Ja està, s’ha acabat. Les galeries són buides i ja no queda res per veure. L’art ja està en caixes o ben enviat als amos que ens han deixat muntar aquest circ durant 3+3 mesos (Cleveland i Nova York).

Us podeu imaginar l’aspecte de les galeries: simplement desolador.

Sales immenses que es veuen llòbregues amb la retirada dels focus d’exposició, brossa infinita pel terra, parets despullades amb claus i carteles orfes que realcen l’absència de peces que mai tornaran…

Déu n’hi do. Ahir tancava els ulls i juraria que podia dir de memòria la localització de les més de 300 peces de l’exposició. També és cert que amb la meva proverbial retentiva això no és cap mèrit, però en fi.

Per cert, ara no recordo què us volia explicar més… Però no hi fa res, això començava a amenaçar amb un lirisme de fireta que, de fet, enmascararia la innegable il·lusió que em fa desconnectar una mica de Barcelona and Modernity i començar les vacances!

Quan aquest matí he arribat a les galeries, la courier de la Tate ja havia arribat. Els couriers, em sembla que ja ho havia explicat abans, són aquells empleats dels museus que acompanyen les obres d’art deixades en préstec.

Els tècnics ja havien despenjat aquesta impressionant Weeping Woman i la tenien, bocaterrossa, sobre una taula folrada amb una mena de manta sintètica.

Quan ha arribat la nostra conservadora, han tombat la pintura i l’han estat mirant, centímetre a centímetre, sota la llum d’una làmpara de peu i a través d’una lupa de no menys de vint centímetres de diàmetre.

Aquesta llum, intensa i minuciosa, ha fet néixer uns colors (groc, blau, vermell) gairebé fosforescents. Una imatge inèdita d’un quadre vist tantes i tantes vegades.

Totes dues, la conservadora i la courier, s’han assegurat que tot estava en ordre abans de donar l’ok als encarregats d’empaquetar. A diferència d’altres casos, avui han col·locat a la plorosa Dora Maar en una mena d’embolcall cúbic fet de plàstic i llistonets de fusta que, gràcies a metres i metres de cinta aïllant d’aquella marró i gruixuda, l’havia de segellar ben segellada durant el viatge transoceànic que demà la tornarà a casa.

Un graciós ha comentat que semblava que estiguessin protegint un Picasso amb tanta dedicació que hi esmerçaven. Hem rigut, però no tots reien.

Al fons d’una enorme crate de fusta, mirant el sostre a través d’una gruixuda pel·lícula de plàstic transparent, una desdibuixada Dora Maar (alguns en diuen Cubisme) plorava com no l’havia vist plorar abans ningú. Mig nen que no vol tornar de colònies, mig amant desesperat que voldria morir abans de dir aquell adéu definitiu.

Són una minoria, no representen el conjunt dels espanyols, de gent imbècil n’hi ha a tot arreu (també a casa nostra), la culpa és de que ens manipulen, s’han de respectar totes els opinions, les coses no són mai blanc o negre, afirmar que ets espanyol no vol dir que siguis facha…

D’acord, però començo a estar una mica fins els pebrots dels comentaris desagradables, ofensius, violents, desmesurats, ignorants, simplistes, retrògrads, matxacons, agressius i torracollons que omplen el llibre de comentaris de l’exposició.

Suposo que el què deu passar és que durant tota l’exposició es van carregant i carregant amb la “manipulació nacionalista” catalana que han fet els de Cleveland i el MET, les cares d’embadaliment de la resta de visitants, les mencions a Catalunya i a la condició de catalans d’alguns artistes representats, de que l’exposició sigui acollonant (encara que només sigui per gran i escenogràficament potent), de que no es vegi una bandera espanyola gairebé per enlloc, o dels exagerats awesome! ianquis i les seves explicitades ganes de venir a Barcelona ASAP.

Suposo doncs, que quan a la darrera sala, la dedicada a la Guerra Civil, veuen dos pósters amb les llegendes Arriba España! i 1ª Cruzada. España orientadora espiritual del mundo, se senten identificats, reconfortats, legitimats i amb forces suficients per vomitar el seu latent esperit reaccionari sobre pàgines i pàgines plenes de felicitacions, comentaris i crí­tiques constructives d’altres visitants menys deseperadament malalts.

I és que ja n’hi ha prou collons. Una cosa és que la boina, o la barretina, t’encegui el judici. L’altra, molt diferent, és exterioritzar sense vergonya tics i expressions obertament feixistes que repliquen l’argumentari, el llenguatge i l’ideari de la propaganda franquista de fa 70 anys i que justament es representa en aquesta darrera sala. A mi, avui, se m’ha acabat la condescendència.

Ens estan avisant i haurí­em de prendre’n nota.

Per qui no ho sà piga, fa unes setmanes aquí­ on treballo em van fer arribar uns “parà metres” que posaven certs lí­mits a la meva llibertat d’expressió. No puc dir, per exemple, quanta gent ha visitat Barcelona and Modernity perquè de moment és una dada confidencial.

Sí­ que puc dir però, que dos camps del Barça i mig equivalen a unes 240.000 persones, gairebé un quart de milió d’ànimes…

Ahir, mentre feia el meu segon Gallery Talk sobre Barcelona and Modernity, un senyor se m’apropa i em pregunta que d’on sóc, que si sóc Spanish. Per fer-ho curt (segons el de vegades indocumentat Joan Oliver vaig traicionar al meu pais) vaig respondre que era de Barcelona.

Aleshores l’home s’emociona i em suplica si li puc fer un favor enorme. Que està escrivint una novel·la sobre Picasso i que necessita imperiosament sentir “un accent de Barcelona” parlant anglès. Que si podem quedar un dia per gravar deu minutets de cites picassianes llegides en anglès amb el meu accent barcelonÃí…

Avui m’ha escrit un email: “It really seemed a godsend, bumping into you that way yesterday, so unexpectedly. I’ve been wondering for weeks how I could find someone with a Barcelona accent, and there you were, right in the midst of all those Picassos!  If you could spare ten or fifteen minutes for me to record you saying a few Picasso-like things from people who have quoted him over the years (I’ll provide them), it would be a tremendous help. Just let me know a time that would be best for you.”

Més enllà de pensar en l’excusa més rocambolesca del món per lligar en un museu, algú ho entén?

En teoria havia d’acompanyar a en Maragall en la seva visita privada a l’exposició. A l’hora de la veritat però, els meus caps no es van poder resistir de sortir a la foto. Venien preparats per impressionar a l’ex President, però més que les explicacions dels comissaris, el què va valdre la pena foren les anècdotes o els apunts de qui en teoria venia només a escoltar.

Per exemple, quan vam arribar a la secció del Noucentisme, en Maragall que talla l’explicació i, tot mirant aquest Sunyer de l’esquerra, exclama: “No, I know, this painting is mine”.

Cares de sorpresa dels presents. El crèdit de la cartela explica que el quadre pertany al Departament de Cultura de la Generalitat i tots pensem que ens fa una broma.

Però no, parlava en serio. Resulta que la peça prové de l’Arxiu Maragall, que tot ell va ser recentment cedit en dipòsit a la Generalitat per la familia. “Hi heu estat? Us el recomano, té la seva gràcia. Es la casa de l’avi tal i com era. I el quadre era allà­. Creuaves el jardí­, entraves per la dreta i allí­ estava. Ho recordo perfectament. Molt maco. Ara el tenim al despatx de l’avi.”

Ens explica també que el Poeta en realitat havia deixat escrit que la cessió havia de ser “a l’Ajuntament”, però com que en aquella època la Generalitat no s’havia reinstaurat, “el meu germà i jo vam decidir que ell el què volia en realitat era cedir-lo al país, a Catalunya, i així­ ho vam fer”.

I clar, després d’això, què li expliques?

Divendres passat Pascual Maragall va venir, finalment, a veure Barcelona and Modernity. Tothom em pregunta que com va anar. Diguem que la seva visita va deixar un regitzell de moments dignes de menció que aniré comentant en els següents dies. De moment, situaré al personatge en el context. (foto: Llumanera)

Algun dia algú haurà d’explicar com toca l’essencial, però discret, paper que l’ex President ha tingut en tota aquesta moguda de Barcelona and Modernity. Jo començo amb quatre apunts que deixen entreveure que no només de maragallades viu l’home.

Tan bon punt algú amb criteri i accés directe a Maragall li explicà el projecte de l’exposició, l’aleshores President entengué de seguida de què estàvem parlant.

El sòlid projecte museològic engegat pel Cleveland Museum of Art era una oportunitat històrica per, aprofitant l’aparador de Nova York, posar el què de vegades cal posar sobre la taula perquè la cultura catalana ascendís sense complexes a Divisió d’Honor internacional.

En temes culturals, Divisió d’Honor és Nova York (i el Metropolitan), i a Nova York (i al Metropolitan), perquè t’escoltin el què cal posar sobre la taula són calers. Els collons i les raons ajuden, però per començar a parlar, “show me the money” i si no, gràcies, però tinc feina.

En Maragall això ho tenia ben entès: una trucadeta a en Narcís va fer pujar a la Generalitat (i a Caixa Catalunya) al carro de plata dels sponsors del MET. A partir d’aquí tot fi com la seda.

Resulta que si el teu avi es diu Joan Maragall, ets fill de la burgesia catalana més nostrada, tens dues carreres, ets doctor en Econòmiques, has fet un màster a la New School University, i has estat l’alcalde que has estat, saps com fer segons quines coses i saps com es juga a segons quins llocs.

També saps com anar pels puestos. No vull ser ni injust ni polí­ticament incorrecte, però de vegades tenir un míínim d’antecedents acadèmics, intel·lectuals i biogràfics em sembla imprescindible. Durant la seva visita, en Maragall va fer ostentació de credencials i de savoir faire; sort que diuen que es troba “en una situació no molt adequada física i psicològicament!”

Jo caminava inflat al seu costat, xerrant també amb l’intel·ligentí­ssima Diana, apuntant les anècdotes que us explicaré més tard i amb un somriure d’orella a orella. Tot perfecte, fins que algú em va preguntar que per què en Maragall ja no era President de Catalunya i que a qui teniem ara en el seu lloc.

La segona autoritat de Catalunya, el Molt Honorable Senyor Ernest Benach, va venir divendres passat a visitar l’exposició. El va acompanyar el protocolàriament menys honorable Senyor Pep Bargalló; tots dos van ser guiats per les sales del MET per ni l’honorable ni senyor que escriu aquestes ratlles.

En Benach i en Bargalló molt de peu plà i molt amables. Són exactament el què semblen, i a partir d’aquí­ que cadascú tregui les seves conclusions… En actes posteriors van haver-hi discursos, parlaments, converses privades i reflexions off the record. Després de tot plegat, i no trenco cap secret en dir-ho, la percepció que em queda del nostre desorientat paí­s s’allunya ben poc del que sento al Minoria o veig al Polònia. I que cadascú tregui les seves conclusions…

Font: Llibre de comentaris de Barcelona and Modernity II, MET.

“Los organizadores de la última sala [Guerra Civil] deberían volver a la escuela. Vaya manipulación roja” ; “Cataluña es España” ; “Viva España” ; “Muchos de los cuadros de esta exposición fueron comprados con dineros españoles” ; “Catalonia is Spain” ; “If Dalí and Miró are Catalan, Picasso is Andalusian” ; “Cataluña = Spain (Viva Murcia)” ; Cataluña is and will be part of Spain” ; “Thanks to Franco Spain exists without communists” ; “Propaganda” ; “Bonita exposición, lástima que se mezcle arte y política” ; “España España España” ; The Spanish flag is Red Yellow Red, the Red Yellow Purple was the Republic and Spain is a MONARCHY” “[sobre les banderes de la maqueta del pavelló de la República a l'Expo de París, 1937] ; “Buen intento de manipular la historia. Penoso” ; “Art wouldn’t be a political weapon” ; “Gran error!! Las cartelas están mal! Los pintores y artistas son ESPAÑOLES” ; Catalunya és Espanya” .

Per compensar: “Visca la terra” ; “Visca Catalunya independent” , “Freedom for Catalonia” ; Catalunya és la millor del món”.

Actualització: 12 abril 2007 (recuperaré el volum I)

Tot i que queda una mica malament, al ser-ne jo el protagonista, avui ha estat un dia minúsculament històric: Per primera vegada en els 135 anys d’història del MET, avui el museu ha programat una activitat en català. Ha estat una Gallery Talk, és a dir, una activitat mig itinerari mig conferència que pretén acostar els comissaris de les exposicions del MET al públic general.

Que en el seu moment el museu entengués la necessitat de fer Gallery Talks en català, no només en anglès i castellà, no vas ser fàcil.

Va ajudar que els meus caps em proposessin a mi (l’únic català per la banda del comissariat a Nova York) per a les xerrades. No és habitual que un simple curatorial assistant en faci, i la veritat és que va ser tot un detall.

Els del departament d’Educació donaven per descomptat que les faria en castellà, però després d’un monòleg de deu minuts i de, tot s’ha de dir, el suport dels comissaris, de les tres xerrades que havia de fer, una seria en català.

I avui era el dia! Però hem començat amb problemes… Una vintena d’americans havien llegit malament el programa i es pensaven que la xerrada seria en anglès. Ui com s’han posat quan els hi he dit que ho sentia molt però que avui la talk seria en català! Que ells no l’entenien el català, que si com a mínim fos en castellà, encara ho podrien seguir. Una senyora fins i tot ha fet el clàssic “però quants catalans hi ha comparat amb gent que parla anglès?”

Home, doncs avui a l’exposició erem una vintena, però he intentat fer-li veure que no es tractava d’això, també que no ho feiem en català per fotre… En todos los lugares cuecen habas! Quan he vist però que la meitat dels catalanoparlants eren valencians, he començat a patir de debó perquè no em demanessin que parlés en valencià amb l’argument que ells no l’entenien el català. Però no, eren molt macos i han fet l’esforç.

Finalment, per evitar un motí i per les meves innates ànsies de proselitisme, he acabat fent dues xerrades simultànies, en català i en anglès. He acabat una mica esquizofrènic (els coneixements de context d’una i altra audiència eren la nit i el dia), però diria que el final ha quedat prou arregladet. A veure si algú que hi era, o que hi hagués volgut ser, en diu alguna cosa!

“El passat dia 16 de març el barí­ton Joan Pons va presentar el disc “El darrer viatge”, sobre textos de Guillem d’Efak i música d’Antoni Parera Fons. El concert es realitzà a l’Auditori del Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, registrant un ple absolut. Joan Pons va anar acompanyat al piano per la seva filla, Joana Pons. L’Institut d’Estudis Baleàrics i la discogràfica Blau han produït el treball discogràfic. (1)”

Avui hem tancat un cercle de coincidències i he fet un tour privat per la expo a en Joan Pons i famí­lia. Els hi ha agradat molt. En acabar m’ha preguntat que si jo cantava, que s’havia fixat amb la meva veu i que podria fer-ho bé. Estic sospesant el seu criteri, abans de marxar també m’ha preguntat si el meu pare cantava.

Degut a la meva ascendent projecció mediàtica, l’excels museu que em paga ha cregut convenient fer-me arribar uns “paràmetres” que, a partir d’ara, han de guiar les meves intervencions públiques.

El detonant va ser el reportatge d’en Cuní. Com que estaven esvalotats perquè¨ el “presentador estrella “m’entrevistava a mi i no als comissaris (es veu que és massa car pagar vol i hotel des de Cleveland com tocaria), divendres passat, a corre-cuita, em van enviar un correu electrònic amb prioritat alta que m’advertia de les conseqüències de ser un representant del MET. El document fa una mica de yuyu, i el més divertit de tot és que les restriccions que menciona es veu que afecten aquest Blog i tot!

Entenc que qualsevol empresa ha de tenir certa polÃítica de confidencialitat. Per exemple, no és qüestió d’anar explicant alegrement que divendres tal a dos quarts de tres passaran a recollir aquell Picasso tan bonic pel Magatzem 2 que està tocant a la façaana sud i que, per cert, només té dos tios que el vigilen. Home, tonto del tot no sóc.

Ara bé, es veu que no puc mencionar cap peça que finalment no s’hagi exposat a l’exposició, fer cap comentari sobre altres institucions, parlar de preus d’obres, fer cap projecció de cap tipus però sobretot de públic, mencionar que el trio de rapsodes van visitar-nos, etc… Ah, evidentment no puc mencionar cap problema i he d’emfatitzar només els aspectes positius.

Ejem, ejem, ejem… A banda dels evidents comentaris que podria fer (i que animo a que feu vosaltres), el que més em ve de gust és conèixer a la llumenera (perdona Miq) que ha redactat un document que el que et produeix són ganes de saltar-te’l a la de ya.

Així­ que, com que em van deixar clar que, tot i ser escrit en català, s’anirien mirant aquestes pàgines, us prego siusplau que oblideu tots els posts que he escrit sobre els temes prohibits. Aviseu-me també si algun cop em passo de la ratlla i traeixo el vot de silenci a que estic subjecte. Necessito que m’ajudeu a que no em fotin al carrer!

Per cert, us he parlat mai de la cagada de no portar El manifest Groc que sí­ que estava a un primer museu que, tot i que no va omplir tres camps del Barça com farem nosaltres ni va rebre la visita dels tres rapsodes, va idear i mostrar una mostra més rodona?