“Durant tota l’estona que fa que estic mirant per la finestra, no he pensat en la feina, ni en la família, ni en cap dels molts problemes que de nit no em deixen dormir. No he pensat, per exemple, en la vida que duc habitualment, ni en com, per comptes d’assaborir les coses tal com vénen, em passo el dia rumiant com haurien de ser. Faig tot el que puc per corregir el curs de la realitat, i preveure-ho tot perquè, si evito que hi hagi cap ensurt, l’endemà resulti més suportable. Però preveure-ho tot em produeix un desassossec desmesurat, que fa que les coses em passin per davant com una exhalació, sense fruir-ne. No frueixo del petó sinó quan ja és passat; aleshores el recordo de grat. No en frueixo en el moment perquè, més enllà de la tendresa, veig les ombres, les possibilitats terribles que s’amaguen rere cada cosa agradable.

(…) Em perdo el petó del fill, l’amistat, l’amor, les rialles, el repòs nocturn, el plaer de la mandra. I esclar que em sap greu perdre’m l’avui per, quan arribi l’endemà que he preparat al mil·límetre per tal que no falli res, enyorar-me d’allò que no vaig assaborir, però pitjor seria no preveure’l i que passés… ¿què? Sempre hi ha alguna amenaça en que no he pensat. I, quan, l’endemà em desperto, aquest endemà d’ahir ja és l’avui d’avui. En conseqüència, torno a perdre’m tot el que té de bo, perquè dedico tot el dia a preveure al mil·límetre els perills del nou endemà que s’acosta, amenaçador.

En tota aquesta estona que fa que miro per la finestra no he pensat en res d’això, i només el fet de calibrar totes aquestes coses em despista i fa que -tot i que no deixo de mirar per la finestra- no ho faci amb la mateixa intensitat que quan, fa una estona, a més de mirar per la finestra i prou, només pensava en allò que veia per la finestra.”

Quim Monzó, “Miro per la finestra”, Mil cretins, Quaderns Crema, 2007.

Ahir diumenge em vaig deixar enredar per fer una d’aquelles coses que no acostumo a fer massa sovint: anar a fer una travessa de muntanya. Bé, per aquí en diuen fer hiking (nois, trekking es veu que implica acampar), però sigui com sigui es tracta d’un exercici de patiment de tres parells de…

Havia fet la promesa de no rondinar i ho vaig complir a mitges, però he de confessar que l’esforç s’ho valia. També començava a ser imprescindible: la meva sobredosi urbanita (i cibernètica) demanava a crits un exercici de desintoxicació extrem. La miqueta d’Appalachian Trail que vam fer ahir va fer el fet.

És una de les gràcies que té Nova York, agafes un Rodalies (que aquí acostumen a funcionar), i passes de la nit al dia (paisatgístic i antroplògic) en un plis plas. Així que ja ens veieu, 16 bronxians pixapins anant a la muntanya a veure l’espectacular foliage de tardor sense ser massa conscients (al menys jo i algú més que jo sé) de les conseqüències físiques de 8 hores de marxa.

Val la pena? Sí. Repetiries? També, sobretot pel gairebé oblidat plaer de caure al llit rendit d’esgotament a les nou del vespre i no llevar-te fins al cap de moltes hores.

Com bé ens han ensenyat les pel·lícules de Hollywood, el dia de Halloween és una de les festes més arrelades als Estats Units.

El nostre bloc d’apartaments no s’escapa del simpàtic pelegrinatge infantil que consisteix en anar disfressat porta a porta cridant “trick or treat“. La idea del joc amaga un innocent xantatge: o em dones una llaminadura (treat) o et faig una malifeta (trick).

Amb els anys ja he après com funciona la cosa i què he d’esperar quan la canalla toca el timbre de casa. No és com en anys anteriors, quan, o bé se m’acabaven els caramels a mitja festa i després havia de fer veure que no era a casa, o bé em fotia un ensurt de mort, no amb les disfresses dels nens, sinó amb els flaixos i les càmeres de vídeo dels emocionats pares que van seguint la comitiva infantil amb cara de babau.

Nosaltres vivim a un housing universitari ocupat per investigadors estrangers on els xinesos i els indis són majoria. És divertit, perquè la tòpica vacil·lació (o rotació) fonètica dels xinesos (l per r) fa que la fórmula del trick or treat es converteixi en una inintel·ligible tlick or tlit que em fa esclafar de riure.

Tot aquest cerimonial sembla molt americà, però més enllà de que alguns experts facin arrencar aquesta tradició a l’Edat Mitjana anglesa, jo no tinc cap dubte que aquesta festa té el seu origen en les gairebé oblidades fresses mallorquines (“fresses” és una contracció de “disfresses”).

Per fresses, en època de Carnestoltes, els nens (i els no tan nens) van pels pobles disfressats cridant “Voleu fresses?” com a fòrmula per demanar permís per entrar a les cases i armar-hi gresca. En aquest cas però, si et toca rebre visita ja has begut oli. Si dius que sí i dones permís per entrar, quatre caramels poden no ser suficients per evitar que els marrecs et tirin una galleda d’aigua pel pis o et desmuntin mitja sala. Si dius que no, t’exposes a que t’omplin el pati de bombetes trencades o a alguna cosa pitjor que millor no vulguis saber.

O sigui que, sense que ningú s’enfadi, si m’he de topar amb un nen disfressat, prefereixo que sigui xinès i no mallorquí.