En el meu primer post després de la tornada, un amable comunicant (com diria en Morales del Minoria), es preguntava si era possible “mirar Barcelona amb els mateixos ulls amb què es mira Nova York.”

Vint dies després d’aquella pregunta tinc la resposta: Sí.

No descobreixo res si afirmo que la cosa més important de tot viatge és la tornada. En un judici ràpid ens pot semblar que no és així, que l’important és poder “anar a Nova York” (o viure-hi), però no ens hem de deixar enganyar.

Vint dies han estat suficients per assumir (to realize) que l’important de la meva estada a la mítica ciutat de línies verticals és l’empremta que ha deixat en la visió que ara tinc de la meva pròpia ciutat: menys mítica, menys vertical, però la meva.

Això és obvi, direu alguns. Sí, obvi, tan obvi com que Shakespeare és un geni o que l’amor fa fer coses increïbles, però com totes les obvietats, simplement hi ha un dia que fas click i ho assumeixes. En aquest cas el click vaig fer-lo ahir a la nit fent fotos (valgui la redundància) a la Plaça Catalunya.

Quants cops he passat per la Plaça Catalunya sense fer ni el més mínim cas del què veia? No només això, hi ha res més lleig i banal que la Plaça Catalunya? Pensava. Tenint en compte que just davant on vaig passar-me 40 minuts gastant carret surt el mític NitBus que m’ha portat a casa mil vegades, gairebé em fa vergonya comprovar la meva miopia.

Dos nois es feien fotos davant de les fonts i jo, talment com si estigués a la riba del Hudson, m’hi vaig afegir càmera en mà. I allí em teniu, fent el turista a la meva pròpia ciutat amb la fruïció del nouvingut.

Abans ja en feia de fotos xules de Barcelona, però ara és diferent, ara tinc milers de línies verticals que em guien la mirada.

Divendres passat al full de sala de la primera opening d’ençà la meva tornada s’hi podia llegir això:

“La seva és una consciència reflexa que desxifra la quotidianitat de la vida, en tant que estat dinàmic de la matèria organitzada -amb una sorprenent ataràxia-; i, entenent-la com a tal, l’esgrana pacientment, i la recomposa en diverses taxonomies -a voltes centrades en allò aparentment entròpic- a partir de les quals disposa i coordina el conjunt de la seva obra.”

Era necessari? Després ens queixem…

Hi havia una vegada una nena de Barcelona d’encara no catorze anys que un dia va anar amb els seus pares a un viatge organitzat a Turquia.

Aquesta nena va quedar meravellada pel país, per la cultura, per la gent… D’entre aquesta gent destacava un noiet turc de divuit anys que acompanyava el grup carregant i descarregant maletes.

Els dos van enamorar-se platònicament però, és clar, quan el grup va tornar a Barcelona es van haver de separar amb tot el dolor del món.

La noia va posar-se a aprendre l’idioma turc pel seu compte i va començar a mantenir una intensa relació epistolar amb un noi que va començar a obsessionar-se amb la noia. Més endavant, forçada una mica per un novio català a qui no li feia massa gràcia aquella situació i que anys més tard explicaria aquesta història en el seu blog, ella va anar perdent interès en una aventura bonica, però ja superada.

Però el turc no es conformava i anava enviant cartes i més cartes a la noia: ell fent la mili, ell ferit en un atemptat del PKK, ell amb kimono practicant karate… Era evident que el noi s’havia trastocat: sis anys enviant cartes sense resposta però ell vinga a insistir.

La noia per la seva banda feia la seva vida. La relació amb el novio català gelós va acabar-se de mort natural després de quasi sis anys i, al cap de no massa temps, ella va casar-se amb un professor de la universitat qui, després també d’insistir-hi molt i de demanar-li matrimoni als deserts de Síria amb tot de cerimonial àrab, havia acabat també bastant obsessionat amb la noia.

Un dia la noia, que gràcies al seu domini del turc treballava en una agència de viatges, va anar a petar per temes de feina a una petitíssima ciutat de províncies de l’est de Turquia a milers de quilòmetres d’Istambul. Va ser allà, a l’interior d’una destartalada oficina, on va topar-se, per pura casualitat, amb l’antic mosso de les maletes. Sembla ser que el noi, ja un home fet i dret, li va agafar una lipotímia de l’ensurt; tot i haver-li perdut el rastre, ell continuava malaltissament enamorat.

A diferència d’ella, el noi s’havia quedat solter, però de tots formes el matrimoni d’ella no va ser impediment perquè els dos culminessin amb tota la passió del món un tema que havien deixat pendent des de feia anys i anys. Ell va portar-la al seu poblet de les muntanyes, va presentar-li a la seva mare i la pobra dona, quan va veure que aquella noia (rossa, guapa, occidental però que parlava turc) era real i no fruit de la trastocada imaginació del seu fill, va posar-se a plorar.

Després d’un divorci prou traumàtic i de diferents peripècies, la noia va decidir anar-se a encetar una nova vida a l’altra punta de món, a aquell perdut poble de l’interior de Turquia. Va ser aleshores quan, gràcies a un amic de la infantesa del noi turc, van començar el projecte de muntar un petit hotelet de muntanya. El pla de negoci de tot plegat feia posar les mans al cap per temerari (entre altres coses perquè el remot emplaçament quedarà inundat per un pantà d’aquí pocs anys), però ells erre que erre.

Però no patiu que el conte de fades té un final feliç! El seu flamant Hotel Barcelona va ser inaugurat per casualitat (en un altre gir surrealista) per l’aleshores primer ministre Recep Tayyip Erdogan un dia que volava en helicòpter per la zona i va assabentar-se de que hi havia un hotel que duia el nom d’una ciutat que ell venera.

Des d’aleshores ja porten dues ampliacions i el negoci els hi funciona que us en faríeu creus. Cada dia ofereixen nous alicients als centenars de turistes que els hi venen de tots els racons del món i els seus plans de futur semblen no tenir fi. Gairebé vint anys per tancar un conte de fades que els qui l’hem viscut de prop encara no ens el podem acabar de creure.

Haver heretat, per sang i per cultura, la dèria emprenedora t’obliga a certs sacrificis. Un d’ells és llevar-te un diumenge a les 8 del matí (tercer consecutiu) per estar al peu del canó i predicar amb l’exemple. Si la setmana passada tocava donar un cop de mà pels escenaris literaris de La Ribera, avui la gastroenteritis d’una treballadora m’ha portat al subsòl del Poble Sec.

Fa mesos que fem les visites al Refugi antiaeri 307 però avui ha estat la primera vegada que hi he pogut anar. Només us diré una cosa: als que Barcelona no us caigui massa lluny aneu-hi sense dubtar-ho. Si teniu el Carnet de Biblioteques o teniu el carnet de docent l’entrada és gratuïta, sinó són 3 euros que oblidareu de seguida.

El refugi obre dissabtes i diumenges d’11 a 2, i la visita s’ha de fer amb guia a les hores en punt. Els guiatges, no ho dic només jo que sóc part interessada, ajuden a transportar-te a l’horror dels bombardeigs indiscriminats de la Guerra Civil, però l’escenari de les galeries subterrànies és tant potent, que ell sol ja fa que sigui molt difícil no sortir-ne amb la consciència remoguda.

Total, que posar el teu gra de sorra perquè les històries que amaguen aquests túnels no s’oblidin dóna sentit a les dèries i fa oblidar els despertadors en diumenge. Per molta son que hagis d’arrossegar tota la setmana.

Ahir a la nit, després de recórrer mig barri a la recerca d’un espai buit per deixar la bicing, dues parelles s’estaven magrejant a la porta de casa.

Una s’acomiadava amb aquella passió nerviosa de l’adolescent que no pot suportar la idea de separar-se ni tan sols una nit.

L’altra, més crescudeta i que, per entendre’ns, feia servir més les mans, m’hi jugo un pèsol a que havia encetat el seu furor en un dels pocs bars que al barri encara ens obren entre setmana.

Quatre anys als States poden fer molt mal, i he de confessar que aquesta escena doble em va sobtar. A Boston, on hi vaig viure i estudiar tot un any, després de dies i deis d’escoltar encuriosit els fonemes “pi-di-ei” (PDA) per tot arreu, finalment vaig esbrinar que l’acrònim es referia a Public Display of Affection, traduïble més o menys com a “Exhibició Pública d’Afecte”.

Vaig saber també que la universitat tenia una política més o menys clara de PDAs admissibles i d’altres de totalment inadmissibles. Podies anar agafat de la mà, fer un petó “dels d’adéu” i fins i tot un piquito (com abans es deia ridículament a casa nostra als petonets fugaços amb els llavis contrets), però morreos, tocaments i magrejos varis, al campus, eren vistos com clarament ofensius.

A Nova York tot és més relatiu, però sota la capa de cosmopolitisme i laisser-faire (ben real), trobes també el moralisme del politically correct i l’escassedat evident de PDA. Ni el Central Park és una disbauxa ni els sofàs de les coffee shop es fan servir per gaire cosa més que per ampliar la saleta de casa i lluir el teu nou mac.

Això sí, que una sessió doble de petons sota un fanal, per molt apassionada que sigui, et faci fer una foto d’amagat i escriure un post deu ser una altra clara senyal que ja venia essent hora de tornar…

“Tornar a casa”, en el meu cas, vol dir tornar al barri de Sants. A Sants hi he viscut tota la vida (excepte aquests darrers 4 anys americans), i en tot aquest temps he vist com el barri anava transformant-se i canviant de cara.

Sants mai ha estat maco (per emprar un terme ben barceloní) sinó tot el contrari; és un barri lleig, gris, desestructurat i, amb la seva ridícula pretensió de comparar-se amb Gràcia, tristament acomplexat.

Ara bé, per molt lleig i desafortunat que sigui, com que és el teu barri te l’has d’estimar i callar, més o menys com diuen que passa amb els fills.

Però darrerament m’ho estan posant molt difícil… Un amic arquitecte, també de passat santsenc, em feia notar ahir que les en un temps notables botigues de la Carretera de Sants havien deixat pas a establiments d’estètica Todo a cien o La Tienda de Lolín. “Fixa’t-hi” em deia, i té raó.

A mi em preocupa també com la meravellosa estètica de blocs de pisos tipus Nuñez y Navarro està substituint aquelles casetes que donaven la miqueta d’atmosfera de poble que ens permetia inflar una mica el pit als nadius. Arquitectura barata, plana, simple i lletja. Caler ràpid: enderroco, construeixo, pim pam, caixacobri i a por otra. Ei, no em fa res que s’enderroqui per construir, ja sabeu que no em va el rollo conservador-romàntic de certa falsa progressia, però si es fa que es faci bé: amb gust, criteri i respecte a l’entorn i a la història de barri.

Però (i ja acabo) encara hi ha una cosa pitjor. La febre immobiliària també transforma el barri des de baix, des de les plantes baixes per ser més exactes. El quiosc de sempre ja no hi és perquè l’han transformat en vivenda. La granja del xamfrà on comprava els “Burman Flash” gelats, les pipes i els donuts de xocolata ha desaparegut i ara hi viu algú. El forn es ven com a loft, igual que el mecànic, la cantonada de las quinielas i la perruqueria de la Carmen… Passejo pel barri i no el reconec, tot és més trist i insubstancial que mai.

Estaré un parell de mesos treballant en un projecte que potser us explico un dia d’aquests i ahir vaig anar per primera vegada al despatx.

Al cap de mig segon d’aturar-me al vestíbul per contemplar l’interior d’un d’aquells grandiosos edificis del carrer Ausiàs March, el porter ja se m’apropa i em pregunta que a on vaig “a estas horas” (eren les 6 de la tarda).

Els porters són, després evidentment dels taxistes, la raça humana que més odio del món mundial, però com que el despatx “no és meu” i hi hauré d’anar força, decideixo que millor estar-hi a bones. Li explico on vaig i, coneixent el gremi, calmo el seu zel quan li ensenyo que tinc claus.

“Vas a estar mucho rato?” Sense que pugui improvisar una resposta continua: “Lo digo porqué yo ahora me voy, cierro con llave y no podrás salir” Però si li acabo de dir que tinc claus! “No lo digo por nada, però es que aquí han pasado cosas raras, cuchillos, violaciones y, vamos, que no lo digo para asustarte, pero que hay que ir con cuidado.”

Li dic que gràcies i que ja vigilaré, però ell insisteix “Y cuando te vayas cierra con llave, y si vuelves a entrar y alguien te dice de colarse tu corre y cierra.” Collons amb el porter paranoic… “Y arriba, fíjate, las luces de los pasillos estan saliendo del ascensor aquí, a la derecha. No te asustes, pero es que este edificio da un poco de miedo, como en El Resplandor, ¿Sabes?

No li ho dic, però no he vist la pel·lícula ni he llegit el llibre. Això sí, abans de quedar-me a treballar fins tard miraré de fer-ho per si de cas cal saber alguna cosa més…

Quan busques pis els ulls se te’n van als cartells dels balcons que anuncien lloguers, quan estàs criaturer no pares de veure embarassades i cotxets per tot arreu, quan estrenes un iphone diferencies els seus auriculars amb micròfon incorporat de la resta de cables blancs d’ipods, quan estàs pensant en comprar-te un cotxe només fas que veure aquell model en concret per tot arreu…

Quan tornes de Nova York després dels anys necessaris t’adones que t’agrada especialment prendre notes a uns blocs del Metropolitan que tens per casa, et fixes en aquells imants de nevera d’estètica souvenir NYC que no saps ni per què vas comprar, algú (per fer-te una gracieta) et regala una estoreta de ratolí amb gratacels que no vas arribar a pujar mai tot i tenir-ho apuntat a la llista, a l’Euromed posen la infumable El diablo se viste de Prada (en castellà) i se t’escapa una llagrimeta quan veus terrasses on has fet brunchs o carrers que et sabies de memòria de tan passejar-hi gossets.

Tot això és normal i ja em passarà, però avui quan aquell redactor ha vingut a Itinera per entrevistar-nos per la nova Time Out Barcelona, no calia que insistís tant en les comparatives Barcelona-Nova York, no calia posar tants exemples d’una ciutat que al final fins i tot ha tingut la barra de preguntar-nos si coneixíem.

Efectivament, ja era hora, l’excusa de les festes fa dies que havia quedat gastada i calia tornar.

Tornar a escriure al blog (i a llegir blogs) s’entén, perquè a Barcelona ja fa dies que hi he tornat i de moment la tan temuda crisi de reentrée per sort no apareix.

Ara toca reprendre el ritme de posts i fer una mica de teràpia. A veure si recupero l’hàbit i, de passada, la quarentena de Absolute Unique Visitors que s’han cansat d’esperar actualitzacions.

Per cert, la trentena que seguíeu venint tot i les meves vacances improvisades teniu molt de mèrit… Gràcies.