“Durant tota l’estona que fa que estic mirant per la finestra, no he pensat en la feina, ni en la família, ni en cap dels molts problemes que de nit no em deixen dormir. No he pensat, per exemple, en la vida que duc habitualment, ni en com, per comptes d’assaborir les coses tal com vénen, em passo el dia rumiant com haurien de ser. Faig tot el que puc per corregir el curs de la realitat, i preveure-ho tot perquè, si evito que hi hagi cap ensurt, l’endemà resulti més suportable. Però preveure-ho tot em produeix un desassossec desmesurat, que fa que les coses em passin per davant com una exhalació, sense fruir-ne. No frueixo del petó sinó quan ja és passat; aleshores el recordo de grat. No en frueixo en el moment perquè, més enllà de la tendresa, veig les ombres, les possibilitats terribles que s’amaguen rere cada cosa agradable.

(…) Em perdo el petó del fill, l’amistat, l’amor, les rialles, el repòs nocturn, el plaer de la mandra. I esclar que em sap greu perdre’m l’avui per, quan arribi l’endemà que he preparat al mil·límetre per tal que no falli res, enyorar-me d’allò que no vaig assaborir, però pitjor seria no preveure’l i que passés… ¿què? Sempre hi ha alguna amenaça en que no he pensat. I, quan, l’endemà em desperto, aquest endemà d’ahir ja és l’avui d’avui. En conseqüència, torno a perdre’m tot el que té de bo, perquè dedico tot el dia a preveure al mil·límetre els perills del nou endemà que s’acosta, amenaçador.

En tota aquesta estona que fa que miro per la finestra no he pensat en res d’això, i només el fet de calibrar totes aquestes coses em despista i fa que -tot i que no deixo de mirar per la finestra- no ho faci amb la mateixa intensitat que quan, fa una estona, a més de mirar per la finestra i prou, només pensava en allò que veia per la finestra.”

Quim Monzó, “Miro per la finestra”, Mil cretins, Quaderns Crema, 2007.