Aquest gairebé podria ser el meu primer live blogging. A diferència però d’altres professionals, jo no estic retransmetent res que tingui el potencial de canviar la història, escric tot veient l’infumable piromusical de la Mercè.

Ja venia calent amb la Mercè d’enguany després d’haver hagut de patir (per temes de feina) la Cavalcada de la festa major. A la desfilada de gegants i capgrossos li han volgut donar un to multicultural tan tòpic i suat que feia vergonya aliena. El problema és que la festa s’ha dedicat al “Diàleg Intercultural”.

Algú hauria de denunciar de veritat l’insult a la intel·ligència que significa la buida retòrica de la multiculturalitat de la que abusa Barcelona. Triar un títol tipus “la cavalcada de tots els colors del món” o donar la benvinguda amb un salam maaleikum o un namasté sembla que ven la moto del progressisme i feina feta.

Com l’enganyifa del piromusical dels vint-i-cinc anys de TV3 i Catalunya Ràdio; autobombo, fragments de sintonies de 5 segons, un poti-poti desordenat de músiques que són impossibles de casar amb el castell de focs (intenció mínima de tot piromusical) i ja ens ha de caure la baba.

Ara surten un centenar d’aprenents d’STOMP que no s’adonen que fan deu anys tard i que juguen a fer l’africà tot abonyegant bidons amb pals de bastoner. Ah, ja ho veig, és que és obra de Santi Arisa, ara ho entenc.

Però la gent aplaudeix i demà diran que tot molt bonic, que la Mercè ha estat un èxit i que enguany hem fet la festa major més gran d’Europa quan en realitat tenim una festa de plàstic que ens cola un gol rera l’altre. En fi… bona nit, que la traca ens diu que això s’ha acabat i demà toca agafar un avió. Fins l’any vinent si Déu vol.