Assumir-ho /2

March 27th, 2008 by defak

Escrit a deTot | 10 Comments »

Assumir-ho

March 23rd, 2008 by defak

He tornat a Nova York bàsicament per ajudar en el desmuntatge del que ha estat casa nostra durant quatre anys (meva menys, que jo m’hi vaig afegir més tard.) Ajudo en la logística, però també en el suport a algú que comença a dir adéu sense acabar d’assumir que les paraules que articula i les tasques pendents que liquida volen dir el què volen dir.

Pots marxar per etapes, fer festes vàries, acomiadar-te en públic i en privat, fer veure que racionalitzes el tema, autoenganyar-te amb la voràgine del dia a dia, treballar fins el darrer minut, dir que no hi penses massa, donar-te temps, rodejar-te d’amics…

Les estratègies canvien de persona a persona, però les pessigolles a l’estómac davant el vertigen del caos i la maleta comencen a donar pistes de per on van els tiros… Trigarem a assumir-ho però; ja és això.

Escrit a deTot | 12 Comments »

Retrobament

March 18th, 2008 by defak

Vaig marxar del Bronx per Reis i hi he tornat (mig malalt) coincidint amb el meu aniversari. En total tres mesos d’absència, massa poc per ser molt de temps i massa temps per ser com si haguessis marxat ahir.

La meva vella teoria de que els avions viatgen a una velocitat infinítiament superior a la del teu cervellet va tornar a demostrar-se de nou amb precisió matemàtica.

Aquest cop ha anat a la inversa del què estava habituat però el fet és el mateix: ara estàs anant amunt i avall en bicing i ensenyant Barcelona a un grup d’americanes excitades, ara estàs a l‘Apple Store de la 59 rodejat d’una gernació de sonats pintats de verd que al·lucinen com tu de l’etèria bellesa del Macbook Air.

En aquest temps la veritat és que poques coses han canviat. Una de les que més m’ha sorprès es comprovar com els dels Starbucks han aconseguit que la mafia italiana de Morris Park els hagi autoritzat a obrir botiga aprop de casa. No és broma, al que per espai de deu dies encara és el nostre barri no hi trobareu ni McDonald’s, ni Dunkin Donuts ni cap de les omnipresents franquícies que tan defineixen aquest país. No sé com s’ho fan, però aquests italo-americans sí que saben com protegir el comerç tradicional… Bé, com a mínim en sabien fins ara.

Jo per si de cas els hi donaré suport i, en comptes de baixar a Manhattan per sopar, celebraré l’aniversari a una pizzeria típica del barri on et serveixen unes pizzes de radi quilomètric. Unes pizzes que em serviran per continuar desenvolupant el tema del retrobament amb algú que si ha canviat només és per anar a millor.

Escrit a deTot | 9 Comments »

Missing in Action

March 14th, 2008 by defak

Ho sé ho sé, estic desaparegut… tranquils però, el motiu del meu silenci blogaire no és que m’hagin detingut les mossos després de la meva triple confessió de delinqüència electoral, la llista de raons que expliquen el meu silenci és molt més prosaica

L’encapçala l’evolució d’una desesperació que amb l’entrada a escena d’una cuadrilla de pintors argentins està adquirint tints de vodevil. Ja us n’explicaré els detalls quan la cosa s’aclareixi del tot, però quedeu-vos amb la imatge d’un manetes yonki amb les claus del teu pis…

L’altre assumpte que em té segrestat (l’organització d’un un curs internacional de gestió cultural) m’ha configurat una agenda diabòlica que combina fantàstiques entrevistes amb directors de museus i teatres amb l’ingesta d’inacabables gerres de sangria servides per gitanos violinistes i virtuosos de la guitarra de carrer.

La resta de drames millor no explicar-los en públic perquè al final tot se sap i la roba bruta millor rentar-la a casa, però en tot cas, si sobrevisc a aquesta primera quinzena de març em sembla que m’hauré guanyat unes vacances. Però ara que hi penso, diuen que diumenge agafo un avió per anar a Nova York…

Escrit a deTot | 2 Comments »

Delicte electoral

March 9th, 2008 by defak

M’estic mirant per sobre la legislació electoral per veure si el què he fet avui pot dur-me a la presó.

M’explico: avui he votat 3 vegades. No va en broma, i té nassos la cosa perquè aquesta vegada era el cop que anava a votar amb menys esma de tota ma vida.

La primera ha vingut per sorpresa, quan molt abans d’arribar al meu col·legi electoral he vist una paradeta que m’animava a votar pel dret a decidir.

Tot i l’aparent incongruència de que en una jornada electoral hagis de reivindicar poder votar, decideixo omplir la butlleta (de fet es tracta d’una recollida de signatures) i quedar-me amb la consciència tranquil·la.

De seguida però m’adverteixen de la primera de les meves il·legalitats: sembla ser que aquestes votacions a peu de carrer no estan permeses i que els Mossos s’estan enduent les urnes que tenen repartides per tot el territori. M’avisen de que el meu vot pot anar a parar a la paperera, però el meu cinisme fàcil em fa pensar que el vot que exerciré en uns minuts de fet acabarà igual.

Un cop al meu col·legi oficial el diable em torna a posar a prova. Una senyora velleta se m’apropa amb el llençol crema del Senat a la mà i gairebé em suplica: “a ver si usted puede ayudarme por favor.” Jo miro a banda i banda per si veig un interventor que se n’ocupi però no veig ningú. Aleshores li explico el tema de les creuetes i fracasso perquè em demana directament “¿Me lo puedes hacer tu?” Déu n’hi do.

Més que tornar a buscar un interventor ara miro a banda i banda per si algun policia m’està mirant. No hi ha moros a la costa i ho faig (glups). Però aleshores, quan li ensenyo didàcticament el què he fet, la senyora va i m’engega cridant “Pero usted no me ha marcada a Zapatero!”

Un parell de persones es giren i em miren amb cara de sorpresa. Dissimulo com traient ferro a l’assumpte. Explica-li ara a la senyora la diferencia entre el Congrés i el Senat sense que sembli que li estic prenent el número… Al final em creu i no em denuncia. Em dóna les gràcies i fins i tot em demana que li comprovi el sobre blanc per si “están los mismos.”

La tercera votació del dia (la legal) va sense sobresalts. Tinc ja pensat el què he de votar amb convicció i després de comprovar la mesa em disposo a fer cua. Quan dono el DNI em fa gràcia veure que la Presidenta em recorda de les classes de solfeig “de la Segura”(jo no recordo ni a la tal senyora Segura) i que una vocal em coneix de l’escola.

Aquest ambient de poble, on tothom es coneix i l’anar a votar és una cerimònia entre amics, em fa pensar que sembla que no estigui a Sants sinó a un caucus de Wyoming. Llàstima que a aquí no pugui votar amb l’entusiasme que votaria a qui avui allí s’ha anotat un altre tanto. Si ho hagués fet potser hagués comès el tercer delicte electoral del dia.

Escrit a deTot | 13 Comments »

La Setmana del llibre en Català (de Barcelona)

March 4th, 2008 by defak

Com que enguany els de la Setmana del llibre en Català han muntat la seva carpa al costat del despatx no he tingut excusa per no treure-hi el nas. Confesso que mai hi havia anat abans, però si la resta d’anys ha estat com aquest no m’he perdut massa cosa.

Una ràpida passejada per l’interior et deixa veure llargues estanteries plenes de llibres ordenats amb un criteri força laxe, una secció més visible de llibre infantil i el que sembla que és l’estrella i la novetat d’enguany: una justeta i originalíssima escenografia de “Sofà de casa” (conjunt cedit per IKEA) on cada dia s’hi cel·lebrà una cosa mai vista: uns “diàlegs de mitja hora de durada entre dos personatges del món literari català, ja siguin escriptors, editors, il·lustradors, o traductors…”

M’he remirat la web de la mostra i no hi he sabut trobar què es pretén amb l’esdeveniment… Cap objectiu, cap declaració de principis, cap idea amb una mica de gruix rera el buit bla bla de tríptic barat. Això sí, t’animen a “remenar el fons editorial més important de llibres en català” amb la promesa de que “segur que trobes els que fa temps que busques.” Però ni allò és el fons més important de llibres en català (deixant de banda les biblioteques, qualsevol llibreria de segona ho supera), ni (evidentment) trobaràs el que fa temps que busques.

A mi el primer que m’ha recordat és un mercadillo de llibres de segona mà dels que podria organitzar una ciutat de províncies (amb perdó, és una metàfora) per donar una mica de pàtina cultural a la seva festa major. No ho sé tu, però si els organitzadors de la Setmana (la plana major del sector del llibre català) només ha pogut pensar en una escena de sofà i un grapat d’activitats infantils un pèl tòpiques anem ben arreglats…

Ei, que faig una mica de demagògia; al final sortiran un parell de peces molt vistoses pel Telenotícies i els pares i mares que hi portin la canalla segur que ho agrairan, però ja que diuen que ens hi hem gastat uns 100 milions de les antigues pessetes (m’encanta això “d’antigues”) ens hi podríem haver escarrassat una miqueta més no?

Escrit a deTot | 14 Comments »