curat d’espants després de més de 3 anys per aquí, encara s’està intentant recuperar de la visió d’un dependent d’American Apparel (aquest temple del nonsense hipster) que anava vestit amb una mena de maillot-mono escotat, de punt i de color verd, que ostenta el record absolut de passar-se de voltes amb la tonteria moderneta.

El tema és que fa temps que vaig fer un vaticini: en l’era de la recuperació seixantera, setantera, vuitentera i vintage en general, d’aquí quatre dies tornarem a veure walkman pels carrers. Quan en un vagó de metro 9 de cada 10 persones que estan escoltant música ho fan en un iPod, el modernet no es pot quedar amb els braços plegats: ha de trobar la manera de diferenciar-se del mainstream i donar un cop d’efecte.

Suposo que aquests déus del màrqueting que són els de ca n’Apple havien previst que l’espectacular èxit del seu reproductor d’mp3 podia acabar matant-lo d’èxit, però les constants reinvencions de la criatura (Touch, nano, Shuffle, iPhone…) podrien haver fet tard: aquest matí m’explicaven que pels carrers de Nova York ja s’ha vist el primer hipster integrista fardant de walkman de cinta de casset.

Ara continuo amb el joc del caçador de tendències visionari: d’aquí quatre dies, hi haurà hòsties per fer-se amb un d’aquells Sony grocs semi waterproof que tan molaven. Ja els veig, lluents i cridaners, sobre les taules dels cafès de Williamsburg…

La meva musa de capçalera m’explica unes coses del lloc aquest on treballa que no sé si em fan riure o, directament, iuiu…

Resulta que l’altre divendres plovia força, i a l’espectacle habitual dels jueus del barri anant i tornant del temple s’afegia la particularitat de que, aquest dia, cap dels feligresos duia paraigües.

Per què no duien paraigües tot i anar ben xops? A veure, a mi tampoc m’agrada massa dur-ne a no ser que sigui imprescindible, els trobo incòmodes i inútils en molts tipus de pluja, però en el cas dels devots jueus el motiu és purament d’ordre religiós: divendres tarda comença el sàbbat, i al sàbbat no es pot “carregar” res, i això inclou els paraigües.

Conseqüentment tampoc poder dur a sobre les claus de casa (han de deixar el pis obert), el telèfon mòbil (que tampoc el podrien fer servir), la cartera… L’única excepció és el llibre de la Torah, que sí que el poden dur a la sinagoga (i tornar-lo a casa).

Des dels temps de les Escriptures durant el sàbbat tampoc es pot escriure (llegir sí) ni fer foc. Això, modernament, inclou encendre o apagar els llums i per tant deixen els de casa oberts des de divendres al migdia a dissabte vespre.

La prohibició, ja més coneguda, de no poder fer servir cap tipus de “màquina” deriva precisament d’aquesta antiga prohibició de fer foc: equiparen l’electricitat al foc, i per tant no es pot fer servir cap tipus d’aparell on intervingui l’electricitat (avui dia pràcticament tot).

Això fa que les residències de la universitat reservin els primers pisos a les famílies jueves (per quan no puguin fer servir l’ascensor) i que tinguin unes portes d’accés suplementàries que no s’accionen automàticament.

En fi, déu n’hi do (mai millor dit), però si voleu acabar d’al·lucinar, llegiu aquesta introducció al sàbbat que fa un amable divulgador de la causa. És en anglès, però val la pena, i hi trobareu la resta de les 39 prohibicions d’aquest dia sagrat. Poden semblar estúpides, però si no es compleixen sembla que stricto sensu mereixen la pena de mort…

En l’època de l’omnipresència dels telèfons mòbils, no deixa de sorprendre’m la quantitat “d’antigues” cabines telefòniques que encara hi ha per Manhattan…