Si a la novel·la de Néstor Luján que acabo de recuperar de casa ma mare la Rambla feia baixada, l’altre dia vaig descobrir que han canviat les tornes i que ara La Rambla, en realitat, fa pujada. M’explico.

A hores d’ara qualsevol persona, barcelonina o no, amb un mínim de cultura coneix les diferencies fonamentals entre La Rambla (també coneguda per Les Rambles) i La Rambla de Catalunya.

No voldria allargar-me massa, així que, simplificant una mica, em limitaré a recordar que l’origen d’aquesta diferenciació es troba en el propi naixement de la Rambla de Catalunya i del conjunt de l’Eixample a finals del segle XIX.

És aleshores quan la puixant burgesia industrial catalana troba en l’elegant quadrícula de l’Eixample l’espai ideal per mostrar la seva opulència de nou ric (d’aquí l’excés llampant i exhibicionista del Modernisme) colonitzant una terra verge que res tenia a veure amb una Ciutat Vella bruta, fosca, medieval i (excessivament) popular.

Des d’aleshores els dos mons han viscut remarcablement separats i han reforçat el caràcter diferenciat que fa que, gustos a banda, tots tinguem clar que no és el mateix passejar per un lloc que per un altre.

Darrerament, amb l’auge del turisme, aquesta tradicional diferenciació de les dues Rambles s’ha fet més evident que mai. És una obvietat dir avui que La Rambla simplement ha deixat de ser una opció d’esbarjo viable per tots aquells de nosaltres amb un mínim de pudor estètic.

Però, com deia al principi, tot això està canviant. En un canvi d’hàbits una mica inquietant, ara és fàcil veure els temuts barrets mexicans i les multicolors samarretes d’equips de futbol assegudes a les terrasses, no de La Rambla, sinó de la Rambla Catalunya. Sospito que aquesta és una tendència imparable, d’entrada perquè molts d’aquests turistes que caricaturitzo poden ser horteres, però tampoc tontos del tot, i posats a que et clavin 8 euros per una gerra de cervesa, millor pagar-los per seure en un ambient agradable i elegant en comptes de fer-ho a una macro llauna de sardines ordinària i ramblera.

Ara bé, és molt fàcil caure en el recurs fàcil de criticar a aquesta espècie d’alien invasor que ara resulta ser la font de tots els nostres mals. Per començar el turista no fa res més del què fem nosaltres mateixos quan fem fotos embadalits a Times Square (canvieu samarretes de futbol per samarretes I love NY) o quan naveguem apilotonats als Bateau-mouche del Sena buscant ansiosament el pont on es va matar la Lady Di.

Aquest canvi de tendència de la Rambla de Catalunya és imparable també per culpa nostra. Digues-li Rambla de Catalunya digues-li Barcelona en el seu conjunt, però si tu (per exemple) tens un establiment de restauració i optes per abandonar la teva oferta tradicional per llançar-te al caler fàcil de la Sangría, les tapas, les bravas i la tortilla española, després no llencis pilotes fora quan el xabacanisme i el pan para hoy hambre para mañana truquin a la teva fins avui distingida porta.

La Rambla doncs, amb tot el que significa, puja, i amb ella puja un meravellós exemple de responsabilitat col·lectiva en la definició de la nostra ciutat. Podem culpar al turisme, però la direcció amb la que volem que es mogui el nostre entorn de vegades la determinen gestos tan senzills com l’anònima tria de paraules de reclam en una pissarra de restaurant.