Ho sé ho sé, estic desaparegut… tranquils però, el motiu del meu silenci blogaire no és que m’hagin detingut les mossos després de la meva triple confessió de delinqüència electoral, la llista de raons que expliquen el meu silenci és molt més prosaica

L’encapçala l’evolució d’una desesperació que amb l’entrada a escena d’una cuadrilla de pintors argentins està adquirint tints de vodevil. Ja us n’explicaré els detalls quan la cosa s’aclareixi del tot, però quedeu-vos amb la imatge d’un manetes yonki amb les claus del teu pis…

L’altre assumpte que em té segrestat (l’organització d’un un curs internacional de gestió cultural) m’ha configurat una agenda diabòlica que combina fantàstiques entrevistes amb directors de museus i teatres amb l’ingesta d’inacabables gerres de sangria servides per gitanos violinistes i virtuosos de la guitarra de carrer.

La resta de drames millor no explicar-los en públic perquè al final tot se sap i la roba bruta millor rentar-la a casa, però en tot cas, si sobrevisc a aquesta primera quinzena de març em sembla que m’hauré guanyat unes vacances. Però ara que hi penso, diuen que diumenge agafo un avió per anar a Nova York…