NOTA:Recupero’un post del 27 de maig del 2007 per la trista ocasió.
==

Tots els mitjans de comunicació del món s’han fet ressó de la retirada cinematogràfica de Paul Newman. Amb 82 anys, quan potser encara podria estirar la seva espectacular carrera uns anyets, diu que ja no té la seguretat en si mateix per fer cine com voldria. Ve a dir què, per arribar a fer el ridícul, millor plegar.

No sé quina imatge de Paul Newman teniu vosaltres gravada a la memòria. Jo, sempre l’he recordat com a guapo, guapo, guapo: imatge viva d’aquells galants mítics de Hollywood que el tòpic diu que mai més tornaran.

Aquesta imatge va trencar-se en mil bocins fa ja tres anys quan, encara a Boston, un dia remenava entre els passadissos del biopijo supermercat Whole Foods.

De sobte, vaig entrar en estat de xoc quan vaig veure un munt de paquets de galetes de diverses classes i diversos pots de salses d’amanida amb un Paul Newman disfressat com de granger amish.

Aleshores, potser perquè encara no tenia blog, em va quedar pendent investigar què hi havia darrera d’aquell gest ridícul i extravagant. Tan baix ha caigut el mític Paul, que s’ha vist obligat a fer l’indio per cobrar quatre duros d’un fabricant de vinagretes?

Res més lluny de la realitat. Resulta que el nostre home fa anys que és ferm militant de la causa de l’alimentació saludable. El 1993 va fundar la marca d’alimentació Newman’s Own mig en broma mig en serio. El 2001, juntament amb la seva filla Nell, va fer un pas més enllà en la seva militància i va crear la nova marca Newman’s Own Organics.

No es tracta només de demostrar que hi ha una altra manera de de fer diners (molts, moltíssims) seguint criteris socials i ambientals més sostenibles i justos. Hi ha el detall que Paul Newman dóna directament tots els beneficis que obté de les seves marques a obres benèfiques. “Ja hi som, els americans amb aquest rollo de la charity i en Newman posant-se la careta de benefactor.” 

Sí, com vulgueu, però en quinze anys ha donat ell solet uns 250 milions de dólars (41.596 milions de pessetes!) a diverses causes en comptes de a la seva butxaca. En l’entrevista on anuncia la seva retirada i ens parla del seu nou projecte, un restaurant, s’atreveix a suggerir que el secret del seu èxit ha estat el tenir “una cara que no és la d’un lladre”.

Estic d’acord en que de lladre no en sembla. Ara bé, veient les fotos que il·lustren aquest post, de pallasso sí que n’és, i un rato llarg. Però això encara m’el fa molt més simpàtic, o no?

Aquest gairebé podria ser el meu primer live blogging. A diferència però d’altres professionals, jo no estic retransmetent res que tingui el potencial de canviar la història, escric tot veient l’infumable piromusical de la Mercè.

Ja venia calent amb la Mercè d’enguany després d’haver hagut de patir (per temes de feina) la Cavalcada de la festa major. A la desfilada de gegants i capgrossos li han volgut donar un to multicultural tan tòpic i suat que feia vergonya aliena. El problema és que la festa s’ha dedicat al “Diàleg Intercultural”.

Algú hauria de denunciar de veritat l’insult a la intel·ligència que significa la buida retòrica de la multiculturalitat de la que abusa Barcelona. Triar un títol tipus “la cavalcada de tots els colors del món” o donar la benvinguda amb un salam maaleikum o un namasté sembla que ven la moto del progressisme i feina feta.

Com l’enganyifa del piromusical dels vint-i-cinc anys de TV3 i Catalunya Ràdio; autobombo, fragments de sintonies de 5 segons, un poti-poti desordenat de músiques que són impossibles de casar amb el castell de focs (intenció mínima de tot piromusical) i ja ens ha de caure la baba.

Ara surten un centenar d’aprenents d’STOMP que no s’adonen que fan deu anys tard i que juguen a fer l’africà tot abonyegant bidons amb pals de bastoner. Ah, ja ho veig, és que és obra de Santi Arisa, ara ho entenc.

Però la gent aplaudeix i demà diran que tot molt bonic, que la Mercè ha estat un èxit i que enguany hem fet la festa major més gran d’Europa quan en realitat tenim una festa de plàstic que ens cola un gol rera l’altre. En fi… bona nit, que la traca ens diu que això s’ha acabat i demà toca agafar un avió. Fins l’any vinent si Déu vol.

Mai m’havia plantejat si, artísticament, Damien Hirst m’agradava o no. El veia com un Dalí contemporani, és a dir, algú que ha entès com funcionen de debò els mecanismes essencials del món de l’art modern i decideix aprofitar-se’n de la forma més descarada.

Dalí feia el pallasso no perquè estigués sonat, que no ho sé, sinó perquè sabia que si el feia sortiria més als diaris, el seu nom circularia de boca en boca i els seus quadres es vendrien per més calers. 1+1+1=3, fàcil.

Estic segur que Hirst venera a Dalí perquè l’artista britànic ha actualitzat el mètode dalinià fins a extrems espectaculars. Hirst s’aprofita de coses que Dalí no coneixia (el màrqueting modern, el mercat internacional de capitals, la globalització mediàtica, etc.), però en el fons el modus operandi de tots dos és el mateix: monto el circo i caixacobri.

Digues-li circo, digues-li histèria, digues-li farol, el què compta és fer-la ben grossa. La darrera de Hirst ja la sabeu: obviar la regla sagrada del capitalisme que obliga a passar per un milió d’intermediaris abans que un comprador B pugui assolir un objecte X d’un productor A, amb la intenció de vendre directament a subhasta la seva obra sense passar per galeristes i marxants. Resultat, 200 milions de dòlars nets per la seva revolucionària butxaca.

Deia abans que mai m’havia plantejat si Hirst m’agradava o no. L’única cosa que he vist d’ell va ser quan, en la meva època al MET, el nostre cap de departament va acceptar innocentment el regal de poder exposar un dels seus famosos taurons en formol durant dos mesos. Evidentment Hirst només volia la propaganda de tenir obra al Metropolitan, i des el minut 1 no va parar d’actuar com una estrella pop consentida amb mil i un requeriments.

Per acontentar-lo van haver de reforçar l’estructura de la sala perquè on ell volia la super peixera el terra no aguantava, els conservadors van haver de rebre una formació específica de com tractar l’obra (per exemple cada dia s’havia de descremar el greix que surava a la piscina amb una mena de caçapapallones), els vigilants no podien comentar l’obra amb els visitants… El què dèiem, una estrella interpretant a la perfecció el seu paper en el showbusiness.

Però sí, després de tot, l’obra em va agradar molt. El tauró impressiona, i la peixera té el subtil detall de tenir els laterals de vidre deformats per l’interior, fet que fa que el teu propi moviment provoqui l’il·lusió òptica de que el tauró s’està movent. La localització també va demostrar-se molt encertada, un gran finestral sobre Central Park deixava entrar una forta llum que es filtrava amb el blau del formol tot innundant la sala d’un blau turquesa intel·ligentment aconseguit.

Comprovo doncs que Hirst i Dalí tenen una cosa més en comú; tot i fer-me certa ràbia, en el fons en el fons he d’admetre que no són uns farsants i que estan tocats per aquell do de l’artista excepcional. O m’he deixat enredar?

Vixca vixca…

Postdata una mica més aclaridora: La pintada va ser fotogafriada a Alboraia (València), i explicar-la amb una mica de rigor ja m’han avisat que requeriria fer una tesi doctoral sobre l’esquizofrènia de part de la societat valenciana respecte la seva identitat. El detall de que aquests titllin al PP de catalanista ja dóna prou pistes de per on van els trets…

Aquest matí m’he llevat amb la notícia (com són les coses, via amics de Facebook) de que el MET ja ha triat nou director. Ens els dos anys que formava part de la família les especulacions sobre els successor del mític Phillipe de Montebello, que es jubila, eren el nostre pa de cada dia, sobretot perquè el nostre Cap de Departament sonava insistentment com a virtual escollit.

Finalment no ha estat així, el premi se l’ha endut un jove (46 anys) comissari especialista en tapissos que no sortia a cap travessa i que ha deixat a molts veterans amb un pam de nas.

Me n’alegro de la tria; vaig conèixer a l’ara nou director perquè la seva darrera exposició de tapissos barrocs va prendre el relleu a la nostra en el mateix espai, fet que va fer que coincidíssim en un parell de reunions de planificació. Em va semblar una persona plena d’energia i obsessionada amb el més mínim detall de la seva feina. També se’l veia simpàtic i sense els aires que gasten alguns comissaris de l’aristocràcia metropolitana.

Més enllà de l’anecdotari personal però, m’interessa  ressaltar el procés de tria i renovació que ha seguit el MET. De seguida que de Montebello va anunciar que es jubilava en un o dos anys, el Patronat del museu va constituir una comissió de selecció del més alt nivell. Patrons del museu, col·leccionistes i donors de renom, antics alts directius del món empresarial, especialistes i estudiosos de l’Art, comissaris de la casa, etc. Tots a una, els 11 membres del comitè han emprès un procés selectiu professional i increïblement exhaustiu que no ha deixat cap decisió a l’atzar.

Els models de museu americà i europeu no tenen res a veure, però la tesi dominant és que, sigui com sigui, ambdós models estan destinats a aprendre l’un de l’altre en aspectes essencials de la seva gestió i filosofia. Quan l’altre dia comentàvem amb algú que no es mama el dit, decebuts i emprenyats, els quatre darrers nomenaments de directors/es de museu a casa nostra, precisament va sortir l’exemple del MET i rèiem per no plorar.

I tant és que parlem de directors de museu com de qualsevol altra posició de responsabilitat en la gestió pública. Escó per escó, conselleria per conselleria, departament per departament, institució per institució, càrrec per càrrec… mirem com estem cobrint les posicions de responsabilitat i lideratge en aquest país i després continuem lamentant-nos, perplexos, de com perdem pistonada per culpa de qui en realitat s’ho mira rient en la distància.

Una de les coses més bones de fer quan agafes el cotxe i fas país és el ritual de-comprar-la-cosa-típica-del-poble-encara-que-no-t’agradi-ni-la-necessitis-per-res. D’exemples n’hi ha mil, però el que ara ens interessa és el de la famosa producció vinícola de la petita població de Xaló.

Exactament no sé d’on ha sortit la fama dels vins de la cooperativa del poble, però la veritat és que al País Valencià té tanta fama que un dia que tornàvem d’excursió no ens vam poder resistir a entrar a complir el ritual del pixapins que comentàvem abans.

L’escenografia de celler és impecable: tines enormes de fusta de les que omples garrafes a dojo, caixes a mig buidar amb ampolles multicolors, aquella aroma de vinassa intensa enganxada a les parets… L’ambient aconseguit era de manual, i per acabar-ho de guarnir fins i tot tenien uns porronets al damunt de dos barrils de fusta gastada per fer el tastet; aquest va ser el seu error.

A veure, si fas un vi dolent d’aquells que la seva aspror et rasca la gola i el retruc d’alcohol et torna al nas amb un esternut, no siguis tonto i no el deixis provar home! Que no veus que així no en vendràs ni una ampolla?

Però ahir em van confirmar que la meva lògica comercial snob s’equivoca. Sembla ser que la cooperativa viu dels milers de residents anglesos de la comarca que es tornen bojos amb tant tipisme i tant alcohol a granel. Clar, si tu estàs acostumat al vi que deus poder trobar als supermercats de l’interior de UK, el salt qualitatiu que deu representar aquest vinot venut a raig deu ser inimaginable.

I és que els socis de la cooperativa no en tenen ni un pèl de tontos. Un cop descobert el filó, perquè no explotar-lo del tot? Abusant del l’inexistent criteri britànic per les coses que aquí considerem de bon gust, ara el celler s’ha llençat a embotellar amb boniques ampolles de plàstic rèpliques fidedignes d’altres tipus de licor altament apreciats pels seus nous clients.

A mi el que més em va agradar van ser les versions adaptades de la Tia Maria i l’Amaretto que podeu veure a les fotos, però també fan ginebra, whisky i rom amb altres variacions de marques famoses que fan caure de riure.

Però no us penseu que la seva estratègia destralera els hi fa perdre clients del país! Jo puc anar parlant, però al final vam sortir amb una ampolla de la seva famosa (i ara sí decent) mistela sota el braç. I és que ja siguis guiri, turista o pixapins, quan surts de casa hi ha tradicions que no pots deixar de complir…

Nota: Tot i que la interessant discussió encetada al post “Sexe al passeig” continua als seus comentaris, de moment segueixo amb una nova entrega, molt més avorrida, de l’àlbum de vacances.

Els que em coneixen ho saben de sobres: sóc un fanàtic absolut de l’orxata. Entre altres bogeries inconfessables sóc capaç de creuar la ciutat per aconseguir-ne un got o fer més de mitja hora de cua davant d’alguna de les comptadíssimes orxateries dignes de dur aquest nom i que es fan d’or a costa d’una competència curta de reflexos.

És fàcil imaginar doncs l’emoció que vaig tenir quan per fi vaig tenir l’oportunitat de peregrinar, muntat en bicicleta, pels camps que originen la meva fixació xufera. Tothom sap que l’horxata “és de València”, concretament de l’Horta de València, però el què potser no se sap tant és la pinta que té la planta de la xufa i l’entorn en que es conrea.

Per que us en feu una idea aquestes herbotes de la foto amaguen el tubercle en qüestió. Qui ho diria, res de massa espectacular la veritat; però per un pixapins de Barcelona, l’experiència de pedalejar entre l’amenaçadíssim oasi agrícola d’Alboraia i acabar com vam acabar no té preu.