Tècnicament no començo vacances fins dijous a les 14:00h, però el meu caparró ja no dóna per més. Les meves (curtes) vacances les començo doncs pel blog; a veure si sóc capaç de carregar bateries. Bones vacances a qui en tingui i fins aviat!

PS. Em trobareu altre cop aquí i aquí :-)

La línia 5, “la verda”, ha estat una companya indispensable i omnipresent durant gairebé tres anys del meu pujar i baixar per la ciutat.

“La línia 5 verda?” direu els de Barcelona estranyats, “aquest ja s’ha colat”. No, no m’he colat, parlava de Nova York, no de Barcelona.

Bé, parlo d’ambdós llocs, perquè l’altre dia, tornant del Summercase, vam ser testimonis d’una sèrie d’escenes metropolitanes que el tòpic diria dignes de Nova York.

Érem a la línia 1, “la vermella”, quan una colla prou nombrosa d’alguna tribu urbana de latinos va envair el vagó. De la curiositat sociològico-antropològica vam passar al lleuger temor en el curt temps que vam trigar en advertir que aquells paios anaven com a mínim borratxos i amb ganes d’ostiar-se entre ells.

A Nova York vaig viure, entre altres llocs, a Harlem i al Bronx; per anar i venir agafava majoritàriament el metro, i diria que mai em ma vida vaig viure una situació com aquella. No tant la inseguretat, que tampoc n’hi va haver per a tant, sinó per aquella sòrdida sensació de llàstima davant una joventut perduda en el mite de les bandes urbanes.

Si fes memòria potser sí que trobaria escenes semblants viscudes a Nova York, però el què sí que és segur és que cap d’elles em va impressionar tat com la de divendres passat. La raó és senzilla, aquells adolescents xuletes de pantalons caiguts i gorra de plat torta estaven fent l’imbècil a casa meva, i suposo que aquest petit detall explica algunes coses que potser també m’hauré de fer mirar.

Però les meves aventures suburbanes no acaben aquí. Resulta que el dia següent em vaig trobar encarat a un grafitero milhomes i barbamec que acabava de fotre un gargot sense solta ni volta (i el que és pitjor, sense la més mínima ombra de talent) a l’interior del nostre vagó. El més graciós és que el meu rampell cívic només va trobar un “pallasso” i un “això ho fas a casa teva?” tan de tieta que quasi se m’escapa el riure a mitja escena reprovadora.

Total, que tot això del metro, les bandes, i els graffitis em sembla molt que ha donat l’empenta definitiva per la resolució d’un vell dilema… A partir d’ara les escenes de metro em temo que seran molt més escadusseres.

El pseudo-anonimat d’aquest blog em permet fer de quan en quan la confessió de petits pecats. Avui ho tornaré a fer.

Ho confesso: fins divendres passat mai a la vida havia anat a un festival de música. En la meva prehistòria vaig estar a punt d’anar a allò que en deien Escalarre, ara cada any dic que baixaré a Benicàssim i no ho faig mai.

Tampoc he trepitjat el Primavera Sound, ni el Festimad, ni el BAM, ni el PopArb, ni l’Acampada Jove… i no cal que busqui més perquè ni tan sols he anat mai al Sónar!

Però com deia abans això s’ha acabat: divendres vaig sortir de l’armari i vaig anar al Summercase. Torno a repetir que les crítiques les deixo pels especialistes musicals d’aquí i d’allà, però sí que diré que em va semblar que aquest tipus de propostes tenen una mica de trampa.

D’entrada si ets més o menys fan d’un dels grups que hi toquen ho passaràs malament. A nosaltres ens feia gràcia repetir amb els Antònia Font i quedar-nos una mica sords amb l’encesa de Mogwai, però com que el públic va al mogollón i tant podrien estar escoltant un all com una ceba, en comptes de gaudir del concert vam acabar havent de fer el gest surrealista del psssstt! de silenci a centenars d’aprenents de hipsters que no feien mes que tocar allò que no sona.

Després hi ha la trampa de la programació. T’enlluernes (relativament) amb un cartell de lujo, però després els horaris, el sentit comú i el no gaudir del do de la ubiqüitat fan que hagis de triar la meitat de la meitat de la meitat del que t’ofereixen per acabar veient quatre cosetes (i ja he dit que a més mal vistes).

Ara bé, si al final gràcies a l’amic d’un amic d’una amiga d’una amiga de la companya de feina d’una amiga t’acaben regalant una pulsereta groga que et permet entrar i sortir de la caixa del Summercase com aquell qui res, això dels festivals potser sí que val la pena.

Ahir vam satisfer una de les tradicions més sanes dels estius barcelonins: pujar a Sala Montjuïc.

Així com els periodistes de les seccions de viatges o gastronomia del Financial Times confessen deontològicament si han estat convidats pels establiments del quals en fan la crítica, jo he d’admetre, abans de començar, un pecat similar; pecat que a més té l’agreujant d’amistat amb les inventores d’aquesta consolidada proposta cultural a la fresca.

Després d’anys de fer l’excursió fins el Castell (ahir va tocar fer-la en un taxi conduit per, atenció tots aquells qui ja sabeu de què va el tema, un paquistanès), ahir em vaig tornar a repreguntar sobre el per què de l’estimulant èxit que Sala Montjuïc assoleix any rera any.

Algun periodista ha explicat aquest “pujar a Sala Montjuïc” com un conte; no és mala idea, un conte, en tot cas, que té molts protagonistes i on destaca un espai espectacular que no deixa a ningú indiferent.

Tens la ciutat als teus peus, baixes a un fossar circumdat per uns murs gruixudíssims que han canviat la realitat dels afusellaments per la ficció del cinema, fas una mica de pícnic, comparteixes el moment, t’ambientes amb un concertet prou decent, passes una mica de fred, fas el cultureta…

M’atreviria a dir que és un cicle de cinema on el de menys és el cinema; no perquè no t’importi, sinó perquè ja dones per descomptat que la programació serà bona i el què busques és una proposta rodona que contes i posts no acabaran mai d’explicar bé del tot.

De vegades però, aquest despreocupar-se de la pel·lícula és una mica arriscat. Ahir per exemple, La Soledad (pdf) diguem que no va ser del tot entesa per força gent que va marxar abans d’hora. Jo en canvi vaig arribar a sentir-me un protagonista més de l’ascètica pel·lícula de Jaime Rosales: rodejat per milers de persones, però en el fons completament sol absort en l’íntim i excepcional exercici de comprendre el cinema.

Ja que tinc una setmana boja que no em permet mantenir el ritme d’actualitzacions del blog, intentaré matar dos ocells d’un tret.

De passada que omplo una mica això, dono un cop de mà a un bon amic que aquest cap de setmana sembla que es disfressarà de ves a saber què en pro de la divulgació arqueològica…

Després diuen que els doctorats no serveixen per a res! Sort amb les jornades i als qui sé que sou de per allí baix, a veure si us hi animeu!

Diumenge passat volíem fer una cosa diferent i vam acabar per protagonitzar un d’aquets nous anuncis de l’Ajuntament de Barcelona que fan tanta ràbia.

La idea era conèixer una mica més la zona del Fòrum i el 22@ per allò de conèixer la teva ciutat encara que només sigui per poder criticar amb coneixement de causa.

No espereu que faci un buidat d’impressions massa extens; tot plegat va anar bé per omplir el cap d’idees que ja aniran sortint de mica en mica.

Sí que diré de passada que el nou i flamant (i com no, polèmic) Parc Central del Poblenou ens va decebre força… Molt Jean Nouvel i tot el què vulguis, però el dia que deixem de fer el beneït contractant arquitectes pel seu nom i no per l’interès real del seu projecte tots en sortirem guanyant.

La setmana anterior érem al Parc de Capçalera de València amb una de les seves arquitectes i no hi ha color. Sense anar tant lluny, el Parc de Diagonal Mar de Miralles i Tagliabue tampoc és per tirar massa coets, però et deixa un millor regust d’ulls que el caríssim (sobretot de mantenir) i propagandístic encàrrec a Nouvel.

Deia abans allò del “Visca Barcelona” perquè ja d’entrada el nostre viatget per aquesta nova Barcelona el vam fer amb autobús, bicing, tramvia i metro… tot molt sostenible i correcte. També vam fer fotos a la nova arquitectura, vam veure els quilòmetres de platges de la ciutat plenes de gom a gom, vam al·lucinar amb la quantitat de blocs d’habitatge protegit a punt d’inaugurar (sí, se’n fa), vam comparar els voltants de la Mina d’ara i d’abans, i finalment ho vam rematar tot amb un aperitiu a una terrasseta de manual.

Vam acabar rendits, però sobretot vam sentir una vegada més aquesta endèmica sensació barcelonina de criticar mentre t’ho estàs passant de conya.