Ho confesso: m’agrada el futbol i sóc del Barça. No només això, sóc capaç de canviar la meva agenda en funció de l’hora d’un partit i puc estar-me hores discutint que Kluivert era un crack o que ens hem de vendre al xuleta del Giovani i a la rèmora de Ronaldinho.

Encara n’hi ha més; confesso també que, ara que ja no vaig al camp amb l’assiduïtat d’abans, sóc dels que baixa al bar de la cantonada a veure els partits que no fan en obert envoltat de fum i cerveses.

A Nova York el ritual futbulero encara tenia un passi per allò de l’expatriat que vol conservar les arrels, però ara les excuses se m’acaben…

Bé, no del tot. De fet no volia parlar de futbol sinó del bar de la cantonada. Però no d’un bar en concret, sinó del concepte “Bar de la cantonada.” Els que viviu a Barcelona us haureu adonat de que d’un temps ençà, el típic bar “de tota la vida” ha passat a ser regentat per xinesos, i aquest és un tema que m’ha cridat l’atenció.

De fet aquest fenomen no és exclusivament barceloní. Tal i com han comentat de vegades un parell de lectores VIP, a València passa exactament el mateix, i per tant sospito que aquest fenomen deu ser força generalitzat. Algú en té més dades?

La sorpresa que provoca en el client habitual aquest sobtat canvi d’amos és inevitable i diu molt del camí que encara hem de recórrer tots plegats en l’assumpció dels canvis demogràfics que estem vivint de forma accelerada. És interessant veure com els xinesos han passat d’obrir restaurants xinos a traspassar basars todo-a-cien, botigues de roba, sabateries i ara bars de cantonada. La meva aposta és que després vindran les perruqueries i els salons d’estètica i massatges. Escrit queda.

De moment però, a mi el que me fa més gràcia és veure com per exemple diumenge passat un d’aquells clients habituals (tipologia borratxo professional de barra) cridava “Mei! Ponme un carajillo de los míos” i la Mei, amb aquell somriure tan oriental, feia veure que trigava un parell de segons més en estroncar el raig de Soberano sobre el got de cafè.

Mentrestant el seu pare, amb una samarreta negra de genuïna marca “Emporio Ramani”, no sé si ho va acabar d’entendre però també reia. Al cap d’uns minuts pare i filla discutien sobre una comanda de lloms amb formatge amb i sense pa amb tomàquet quan el pare va abandonar la conversa per cridar “Gol! Gol del Balsa!” instants després de que Messi marqués el segon de la nit.

Ahir en Xan comentava que, pel bé del blog, hauria d’abandonar la idea de recuperar la meva abans indispensable moto. Potser té raó.

Fa dies que dubto sobre si arreglar-la o no. Sé que si ho faig tornaré a quedar atrapat en l’espiral de presses a les que et sotmet la ciutat vulguis o no vulguis.

En teoria sempre podré triar de no agafar-la i tornar a casa caminant o amb bicing, però sé del cert que això no passarà i que acabaré caient a la trampa de la comoditat i el mínim esforç.

Què ho fa que les ciutats tinguin aquesta perversa dinàmica de rutines que ens allunya de l’experiència real de la pròpia ciutat?

Té gràcia que això ho digui ara i aquí després d’haver viscut prous anys a Nova York, però suposo que és en aquesta fase de transició en que em trobo (amb un ull aquí i l’altre encara a l’altra banda de l’Atlàntic) quan allò que en diuen amplitud de mires es manifesta amb major clarividència.

Ei, clarividència de pissarrí, perquè això de que les inèrcies de la ciutat tenen tendència a alienar-te com a individu és més vell que l’anar a peu, però com que ara també estic en la fase d’assumir evidències, doncs mira, cola.

Així que mentre la moto acumula pols al pàrquing del meu benefactor particular jo vaig fent fotos pels voltants de les parades de bicing. Com segueixi així hauré d’inaugurar nova secció pagada per l’Ajuntament.

Per un mecanisme força primari del meu cervell, l’altre dia sortint del metro vaig veure un negre demanant almoina i vaig tenir un flaix back de quan vivia a Harlem.

A Barcelona, per regla general, els negres no solen fer de captaires, però a Nova York gairebé són els únics que ho fan. Cal dir que “l’univers homeless” de Nova York està molt mitificat, però el cert és que a Barcelona es demana molt menys que no pas a la ciutat de línies verticals.

Al metro això es veu de seguida. En el meu trajecte diari de 45 minuts entre el Bronx i Manhattan, l’habitual processó de lisiats, sonats i desarrapats que recorria els vagons era de pel·lícula. Això sense comptar el grup de negrets que t’explicava que venia M&Ms per recollir diners per al seu equip de bàsquet o la xina que venia dividís dividís dividís de contraban amb una dedicació i una constància envejable.

Però era a Harlem, al Bronx m’hi vaig mudar més tard, on aquest univers homeless que mencionava abans es feia més espectacular. La boca del metro d’una de les meves dues parades era tot un espectacle, i de vegades fins i tot feia una mica de por. No per res (no em cansaré mai de repetir que Nova York és la gran ciutat americana més segura any rera any) però just al costat hi havia un centre assistencial d’aquells que es mereixen un premi Nobel i la gent que s’hi congregava feia una mica de basarda; sobretot per les nits o quan es dedicaven a llançar-se ampolles de vidre un a l’altre en plena borratxera.

Aquí tot és més tranquil, la màxima acció que he vist fins ara és la de dos segurates de metro armats amb un gossot amb morrió intimidant a un grup de romaneses. També he topat un parell de vegades amb parelles de l’est que juguen al gat i a la rata amb els mateixos segurates tot tocant l’acordió. L’escena és graciosa, però no pot ni comparar-se amb les diversions que segur que et trobes si agafes el Subway a l’altra banda de l’Atlàntic.

Quan vivia a Nova York i venia de visita a Barcelona, era molt habitual que els meus amics fessin diferents comentaris sobre la meva persona amb cert rintintín. La conyeta, que encara dura, podria resumir-se en el concepte “mira que t’has tornat ianqui.”

Una de les coses que els hi feia més gràcia era que m’agradés (o gosés) agafar l’ordinador portàtil i posar-me a treballar a qualsevol bar.

Certament aquest és un hàbit ben “ianqui” que he adquirit de per vida. En el meu record, pràcticament no hi ha res més novaiorqués que una Coffee shop plena de jovenalla amb portàtils aprofitant la tarda.

Fa un parell d’anys a casa nostra això era exòtic i feia gràcia, però d’aleshores ençà (potser perquè la ciutat s’ha omplert d’Starbucks) l’estranyesa del cambrer davant la paraula “WiFi” s’ha transformat en un Pans and Company que n’ofereix de forma gratuïta.

La meva nova oficina a Barcelona no és tan còmoda com les dues que vaig tenir a Nova York. Tampoc té el mateix glamour, però, a banda de que la tinc just sota casa, té la insuperable virtut de ser l’únic establiment tipus bar a dos quilòmetres a la rodona on no s’hi pot fumar. A més té uns preus econòmics (la meva cafeteria de sempre pot arribar a clavar 275 pessetes per un cafè amb llet i he dit prou), sempre hi ha lloc i a les dominicanes que t’atenen no els importa ni el més mínim que t’hi estiguis tota la tarda amb la més exigua consumició.

L’altre dia vaig descobrir amb alegria que no era l’únic del barri en baixar-se l’ordinador per treballar davant les finestres que donen a la plaça. La veritat és que calia; l’únic punt negre del meu descobriment era que fins ara, en comptes de fer feina envoltat de hipsters lluint macs, havia de compartir tarda amb una gernació de jubilats cridaners que han fet de la meva nova oficina el seu casal.

Durant els anys que he fet les Amèriques he volgut mantenir el meu pis a Barcelona per raons sentimentals i pràctiques.

Les sentimentals es basen en la necessitat de tenir el teu referent a Barcelona més enllà del pis de la mare. Hi ha gent que, quan marxa a l’estranger, li agrada fer foc nou i tallar en sec amb el passat. No era el meu cas; a banda de les circumstàncies, psicològicament necessitava saber que a Barcelona encara hi tenia casa meva (de lloguer, però meva).

També ha ajudat el fet que durant aquests anys he fet el trajecte Nova York-Barcelona-Nova York amb certa freqüència. Aquí entren en joc les raons pràctiques: tot i que al final sempre acabava dormint a casa de la mare malalta, era molt més còmode tenir el meu lloc, amb les meves coses i els meus espais.

Aquesta opció ha fet que durant aquest temps hagi hagut de mantenir una llista de companys de pis que justificarien, cadascun d’ells, un blog per ells solets. Per aquí han passat canadencs, quebequesos, americans, italians, espanyols, holandesos, catalans, coreans, marroquins, alemanys, xilens… Tots tenien un element comú: la neteja del pis no era el seu esport preferit (i això és un eufemisme).

Quan vens de quant en quant ja ho veus que la cosa degenera, però vens pocs dies i més que fer de sargento vas com boig al dictat de la demoníaca agenda del-que-viu-fora-i-torna-uns-dies-a-casa. Ja ho sabia doncs que el pis no estava en les millors condicions, però fins que no he passat quatre caps de setmana traient bosses i més bosses de… porqueria que no he estat conscient de la magnitud de la tragèdia.

L’altre dia, després d’haver superat un episodi d’aquella indescriptible excitació higienico-suïcida dels dissabtes kamikaze (la que t’aboca a llençar compulsivament qualsevol cosa que tingui més de dos mesos d’antiguitat) va venir el pintor a fer un pressupost de parets i sostres. Sense cap tipus de misericòrdia davant la meva evident desesperació desenllefiscadora, va i em remata amb un: “Yo ya no te lo digo por trabajar, pero es que este olor de… sucio, sólo lo vas a quitar con pintura…”

Fa dies que intento pensar en algun tema que compensi el mal gust de boca que ens ha deixat el conte cubà que ha protagonitzat la setmana. No me’n surto. Vaig estar molt a punt de deixar anar tot un sermó sobre el fenomen Obama, però al final el tema ha quedat aparcat per un futur espero que no massa llunyà. També fa dies que em crema l’al·lucinant “et dono 400 euros si em votes”, però és que em dóna la sensació que si començo a parlar de política de casa aquest blog se n’anirà a l’aigua.

Parlar dels maldecaps de la setmana tampoc em ve massa de gust; més quan han quedat esborrats del tot tan bon punt m’he començat a rebolcar pel terra de la plaça amb un mini trípode i una càmera a la mà. Beneïda teràpia.

Hi havia una vegada una nena d’una petita ciutat de Cuba d’encara no set anys que un dia va guanyar un prestigiós premi nacional de guitarra.

Ja feia dos o tres anys que es veia que era una nena prodigi en això de tocar la guitarra, i aquest premi, que comportava oferir un concert a la capital davant del mateix Fidel, ho corroborava.

El règim Cubà sempre ha tingut molt clar que música, esport i turisme són tres excel·lents armes per a) trencar el seu aïllament internacional, b) cimentar la seva dictadura a través de la propaganda i l’orgull patri, i c) fer que el món s’enamori i admiri l’illa. En el cas que ens ocupa, la protagonista d’aquest conte va beneficiar-se de nombrosos programes estatals de suport a les arts que li van permetre anar a escoles especials i perfeccionar el seu art.

Van ser anys de felicitat i de viure en un núvol, però ja se sap, els nens es fan grans i va arribar un moment que calia materialitzar aquell talent en una carrera professional ja en serio. La seva extrema sociabilitat va permetre a aquella jove promesa relacionar-se amb la flor i nata de la intel·lectualitat de l’illa. De seguida fa fer-se íntima del gran Pablo Milanés, per exemple, però els hàbits i els excessos del mundillo van començar a passar-li factura.

Malgrat tot, la seva carrera, ja definitivament orientada cap a la composició de cançons infantils, continuava. Eren característiques del seu art la dolçor extrema de la seva veu i la sensibilitat absoluta de la seva interpretació. Quan, anys més tard i ja a Barcelona, el que escriu aquest post escoltava algun dels concerts improvisats de qui aleshores era la seva veïna de dalt, no es podia creure que aquella artistassa no estigués triomfant pels escenaris de mig món.

Però encara som a Cuba, on no se sap ben bé com, la jove promesa va trobar-se dormint pels carrers. No tenir sostre és dur a qualsevol lloc, però es veu que a Cuba és especialment fotut. La policia aplica tolerància zero, i la màfia del carrer no té pietat per una noia jove i guapa que es veu abocada a fer el què sigui per aconseguir on caure morta. Explicava, per exemple, que sense tenir res a fer ni lloc on anar, de vegades aconseguia una bicicleta i pedalava i pedalava i pedalava sense rumb perquè la deixessin en pau i ningú la molestés.

Pedalava fins caure exhausta morta de gana. Aleshores anava bé, perquè la portaven a l’hospital i allà menjava i es recuperava. Quan li donaven l’alta tornava a començar un cicle infernal de violacions nocturnes i abusos inexplicables a canvi de quatre pams d’aixopluc i mitja llauna de frijoles. I els seus amics? Preguntareu. Sorprenentment, tot i la desesperació, l’orgull evitava picar segons quines portes.

La fi de la crisi dels noranta i el ressorgiment del turisme van donar-li una oportunitat. Cantava pels hotels i començava a tenir bones propines. En un hotel va ser on va conèixer a un turista espanyol que va casar-se amb ella i se la va endur a Barcelona. Sort, perquè la situació era límit. El saldo d’aquest període van ser (per fer-vos una idea) tres avortaments i un desequilibri del que potser mai no en sortirà.

A Barcelona van venir uns anys de felicitat reforçats pel naixement d’un estimadíssim fill. Però la cosa no va durar massa, les cicatrius del passat no marxaven amb tanta facilitat, i la moral d’un marit espanyol (per dir-ho d’alguna manera) no encaixaven amb la particular concepció del compromís i la fidelitat d’algú criat en un context tan diferent com el cubà.

El divorci va fer reviure èpoques passades de disbauxa i descontrol. Es feia amb el grup de cubans a l’exil·li i va començar a gravar un etern primer disc amb col·laboradors de renom internacional. Mentrestant, la seva promiscuïtat desfermada va adquirir visos de llegenda. Finalment va veure’s obligada a renunciar a la custòdia del seu fill, sotrac suficient perquè una resta de consciència li fes abandonar Barcelona per anar a viure al Delta de l’Ebre.

Allí semblava que havia conquerit la tranquil·litat i serenor que tan necessitava. Va trobar una nova parella i les notícies que ens arribaven, tot i que certificaven l’abandó definitiu de la seva carrera musical, eren molt bones. Però un dia, fa tot just uns mesos, el seu estimat nou company va començar a actuar de forma extranya. Va començar per escridassar-la assíduament, després li aixecava la mà. Alguns veïns l’havien avisada però ella no n’havia fet cas; va passar dels blaus a les pallisses en un no res.

Fa dues setmanes, quan ella ja havia fugit de casa però intentava recuperar algunes de les seves coses, ell l’esperava a casa amb ràbia acumulada. Va pegar-la fins cansar-se, va violar-la tot el que va voler i va tancar-la al pis a pany i clau. No, no va matar-la. En un moment que ell va caure rendit, li va agafar el mòbil i va enviar un sms a una amiga perquè la rescatés. La policia va rebentar el pis en menys d’una hora i va treure-la d’allà sense contemplacions.

Ara ha tornat a Barcelona per repetir una altra fugida endavant. No té casa, ni diners, ni feina. Intenta recuperar el contacte amb antics amics, veïns, coneguts, amants… Busca ajuda, per enèsima vegada, per tornar a començar de zero.

Avui, 3 de febrer, és Sant Blai, una data prou assenyalada a València i Mallorca i que aquí a Barcelona passa sense pena ni glòria. A Mallorca, concretament a Manacor, per Sant Blai toca fer unes galetetes dolces carregades de saïm que duen el curiós nom de Senyorets.

Els Senyorets, que de vegades tenen forma de silueta humana (d’aquí el seu nom), no només són bones a més no poder, sinó que tenen la inqüestionable virtut de guarir qualsevol tipus de mal de la gola. Ahir (no sé si perquè una de les mestresses del forn tenia unes mitges angines) al consolat mallorquí del carrer Calàbria en vam fer quatre enfornades.

Per tal d’assegurar-se les propietats remeieres, la tradició mana dur les galetes a beneir, però nosaltres ens vam saltar aquest petit tràmit i vàrem devorar les platades abans que cap mossèn les pogués ni olorar. Llàstima, perquè m’hagués agradat anar a església i fer un cerimonial que té la seva gràcia.

Resulta que no només es porten els Senyorets a beneir, sinó també qualsevol mena de caramel dels que es desfan a la boca. La idea és guardar aquell caramelet beneït el dia de Sant Blai per guarir el mal de gola quan sigui necessari.

M’han fet notar que tota la festa coincideix amb un mes de febrer on els mals de coll provocats pels rigors hivernals no falten, però a mi el què més m’ha agradat és conèixer una derivació popular que ha fet que els manacorins de totes les edats també portin a beneir sugus, juanolas, i fins i tot, lizipainas!

O sigui que avui he descobert que les meves angines cròniques tenien una solució tan fàcil com embrutar-se les mans per fer galetes! Això em passa per ser menys de mig manacorí i viure massa aïllat en aquesta illa d’ignorància que de vegades és Barcelona.

==

PS: No tinc ni idea de si a València tenen una tradició rebostera-remeiera semblant, però sí que sé que avui hi ha dues persones que fan anys i que vull felicitar.