Hi havia una vegada una nena de Barcelona d’encara no catorze anys que un dia va anar amb els seus pares a un viatge organitzat a Turquia.

Aquesta nena va quedar meravellada pel país, per la cultura, per la gent… D’entre aquesta gent destacava un noiet turc de divuit anys que acompanyava el grup carregant i descarregant maletes.

Els dos van enamorar-se platònicament però, és clar, quan el grup va tornar a Barcelona es van haver de separar amb tot el dolor del món.

La noia va posar-se a aprendre l’idioma turc pel seu compte i va començar a mantenir una intensa relació epistolar amb un noi que va començar a obsessionar-se amb la noia. Més endavant, forçada una mica per un novio català a qui no li feia massa gràcia aquella situació i que anys més tard explicaria aquesta història en el seu blog, ella va anar perdent interès en una aventura bonica, però ja superada.

Però el turc no es conformava i anava enviant cartes i més cartes a la noia: ell fent la mili, ell ferit en un atemptat del PKK, ell amb kimono practicant karate… Era evident que el noi s’havia trastocat: sis anys enviant cartes sense resposta però ell vinga a insistir.

La noia per la seva banda feia la seva vida. La relació amb el novio català gelós va acabar-se de mort natural després de quasi sis anys i, al cap de no massa temps, ella va casar-se amb un professor de la universitat qui, després també d’insistir-hi molt i de demanar-li matrimoni als deserts de Síria amb tot de cerimonial àrab, havia acabat també bastant obsessionat amb la noia.

Un dia la noia, que gràcies al seu domini del turc treballava en una agència de viatges, va anar a petar per temes de feina a una petitíssima ciutat de províncies de l’est de Turquia a milers de quilòmetres d’Istambul. Va ser allà, a l’interior d’una destartalada oficina, on va topar-se, per pura casualitat, amb l’antic mosso de les maletes. Sembla ser que el noi, ja un home fet i dret, li va agafar una lipotímia de l’ensurt; tot i haver-li perdut el rastre, ell continuava malaltissament enamorat.

A diferència d’ella, el noi s’havia quedat solter, però de tots formes el matrimoni d’ella no va ser impediment perquè els dos culminessin amb tota la passió del món un tema que havien deixat pendent des de feia anys i anys. Ell va portar-la al seu poblet de les muntanyes, va presentar-li a la seva mare i la pobra dona, quan va veure que aquella noia (rossa, guapa, occidental però que parlava turc) era real i no fruit de la trastocada imaginació del seu fill, va posar-se a plorar.

Després d’un divorci prou traumàtic i de diferents peripècies, la noia va decidir anar-se a encetar una nova vida a l’altra punta de món, a aquell perdut poble de l’interior de Turquia. Va ser aleshores quan, gràcies a un amic de la infantesa del noi turc, van començar el projecte de muntar un petit hotelet de muntanya. El pla de negoci de tot plegat feia posar les mans al cap per temerari (entre altres coses perquè el remot emplaçament quedarà inundat per un pantà d’aquí pocs anys), però ells erre que erre.

Però no patiu que el conte de fades té un final feliç! El seu flamant Hotel Barcelona va ser inaugurat per casualitat (en un altre gir surrealista) per l’aleshores primer ministre Recep Tayyip Erdogan un dia que volava en helicòpter per la zona i va assabentar-se de que hi havia un hotel que duia el nom d’una ciutat que ell venera.

Des d’aleshores ja porten dues ampliacions i el negoci els hi funciona que us en faríeu creus. Cada dia ofereixen nous alicients als centenars de turistes que els hi venen de tots els racons del món i els seus plans de futur semblen no tenir fi. Gairebé vint anys per tancar un conte de fades que els qui l’hem viscut de prop encara no ens el podem acabar de creure.