Hi he estat pensant i em costa trobar una manera més trista de tornar a escriure al blog que aquesta.

Però què voleu? El meu barri s’ha omplert d’una marea de chikilicutrisme i, en comptes de deprimir-me, he decidit fer cas i aprofitar-la per trencar aquesta meva sequera blogaire.

El primer avís ha estat al Mercat, on un espavilat peixater també ha volgut aprofitar que el Pisuerga passa per Belgrad per innovar entre la competència i oferir un pastís seragrafiat amb la cara de lluç del famós Rodolfo a tot aquell que es gastés 100 euros en género.

L’estratègia no semblava haver funcionat; a poques hores de tancar la paradeta, aquest entranyable peixater pioner ja regatejava per col·locar un deliciós milfulles de trufa a-l’aroma-de-rap que no acabava de quedar ben bé del tot en aquella estesa de peixots d’ulls brillants.

Però la cosa no s’ha acabat aquí; definitivament el nostre comerç detallista ha decidit fer front a la crisi tirant de màrqueting televisiu, perquè el que fins ara jo tenia per un dels comerços més venerables de la Carretera de Sants, m’ha sorprès ja del tot venent una reproducció de la guitarra Lucila feta amb coca de brioix. Ara resulta que no només per Pasqua fem la mona…

Em consta que com a mínim un destacat membre de la factoria El Terrat (autora del chiki-fenomen) és del barri, potser avui baixa al forn a comprar-se el berenar i en surt amb un crusanito dedicat sota el braç. Jo, com comprendreu, he resistit la temptació.