Més enllà de revisar les prioritats de la vida ajudat pel primer bany de l’any i per unes sardinetes al Portitxol (una masia a l’Empordà sembla que també valdria), aquesta darrera estada a les Valències ha estat remarcablement profitosa.

D’entrada ens han regalat una bici plegable (que de moment no hem exportat a Barcelona per ser fidels al bicing), i també hem anat a una manifestació dos-en-una en contra d’una ordenança municipal anti rodes-sense-motor (bicis, patins i skates) i a favor dels drets als immigrants.

També he continuat comprovant en primera persona la supina ignorància del catalanet que va a València i, tot i que una cosa no tingui res a veure amb l’altra, he tornat a creure en la condició humana després de que un cambrer beirutí fes mans i mànigues per tornar-me un iPhone oblidat a la finestra del seu bar.

Però segurament el què quedarà marcat amb més força en la meva memòria de plastilina serà el meu bateig antòniafonil. A aquestes alçades de la pel·lícula era gairebé de jutjat de guàrdia no haver-los vist en directe, però dissabte passat vam tatxar-ho de la llista.

Les crítiques les deixo pels especialistes musicals d’aquí i d’allà, només dir que tot plegat va ser bastant espectacular. L’invent aquest de l’acompanyament simfònic va funcionar millor del què m’imaginava, però per evitar que algú es quedés amb una sensació estranya, els Antònia Font acabaren regalant uns potents bisos d’escàndol sense l’ajuda filharmònica que foren, per durada i per coherència de temes, tot un segon concert.

En fi, anem acumulant punts positius, que quan vinguin maldades bé haurem de poder compensar…