En un dels comentaris del meu darrer post, el de l’adéu al Metropolitan, en Dessmond m’ha preguntat que què coi hi fotia jo al MET.

Té gràcia, de vegades oblido que aquest blog el llegeix molta més gent de la que conec.

Molts de vosaltres només em coneixeu pel què s’endevina a través d’aquestes sovint críptiques pàgines; us heu anat incorporant a la lectura en diferents moments i, per tant, lògicament no teniu ni la més remota idea de coses que un dóna per sabudes.

No m’enrotllo més, però ara que sóc a punt de marxar, potser val la pena fer un brevíssim apunt biogràfic de la meva vida als EUA. Vaig arribar l’any 2004 gràcies al monstre financer de les dues cares (una de bona i una de dolenta) a fer un màster a una ciutat avorrida on fa molt fred. Al cap d’un any vaig anar a viure a Nova York i vaig fer unes pràctiques a un petit museu de barri.

Al cap de tres mesos, una feliç coincidència va fer que uns senyors amb un museu una mica més gran em volguessin incorporar a un projecte increïble que m’ha tingut entretingut dos anys…

De fet, si teniu curiositat per donar un cop d’ull a l’evolució d’un dels moments estel·lars de la cultura catalana (apa! queco! exagerat! pallasso!) he creat una nova secció que ordena aquests mesos de bogeria. Us recomano llegir-la pel final (que és el principi), però tal com surt amb l’enllaç també té la seva gràcia. Jo encara m’estic recuperant, ara sí, d’una mica de nostàlgia.

No cal fer post massa llarg o excessivament sensiblero… Dos anys pujant les escales per anar-hi a treballar i aquest matí ha estat el darrer cop que ho he fet. Curiós, he fet una foto amb l’iPhone i els sensors de llum s’han tornat bojos. S’han tornat bojos o és que el museu començava a cobrir-se d’ombres fins desaparèixer de la meva vista.

Directe al tòpic al cor de Greenwich Village…

P.S. Abans de riure massa, millor plorar amb la solució salomònica de les bodegues Torres: vendre ampolles de Sangre de Toro amb un petit torito de plàstic negre ben lligat al coll de l’ampolla amb una… bonica senyera.

A la ciutat aquesta que diuen que abandono d’aquí poc et poden passar coses un pèl surrealistes.

Havia quedat per Washington Square amb un amic poeta a qui de vegades li agrada recitar poesia amb barretina, quan m’avisa que se’ns afegirà un amic seu, poeta també, que a la vegada és el seu traductor a l’anglès.

El traductor és un tiarro de 1,90 cm d’alçada i veu vellutada que em sorprèn amb un català d’una perfecció que ja voldrien molts. Imbècil, em dic, si tradueix del català a l’anglès és lògic que parli català no? I imbècil, em torno a dir, per què encara et sorprens quan no t’esperes trobar-te a un negre? Deu ser genètic, el meu pare (mulato de Mallorca) diuen que explicava que la primera vegada que va veure a un negre es va “fotre un puto susto” de por.

Però segurament el poeta traductor m’ho podria explicar millor: la seva tesi doctoral va centrar-se el la figura del Poeta Negre, és a dir, entre altres coses, en la suma de conceptes, concepcions i significats que graviten entorn la figura d’un escriptor de poesia de raça negra. El meu pare, ja ho he dit abans, era negre i poeta, i per tant ja vaig dir-li que el tema m’interessava bastant… Vaig animar-lo també a que n’escrigués un llibre, i estic segur que no només a mi m’agradaria llegir-lo.

Entre cerveses m’assabento a més que el poeta-traductor i jo som veïns. Ell també viu al Bronx, però aquí sí que em desarma quan concreta que viu a Coop-City, una mena de “ciutat dins la ciutat” enorme, encaixada entre rius i autopistes, que està en l’imaginari col·lectiu del nostre veïnat com poc menys que territori prohibit.

Però encara n’hi ha més. Em diu que la seva dona és de Barcelona i que la seva prioritat és anar-se-n’hi a viure a desenvolupar algun tipus de projecte cultural potent. Però al tanto, no hi vol anar per moda, necessitat o amor, sinó perquè afirma amb contundència que Barcelona és ara el què era París al segle XIX. Doctor per Brown University, professor a Stony Brook, una de les joves promeses de la literatura nord-americana… No ho diu algú amb ganes d’emborratxar-se amb sangria i pixar a les Rambles.

“Un projecte cultural potent…” Caram, ara resulta que el Parc temàtic també atrau talent… I em sembla que el nostre amic comú, el genial poeta de la barretina, sabia perfectament perquè volia que jo conegués a en Rowan.

A 12 dies de la definitiva tornada a Barcelona (ja us vaig dir que estaria pesadet amb el tema) hauré de començar a preparar-me mentalment ja una mica en serio.

Per exemple, avui mentre dinava al Museu m’he adonat que m’havia deixat d’agafar tovallons. M’he aixecat, he creuat l’àmplia cafeteria, m’he aturat a parlar cinc minuts amb uns companys, he agafat els tovallons i he tornat a creuar els dos menjadors per començar a dinar.

El fet en si mateix no és massa excepcional, ja ho sé, el detall important que vull fer notar és que mentre anava a buscar tovallons, he deixat la cartera i l’iPhone sobre la taula ben tranquil sense ni tan sols pensar per un instant que m’els poguessin prendre.

És cert que a simple vista el Metropolitan no sembla el lloc més perillós del món, però és que l’altre dia vaig fer-ho a una cafeteria de Lexington prou atrafegada i el resultat va ser el mateix. De fet ho faig a tot arreu, a la meva antiga oficina/cafeteria de Downtown arribava a deixar el portàtil sobre la taula mentre anava a comprar-me una mica de sopar al Papaya del costat.  I aquí és on vull anar a parar: a Nova York he agafat un costum perillós que hauré de corregir.

A Barcelona en canvi sempre que deixo la cartera sobra la taula d’algun bar tothom m’avisa que vigili perquè “aquí hi ha molt mangui”. Curiós que em passi això a Nova York i no, diguem, a Suïssa o a qualsevol país escandinau. I que bonics que són els tòpics.

Hi pensava avui, quan veia per enèssima vegada els caríssims cotxets McLaren aparcats sense lligar davant de les guarderies de les esglèsies de Park Avenue. Si les mares riques de l’Upper East Side haguessin de fer com jo i deixar Nova York per Barcelona, segurament també haurien de canviar d’hàbits.

La circunscripción electoral de Valencia “será el Vietnam” de María Teresa Fernández de la Vega. “Detrás de cada palmera habrá un vietcong dispuesto a dispararle”. La metáfora es literal de un dirigente del PP valenciano.

Miguel Olivares, “Valencia, el Vietnam de De la Vega”, El País 08/12/07

De veritat que la metàfora és literal??? Com les gasten doncs aquests vietcongs blaveros…

De vegades, quan tornes a casa amb l’autobús ple de mà d’obra esgotada (és divendres), després de creuar ponts i jugar a l’Scalextric per rampes i autopistes plenes de brutícia, gires el cap a l’esquerra i mires la inacabable lletjor dels suburbis. No mires a la dreta, perquè et permets el luxe de renunciar a l’orgullosa magnificència dels volums verticals d’una Manhattan de postal.

Ahir vaig agafar quatre autobusos:

En el primer no em va passar res.

En el segon vaig començar a trencar el gel en la meva primera cita a cegues amb un blogaire que tot just enceta la seva experiència a les Amèriques.

En el tercer, una dona de no menys de seixanta anys, maquillada com per actuar a un Music-Hall i amb un abric de visó de quatre dits de gruix, em va fer explicar totes les funcionalitats del meu iPhone; que té una botiga a eBay on ven bijuteria i complements de marca i que l’aparell li aniria la mar de bé per controlar tant les comandes com l’evolució de les seves subhastes.

Al quart autobús, ja de nit, un senyor em va voler ajudar a triar seient donant copets amb la mà plana sobre la butaca del seu costat mentre em somreia inclinant lleugerament el cap. En aquest mateix trajecte, a l’alçada del carrer 51, uns amics d’uns amics tornaven d’apurar la seva darrera nit a Nova York. Vam parlar d’Art, i es van sorprendre de que em sabés de memòria tots els quadres que havien fotografiat al Metropolitan amb la càmara del seu telèfon mòbil.

Com que el fred que presagiava la primera nevada ha incidit en la salut de casa en forma d’angines i faringitis, avui he decidit fer caldo. M’agrada molt fer caldo, però caldo del bo, del de substància, del que fa ressucitar a un mort.

La meva mare m’explicava que quan era petit em quedava embadalit veient com ella feia caldo, normalment un dissabte d’hivern al matí. Suposo que m’atreia l’espectacularitat del procés. No és feina fàcil.

Recordo especialment tots els marbres de la cuina plens de verdures, carns, ossos, coladors… Ma mare anava amunt i avall movent els estris amb una destresa veloç que, tot i haver estat adquirida amb anys i anys de rutina, a mi em semblava d’una dificultat absoluta.

De vegades hi havia una noia que l’ajudava, i aleshores la complexitat de la coreografia augmentava. Al voltant d’aquella olla enorme, grisa i bombada (l’olla del caldo) que entelava els vidres i omplia l’aire de vapors d’olors intenses, els meus ulls veien una dansa ritual que durava hores i hores.

Sembla ser que un dia vaig dir-li a ma mare que abans de morir havia de fer moltes fiambreres de caldo (sempre en feia de sobrer i després el congelava per quan fes falta) perquè en quedés un bon remanent. Suposo que em veia incapaç de reproduir aquell cerimonial i, a la vegada, no volia quedar-me sense aquella mena delícia mixturada.

Com que ma mare, amb bon criteri, va optar per fer-me perdre la por a la cuina i ensenyar-me a fer bullir l’olla, des d’aleshores ja en sé prou per fer caldo quan em ve de gust o quan es necessari ressuscitar a alguna damnificada per la gelor americana. Vaig graduar-me en Ciències del caldo quan un dia ma mare va dir-me, en una d’aquelles frases que, ara que és morta, canvien de significat amb el temps, que ara ja es podia morir “sense haver d’omplir el congelador de fiambreres.”

Ja ho deia abans, m’agrada tant fer caldo que quan avui, ja amb l’olla al foc, he obert el congelador per buscar quatre ossos per fer el bull, m’hi he trobat una fiambrera antiga de la darrera vegada que vaig jugar a recordar la cuina de casa amb l’excusa del fred de l’hivern.

La primera nevada sempre es mereix un post, és una tradició. Suposo que a hores d’ara tots els blogaires de la Costa Est estan pensant si caure en la temptació d’escriure un post o deixar-ho per algú altre.

Jo, com que aquest serà el darrer post que podré fer (sí, a partir d’ara les referències matxacones al meu adéu seran indefugibles), he decidit escriure’l. A veure si encara tinc temps de jugar com l’any passat.

PS. Em diuen que estem a -4 graus. Ja jugarem un altre dia, que s’està massa bé amb pijama al llit.