Tant és que la setmana hagi estat horrible, que hipocresies esgotadores, llicències maquiavèliques, mudances prenatals o Ikees improvisades es confabulin per posar a prova els límits de la resistència humana.

Tant és, també, que hagis de carregar una furgoneta i conduir 800 quilòmetres d’anada i tornada per acabar posant la teva millor cara davant una audiència que, per nombre i entusiasme, supera totes les expectatives.

Muntar una editorial és una activitat d’alt risc no exempta de cert intel·lectualisme romantic que pot arribar a fer ràbia i tot. A mi me’n feia de ràbia, no volia engegar un cenacle d’inflats lletraferits tancats en les seves quatre parets folrades de tapa dura.

Imaginava, imaginàvem, Tria com un projecte obert i participatiu, rigorós però permeable, ambiciós però arrelat a les minúcies quotidianes que justifiquen tants esforços.

Divendres passat a València distintes peces arraplegades a base d’intuicions desordenades van encaixar de forma emocionant. El sentit dels esforços de tanta gent que s’amaga darrera de Tria va manifestar-se per sorpresa en una sala d’actes perduda al mig del barri del Carme. Les setmanes horribles passen, les nits com les de divendes perduren.

==

PS. Gràcies a tots els qui hi vau ser i els que no vau poder ser-hi per les més diverses raons…

PS. La darrera frase sí que en fa de ràbia…