Mai m’havia plantejat si, artísticament, Damien Hirst m’agradava o no. El veia com un Dalí contemporani, és a dir, algú que ha entès com funcionen de debò els mecanismes essencials del món de l’art modern i decideix aprofitar-se’n de la forma més descarada.

Dalí feia el pallasso no perquè estigués sonat, que no ho sé, sinó perquè sabia que si el feia sortiria més als diaris, el seu nom circularia de boca en boca i els seus quadres es vendrien per més calers. 1+1+1=3, fàcil.

Estic segur que Hirst venera a Dalí perquè l’artista britànic ha actualitzat el mètode dalinià fins a extrems espectaculars. Hirst s’aprofita de coses que Dalí no coneixia (el màrqueting modern, el mercat internacional de capitals, la globalització mediàtica, etc.), però en el fons el modus operandi de tots dos és el mateix: monto el circo i caixacobri.

Digues-li circo, digues-li histèria, digues-li farol, el què compta és fer-la ben grossa. La darrera de Hirst ja la sabeu: obviar la regla sagrada del capitalisme que obliga a passar per un milió d’intermediaris abans que un comprador B pugui assolir un objecte X d’un productor A, amb la intenció de vendre directament a subhasta la seva obra sense passar per galeristes i marxants. Resultat, 200 milions de dòlars nets per la seva revolucionària butxaca.

Deia abans que mai m’havia plantejat si Hirst m’agradava o no. L’única cosa que he vist d’ell va ser quan, en la meva època al MET, el nostre cap de departament va acceptar innocentment el regal de poder exposar un dels seus famosos taurons en formol durant dos mesos. Evidentment Hirst només volia la propaganda de tenir obra al Metropolitan, i des el minut 1 no va parar d’actuar com una estrella pop consentida amb mil i un requeriments.

Per acontentar-lo van haver de reforçar l’estructura de la sala perquè on ell volia la super peixera el terra no aguantava, els conservadors van haver de rebre una formació específica de com tractar l’obra (per exemple cada dia s’havia de descremar el greix que surava a la piscina amb una mena de caçapapallones), els vigilants no podien comentar l’obra amb els visitants… El què dèiem, una estrella interpretant a la perfecció el seu paper en el showbusiness.

Però sí, després de tot, l’obra em va agradar molt. El tauró impressiona, i la peixera té el subtil detall de tenir els laterals de vidre deformats per l’interior, fet que fa que el teu propi moviment provoqui l’il·lusió òptica de que el tauró s’està movent. La localització també va demostrar-se molt encertada, un gran finestral sobre Central Park deixava entrar una forta llum que es filtrava amb el blau del formol tot innundant la sala d’un blau turquesa intel·ligentment aconseguit.

Comprovo doncs que Hirst i Dalí tenen una cosa més en comú; tot i fer-me certa ràbia, en el fons en el fons he d’admetre que no són uns farsants i que estan tocats per aquell do de l’artista excepcional. O m’he deixat enredar?