La Rambla fa pujada

May 31st, 2008 by defak

Si a la novel·la de Néstor Luján que acabo de recuperar de casa ma mare la Rambla feia baixada, l’altre dia vaig descobrir que han canviat les tornes i que ara La Rambla, en realitat, fa pujada. M’explico.

A hores d’ara qualsevol persona, barcelonina o no, amb un mínim de cultura coneix les diferencies fonamentals entre La Rambla (també coneguda per Les Rambles) i La Rambla de Catalunya.

No voldria allargar-me massa, així que, simplificant una mica, em limitaré a recordar que l’origen d’aquesta diferenciació es troba en el propi naixement de la Rambla de Catalunya i del conjunt de l’Eixample a finals del segle XIX.

És aleshores quan la puixant burgesia industrial catalana troba en l’elegant quadrícula de l’Eixample l’espai ideal per mostrar la seva opulència de nou ric (d’aquí l’excés llampant i exhibicionista del Modernisme) colonitzant una terra verge que res tenia a veure amb una Ciutat Vella bruta, fosca, medieval i (excessivament) popular.

Des d’aleshores els dos mons han viscut remarcablement separats i han reforçat el caràcter diferenciat que fa que, gustos a banda, tots tinguem clar que no és el mateix passejar per un lloc que per un altre.

Darrerament, amb l’auge del turisme, aquesta tradicional diferenciació de les dues Rambles s’ha fet més evident que mai. És una obvietat dir avui que La Rambla simplement ha deixat de ser una opció d’esbarjo viable per tots aquells de nosaltres amb un mínim de pudor estètic.

Però, com deia al principi, tot això està canviant. En un canvi d’hàbits una mica inquietant, ara és fàcil veure els temuts barrets mexicans i les multicolors samarretes d’equips de futbol assegudes a les terrasses, no de La Rambla, sinó de la Rambla Catalunya. Sospito que aquesta és una tendència imparable, d’entrada perquè molts d’aquests turistes que caricaturitzo poden ser horteres, però tampoc tontos del tot, i posats a que et clavin 8 euros per una gerra de cervesa, millor pagar-los per seure en un ambient agradable i elegant en comptes de fer-ho a una macro llauna de sardines ordinària i ramblera.

Ara bé, és molt fàcil caure en el recurs fàcil de criticar a aquesta espècie d’alien invasor que ara resulta ser la font de tots els nostres mals. Per començar el turista no fa res més del què fem nosaltres mateixos quan fem fotos embadalits a Times Square (canvieu samarretes de futbol per samarretes I love NY) o quan naveguem apilotonats als Bateau-mouche del Sena buscant ansiosament el pont on es va matar la Lady Di.

Aquest canvi de tendència de la Rambla de Catalunya és imparable també per culpa nostra. Digues-li Rambla de Catalunya digues-li Barcelona en el seu conjunt, però si tu (per exemple) tens un establiment de restauració i optes per abandonar la teva oferta tradicional per llançar-te al caler fàcil de la Sangría, les tapas, les bravas i la tortilla española, després no llencis pilotes fora quan el xabacanisme i el pan para hoy hambre para mañana truquin a la teva fins avui distingida porta.

La Rambla doncs, amb tot el que significa, puja, i amb ella puja un meravellós exemple de responsabilitat col·lectiva en la definició de la nostra ciutat. Podem culpar al turisme, però la direcció amb la que volem que es mogui el nostre entorn de vegades la determinen gestos tan senzills com l’anònima tria de paraules de reclam en una pissarra de restaurant.

Escrit a deTot | 6 Comments »

El chiki-post

May 24th, 2008 by defak

Hi he estat pensant i em costa trobar una manera més trista de tornar a escriure al blog que aquesta.

Però què voleu? El meu barri s’ha omplert d’una marea de chikilicutrisme i, en comptes de deprimir-me, he decidit fer cas i aprofitar-la per trencar aquesta meva sequera blogaire.

El primer avís ha estat al Mercat, on un espavilat peixater també ha volgut aprofitar que el Pisuerga passa per Belgrad per innovar entre la competència i oferir un pastís seragrafiat amb la cara de lluç del famós Rodolfo a tot aquell que es gastés 100 euros en género.

L’estratègia no semblava haver funcionat; a poques hores de tancar la paradeta, aquest entranyable peixater pioner ja regatejava per col·locar un deliciós milfulles de trufa a-l’aroma-de-rap que no acabava de quedar ben bé del tot en aquella estesa de peixots d’ulls brillants.

Però la cosa no s’ha acabat aquí; definitivament el nostre comerç detallista ha decidit fer front a la crisi tirant de màrqueting televisiu, perquè el que fins ara jo tenia per un dels comerços més venerables de la Carretera de Sants, m’ha sorprès ja del tot venent una reproducció de la guitarra Lucila feta amb coca de brioix. Ara resulta que no només per Pasqua fem la mona…

Em consta que com a mínim un destacat membre de la factoria El Terrat (autora del chiki-fenomen) és del barri, potser avui baixa al forn a comprar-se el berenar i en surt amb un crusanito dedicat sota el braç. Jo, com comprendreu, he resistit la temptació.

Escrit a deTot | 4 Comments »

No, encara no en podem dir res més…

May 14th, 2008 by defak

… i ens en morim de ganes, però si per Sant Jordi erem al km 0, tres setmanes després continuem fent camí…

Escrit a deTot | 5 Comments »

Birmània en primera persona

May 12th, 2008 by defak

NOTA: La Marta, una antiga companya de l’escola acaba de tornar de la devastada Birmània. Indignada per tot el què ha vist em demana que l’ajudi a “a fer conèixer la realitat” a través d’aquest blog. És la primera vegada que em trobo en una situació semblant, però després de pensar-ho força, i de tenir clar que no es tracta d’un d’aquells correus en cadena que t’arriben des de ves a saber on, he decidit cedir-li aquest modestíssim espai per al seu llarg però revel·lador relat:

“Vam arribar a la capital un dijous dia 1 de maig ja que el divendres agafàvem un avió per anar a Singapur. No van avisar a la població i molt menys a nosaltres i a cap turista del perill que es corria.

Els únics comentaris d’advertiment que es varen fer era que s’esperava una gran tormenta, res més. La matinada del dijous al divendres, a les 5 del mati se’ns van rebentar les finestres de l’habitació del hotel, l’únic que va poder aguantar sencer amb aigua i llum gràcies a un equip propi de generadors elèctrics.”

“Es horrorós veure com des d’un 17º pis les uralites passen per el teu davant, resant que no entrin ni s’estavellin on tu estàs, veus com l’edifici del davant, el Sakura Tower se li rebenten es finestres i cau una pluja de vidres barrejada amb l’aigua del Cicló on tot s’ho emporta el vent desbocat, veus també com l’antena de metres d’alçada amb la llum vermella per avisar de l’alçada dels avions cau davant dels teus ulls, desitjant enormement que no entri per cap finestra de cap casa i pugui fer mal algú.”

“No teníem línia amb l’exterior, no anaven els telèfons i evidentment Internet tampoc. No teníem cap possibilitat de poder avisar els nostres familiars de que estàvem be, no podíem fer res de res ja que no tenim ni ambaixada ni cònsol. En els intents que vam fer per anar al aeroport ens varem adonar de la catàstrofe, tot destruït, arbres centenaris arrancats i desplaçats metres i metres, cases inexistents, tanques de publicitat destrossades en mig de la via publica i encastada a les cases. No varem veure l’exercit durant 3 dies, no varem veure ambulàncies ni policia. On eren?? Per què no estaven ajudant a netejar les avingudes i carrers un exercit el qual ha d’estar de part de la població?? T’ho diré on eren, a les cases dels Generals. Es molt trist que quan varem poder tenir televisió, la cadena pròpia del govern les imatges que ens mostraven eren les d’un exercit altament qualificat descarregant ajuda humanitària d’uns helicòpters quan tot això es FALS!! No podia entrar res per l’aire al país i l’aeroport estava tancat !!!”

“El dilluns dia 5 vam poder sortir del país cap a Singapur gràcies al propietari de l’agència d’allà que tenia contactes amb el govern. Aquest dia de camí a l’aeroport vam poder veure un exercit de xitxarel·los, un exercit que res s’assemblava amb les imatges de televisió del govern, era gent gran i jove, molt prima amb un uniforme on la roba els hi venia gran, amb xancletes, amb uns machetes petits per tallar els arbres centenaris !!!! Estaven fent intents de talar els arbres amb unes eines de riure !!”

“Vull dir-te que veure com persones intentaven arribar per entrar al nostre hotel (gent de Birmània) que no tenien casa s’intentaven agafar a unes reixes amb totes les seves forces, però el vent els aixecava del terra. Vaig estar preguntant quants ferits o morts havien hagut, la resposta: algun ferit i nomes 3 morts. Vaig estar preguntant i em van dir que la població té per 1 mes d’estar sense aigua i llum i jo al marxar el menjar al propi hotel ja escassejava, pots entendre com deu estar la gent. Veure per les nits des de la teva finestra una ciutat a les fosques, tot fosc i tu en un 17 pis amb totes les comoditats et preguntes moltes coses. La catàstrofe ha assolits xifres impressionants de morts i de desapareguts, no accepten ajuda humanitària, no volen periodistes al país, no dones visats, nomes volen diners.”

Et demano que escriguis sobre el que esta passant, denuncia si us plau tot el que t’he explicat fes que aixo se sapiga, que tothom pugui llegir sobre un pais sota les mans d’uns homes que han permes que tot aixo passés (quan la Índia, la Xina, Tailandia i Singapur ja tenien coneixements del cicló que venia) i no van fer res per evitar salvar una població.

D’altra banda ens han entrevistat mitjans de comunicació escrits i de televisió però enlloc han transmès tot el que t’explico, no se si es per que una televisió publica catalana i una altres estatal no li ha interessat fer public per part meva que tinc una mare que al saber el que passava i no tenir noticies meves va trucar a la Generalitat on no sabien res, va trucar a la Presidència de la Generalitat, tampoc, va trucar al ministeri d’assumptes exteriors, res de res. NO VAN FER RES ni quan van poder constatar que havien 15 catalans atrapats a Birmània! Vols creure que ningú dels anteriorment esmentats ens han trucat per veure com estem Per que no han fet res per ajudar-nos?

He deixat fa uns dies un país amb gent que no es mereix el que ha passat, sento tristor per a ells i alhora alegria per estar viva. Son sentiments contradictoris que a dia d’avui no enten el perquè de les coses. La gent d’allà no pot comunicarse amb l’exterior i tenen controlats els e-mails, el govern tot ho revisa. Em veig amb la obligació i amb el corresponent càrrec de consciència de fer saber el què esta passant. Guillem, denuncia, parla’n al teu blog, ajuda’m si us plau.”

Escrit a deTot | 5 Comments »

Esclau del calendari

May 7th, 2008 by defak

Teòricament la tornada definitiva a Barcelona havia d’aturar la meva agenda viatgera de forma dràstica; no ha estat així.

La culpa l’ha tinguda primordialment una cosa tan oblidada com beneïda: els ponts, element ben definitori del nostre país.

Als EUA el concepte “pont” (Thanksgiving a banda) no existeix perquè un dia van decidir, en una sàvia decisió d’eficiència laboral, que totes les festes, caiguessin el dia en que caiguessin, es traslladarien a dilluns.

El mateix consuelo de tontos que et fa afirmar que perdre Lliga i Champions en el fons és millor que guanyar-les perquè així per fi farem renovació a can Barça, t’havia portat a afirmar que era millor viure en un món de “cap de setmanes llargs” en comptes de en un “de ponts”.

Ai quanta ignorància… Cinc dies per les Valències (precedides per dos caps de setmana, llargs i curts, a Girona i a la mateixa València) m’han fet recordar una vegada més que els tòpics si són tòpics és per alguna cosa.

Ho dic per aquell tan estès que diu que “Nova York és una passada però a Barcelona la qualitat de vida és molt millor”. Aquests dies he comprovat la veracitat de la saviesa popular tot retrobant-me amb ciutats de bellesa sthendaliana o consentint aperitius inesborrables a racons perduts a peu de les onades.

Aquest desordre viatger ha tingut conseqüències nefastes per a les actualitzacions de blog, us demano disculpes tot i que sé que enteneu els prosaics motius de les meves absències. Hauria de ser capaç de prometre una tornada a la regularitat blogaire, però ara resulta que imitem als ianquis i dilluns vinent fem festa granada. M’agrada això de copiar el millor de cada casa… tant viatget surt una mica car però tot sigui per adaptar-nos a les imposicions del nostre nou calendari.

Escrit a deTot | 2 Comments »