Teòricament la tornada definitiva a Barcelona havia d’aturar la meva agenda viatgera de forma dràstica; no ha estat així.

La culpa l’ha tinguda primordialment una cosa tan oblidada com beneïda: els ponts, element ben definitori del nostre país.

Als EUA el concepte “pont” (Thanksgiving a banda) no existeix perquè un dia van decidir, en una sàvia decisió d’eficiència laboral, que totes les festes, caiguessin el dia en que caiguessin, es traslladarien a dilluns.

El mateix consuelo de tontos que et fa afirmar que perdre Lliga i Champions en el fons és millor que guanyar-les perquè així per fi farem renovació a can Barça, t’havia portat a afirmar que era millor viure en un món de “cap de setmanes llargs” en comptes de en un “de ponts”.

Ai quanta ignorància… Cinc dies per les Valències (precedides per dos caps de setmana, llargs i curts, a Girona i a la mateixa València) m’han fet recordar una vegada més que els tòpics si són tòpics és per alguna cosa.

Ho dic per aquell tan estès que diu que “Nova York és una passada però a Barcelona la qualitat de vida és molt millor”. Aquests dies he comprovat la veracitat de la saviesa popular tot retrobant-me amb ciutats de bellesa sthendaliana o consentint aperitius inesborrables a racons perduts a peu de les onades.

Aquest desordre viatger ha tingut conseqüències nefastes per a les actualitzacions de blog, us demano disculpes tot i que sé que enteneu els prosaics motius de les meves absències. Hauria de ser capaç de prometre una tornada a la regularitat blogaire, però ara resulta que imitem als ianquis i dilluns vinent fem festa granada. M’agrada això de copiar el millor de cada casa… tant viatget surt una mica car però tot sigui per adaptar-nos a les imposicions del nostre nou calendari.