Made in NY, by Xavi Menós

June 27th, 2007 by defak

No sé si sóc el primer dels expatriats de veure el (a hores d’ara) famosíssim docu d’en Xavi, però com a mínim em sembla que sí que sóc el primer de fer-ne una review online. Ahir, entre converses campeadoras, vaig tenir l’honor de rebre una còpia del DVD.

Clar que una review review no la faré tampoc, em sembla que hi estic massa implicat per tenir-ne un judici objectiu.

No només hi surto (tot i que no he tingut esma de mirar-me i m’he fastforwardejat) sinó que, modestament, alguna cosa vaig tenir a veure amb la seva gènesi.

Total, tot això per dir que el docu està de puta mare! Professional professional. Hi ha un parell de tonterietes que el propi autor ja sap (audio per exemple) i després algun matís que, per qüestions de gustos personals, jo potser hagués accentuat o limitat d’una altra manera (ja t’ho comentaré Xavi).

El resultat però és remarcable, vint-i-cinc minuts que passen volant i que es convertiran, m’atreveixo a dir, en un punt d’inflexió decisiu en la carrera professional del seu autor. Resumint, que aquest és dels DVDs que es guarden tota la vida.

Perquè no sigui dit que no dic res, només comentar un dels molts aspectes destacables: la fita aconseguida de transmetre les històries individuals que hi surten de forma càlida i íntima però, al mateix temps, directa i efectiva.

Tothom que s’ha posat davant d’una càmera, per molt professional que sigui, sap què és molt difícil fugir de “l’encarcarament de l’entrevistat”. Aconseguir una complicitat de qui parla amb qui escolta no succeix per casualitat, i aquí és on entren els recursos i el talent de qui juga a posar aquestes dues cares de la càmara en contacte. Tot sembla molt natural i proper, però perquè això succeixi cal molt ofici ben dissimulat.

Això sí, la major crítica que se li pot fer al documental és que, amb tal “elenco”, jo hagi de sortir-hi a fer el paperina. Potser ens hi podríem haver mirat una mica més a l’hora de triar els sis protagonistes…

Escrit a d'Art | 4 Comments »

Frank Stella al terrat de casa

May 1st, 2007 by defak

Amb aquest post faig tard. Com ja és habitual, algú se m’ha avançat i ja us ha explicat quatre coses sobre la darrera expo que han fet els del MET, una monogràfica de Frank Stella. Com que la crònica de la Llumanera se centra en l’opening i les seves vicissituds, m’estalviaré la crònica social i anirem més de cara a l’art (ejem, ejem).

Cada primavera, amb el bon temps, el MET aprofita la seva tan espectacular com desconeguda terrasa per muntar petites exposicions escultòriques que acostumen a oferir resultats impactants.

Aquesta temporada, sigui per la importància de l’artista, sigui perquè Stella va ser amant de joventut d’una que talla el bacallà  al meu Departament, el museu ha decidit complementar la instal·lació del terrat amb una exposició més “tradicional” a les galeries d’Art Modern. Frank Stella: Painting into Architecture i Frank Stella on the Roof faran les delícies a la legió de fans d’Stella i de passada acabaran polir el cache de l’avi de Massachusetts.

Dilluns em vaig colar a la roda de premsa i vaig poder escoltar de fit a fit què deia l’artista en una entrevista amb Bloomberg TV. Més enllà  del bla bla bla sobre Teoria de l’Art que us estalviaré, el més divertit va ser quan va afirmar que el seu museu preferit era el Guggenheim de Nova York… Molt valent, i no massa polite que diguem.

En fi, si voleu conèixer una mica més del què us estic parlant, he preparat un monogràfic a Flickr pera la posteritat. Tenint en compte que de Painting into Architecture no es poden fer fotografies aprofiteu aprofiteu…

Escrit a d'Art | 3 Comments »

(late)Breakfast at Tiffany’s

February 6th, 2007 by defak

Com que els meus dos caps estaven en una entrevista amb la premsa, la dissenyadora de l’exposició de Barcelona m’ha demanat si podia ajudar-la a triar el to de blau més escaient pel photo blow-up de la Sagrada Familia que us donarà la benvinguda a partir del 5 de març a la segona planta del MET.

El tema de la Sagrada Familia és Un Tema, i un dia que tingui forces ja en diré alguna cosa. La qüestió és que, en tornar al despatx, he aprofitat per donar una ullada a l’exposició que han muntat ben bé a tocar de les galeries “de Barcelona” sobre l’encara-per-conèixer Louis Comfort Tiffany (alma mater de la més coneguda Tiffany’s).

Com que no hi ha res més gosat que la ignorància, la mostra va inaugurar-se el 21 de novembre i encara no m’havia dignat ni a plantejar-me el veure-la. Evidentment, com que no n’esperava res, el muntatge m’ha agradat força.

No dic “muntatge” només perquè necessito sinónims “d’exposicó” per no fer-me repetitiu, dic muntatge perquè “Louis Comfort Tiffany and Laurelton Hall—An Artist’s Country Estate” es basa en la recreació de la torreta de foravila dels Tiffany a Oyster Bay, Long Island (242 Ha, dos milions i mig de metres quadrats).

L’escenografia, aquesta és la paraula justa, integra a la perfecció vitralls, làmpares i gerros de formes ondulades i colors saturats en un fluxe coherent que convida a l’observació del detall. En contra del que seria previsible en la musealització d’una estètica abigarrada i coloristament barroca, la visita no es fa gens ferragosa.

Anava resseguint, agradablement sorprès, les habitacions, els jardins i les pèrgoles de Laurelton Hall quan me n’he adonat que estava compartint visita amb una néta del mateix Louis Comfort que no tindria menys de noranta anys. Asseguda en una cadira de rodes, tres persones al seu voltant (una filla i dos curators del MET) no paraven d’interrogar-la sobre si recordava ara això ara allò.

Pobreta, tot i que semblava tenir el cap clar, amb prou feines deuria saber què hi feia allí. A sobre, quan intentava explicar batalletes sobre els veïns, per exemple, l’interrompien amb preguntes i més preguntes sobre una làmpara o una taula de menjador que s’havia cremat ves a saber quan.

Si no fos per la genuina careta d’hipocresia i de this-is-awsome que portaven, hagués pensat que el numeret de la néta era part del decorat.

Escrit a d'Art | No Comments »

The Noguchi Museum, Long Island City, NY

January 29th, 2007 by defak

Amagat en la lletjor industrial de Queens, tècnicament Long Island City, i en una teranyina de carrers i avingudes que t’obliguen a conduïr en contra direcció, pots arribar a trobar el The Noguchi Museum.

Escrit a d'Art | 2 Comments »

Companys de feina /2

January 25th, 2007 by defak

Enveja? He sentit enveja? Doncs avui els passe-partout han millorat…

Gràcies als meus companys de feina de la taula del costat avui he descobert que Miró va agafar el costum d’enviar al nostre antic Cap de Departament, el difunt Bill Lieberman, una mena de christmas estiuencs ben especials.

En uns folis impresos amb la capçalera ”Joan Miró, Son Abrines – Palma de Mallorca” (residència per molts anys de l’artista, actual seu de la Fundació Pilar i Joan Miró i on va morir-hi el dia de Nadal de 1983), uns infantils i inconfusibles traços fets amb dacs o plastidecor de coloraines desitjaven, mig en català mig en francès, ”Bones festes” a l’influent curator. Les dates, autògrafes i amb els mesos en números romans, reculen fins 1952, 1953 i 1954. Aleshores Lieberman treballava al MoMA; dedueixo que se les va emportar al MET quan va canviar de feina, potser amb la tassa del cafè, les fotos de la familia i altra paperassa.

Quants petits tresors com aquests amagaran les storage rooms del MET? No ho sabrem mai. Quan he suggerit que aquestes “coses” s’haurien de publicar, m’han mirat amb cara de sorpresa. Aquests simpàtics gargots són nimietats, foteses, comparades amb el què veritablement amaguen, geloses, les voltes del museu.

A mi però aquestes tonteries m’agraden, i m’agrada tenir-les a mà quan les sé tan secretes i inabastables. Per això també les vull compartir amb vosaltres. He fet una foto d’estranquis del carret amb els passe-partout, impossible dels christmas en si, i demà prometo penjar-la.

La foto…

Escrit a d'Art | 1 Comment »

Companys de feina

January 24th, 2007 by defak

A la feina, de vegades gires el cap, vas a rentar-te els mans o t’aixeques a la impressora i et trobes amb algunes sorpreses.

Ahir, com que estaven desmuntant l’exposició monogràfica de Sean Scully, em van passar per davant dels nassos aquests dos olis camí­ de ser retornats al seu generós lender.

Al cap de quinze minuts a la taula del costat repassaven uns passe-partout amb caricatures inèdites de Picasso (només vaig veure la titulada pel mateix geni “Guillermo Apollinaire” sic) com aquell qui fulleja el diari.

Molts em pregunteu que “què tal el Metropolitan”. Doncs alguns dies és així­, la mar d’entretingut.

Escrit a d'Art | 3 Comments »

Fotògraf o blogger?

January 2nd, 2007 by defak

Un comentarista anònim del meu darrer post, amb qui d’aquí una setmaneta m’estaré pimplant un Montsant amb Ibèrics al nostre restaurant particular, em preguntava si no havia pensat en ser fotògraf. Aparentment, sembla que s’ha fet addicte a les fotografies del blog més que a uns textets cada cop mes curts.

Als que som prou egocentrics per tenir un blog no cal que us digui el que ens agraden aquesta mena de comentaris… Evidentment que he pensat en ser fotògraf! I director de cine, i de museu o fundació, i escriptor, i amo de restaurant, i arts consultant, i professor, i CEO de xiringuitos varis, i (digem-ho així) administrador públic, i viatger professional, i propietari de cases al Village…

Què té aquesta ciutat que en un passeig inesborrable de Chelsea a TriBeCa tot això surt en una conversa i tot això sembla possible? Una teoria afirma que és l’alçada dels edificis… No ho sé, jo encara estic cercant la resposta. Tampoc tinc massa pressa en trobar-la, vaig passejant i m’ho penso.

Escrit a d'Art | 1 Comment »

Mr. MET

December 20th, 2006 by defak

Cada dia, en arribar al Museu, hi ha algú que em dóna la benvinguda. El tinc tant vist que és la imatge que segurament mé recordaré d’aquests mesos. L’he batejat com Mr. MET, un nom una mica fàcil ja ho sé, però ha sortit així­.

Al matí­, amb gent amunt i avall que m’el distreu, li dic bon dia de passada. És al vespre, amb les galeries buides i entre penombres que el tinc només per a mi…

Escrit a d'Art | 1 Comment »

El revers de la trama

December 9th, 2006 by defak

“Open Burgeoning geometries: constructed abstractions”, Whitney at Altria, Whitney Museum of American Art.

Un dels temes que darrerament més apassionen als del mundillo artístic català és el de la privatització de l’art i la cultura. Ara no vull entrar en aquest tema perquè és dels que més m’entendreix i acabaria per no parlar del què promet el títol d’aquest post. Pensava però, en què pensaria segons qui de l’acord a què varen arribar ja fà anys el Whitney Museum of American Art i Altria (un empori que aglutina Phillips Morris o Kraft) per tal de convertir el hall dels seus quarters generals a Park Avenue en una petita saleta d’exposicions. Evidentment, money talks, i aquí, Nova York, aquesta cosa va en serio

Comencem bé, un paràgraf i dos temes que inviten a què passi de les “burgeoning geometries”; hauré de millorar la meva prosa bloggera… La veritat és què no tinc massa coses a dir sobre l’exposició; no perquè no valgui la pena, que no ho sé, sinó pequè en realitat no la vaig acabar de veure mai. He de confessar que la meva acompanyant i jo, no diré el seu nom per no comprometre el seu prestigi, vàrem passar olímpicament dels jovencells escultors (?) i se’ns varen passar les hores amb una conversa molt més interessant sobre si aquesta revolució de la web 2.0 és un fenòmen noble i ingenu o una segona part d’una divertida bobmbolla tecnològica que està tornant a fer guanyar centenars de milions de dólars als més llestos de la classe. Read the rest of this entry »

Escrit a d'Art, deTot | 7 Comments »

Monzó en anglès

December 7th, 2006 by defak

Quim Monzó, O´Clock, New York: Ballantine Books, 1986. Traducció de Mary Ann Newman. 

Read the rest of this entry »

Escrit a d'Art, deTot | 4 Comments »