A alguns ja us ho havia dit, altres ho heu sabut per la tele i els diaris (Avui, Periodico, Pais, ABC), la resta potser us n’assabenteu ara. Resulta què Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith s’han de comptar a partir d’ara entre els nous fans de la cultura catalana. Els tres són el cop d’efecte principal del “festival” de cultura catalana “Made in CataluNYa”. Organitzat per l’Institut Ramon Llull, tracta d’aprofitar l’embranzida de l’expo del MET amb una programació prou completa i interessant.

En el seu procés de descoberta de Catalunya, la visita a Barcelona and Modernity era inexcusable. Van venir dilluns, museu tancat, amb en Josep Bargalló i en Borja Sitjà . Se suposava que un servidor els hi havia de fer un tour, però (literalment) a la segona frase els tres s’em van dispersar per la primera sala. Ja teniu l’escena, jo parlant i ells a la seva bola, com si passés un carro!

La part bona és què em vaig estalviar el tràngol del bla bla bla, la “dolenta” és que la meva interacció amb les tres stars va ser més aviat minsa. La veritat és que la decepció em va durar dos segons; per sort la meva coneguda incultura musical em va salvar de l’habitual decepció que segueix tot contacte amb la persona que hi ha darrera l’estrella admirada. No només no sóc un fan de cap dels tres, sinó que només podria dir dos hits del Reed i res de res de la Smith i l’Anderson.

Interacció minsa, però interacció. Els breus diàlegs que hi vaig tenir, més llargs i “serens” amb la Laurie Anderson que amb els altres dos, em van deixar clar que un mínim de 40 anys de drogues acaben passant factura… La sensació és que viuen en un altre món, no sé si crònic o induït, però definitivament no el de la resta dels mortals.

Si no és així no s’explica com en Reed, ja a la darerra sala, va començar a fer continguts moviments de Tai-txi (sí, Tai-txi) davant d’un Dalí­. Concentrat, mirant la pintura fixament, els braços gesticulant amb lentitud, en el seu món…

A l’única cançó que li sé la lletra, la Candy “never lost her head / Even when she was given head”; no estic segur de poder dir el mateix del pare de la criatura. Com canvien els temps…

Josep Maria Junoy (1887-1955), Poema acròstic pel catàleg de l’exposició de Joan Miró a les Galeries Dalmau, 1918
Impressió amb inscripcions amb llapis, 136 x 136 cm.
Barcelona and Modernity (Fundació Joan Miró)

Que la realitat supera a la ficció és un dels tòpics que més m’agraden. La setmana passada, tot veient Magnolia “al Netflix”, vaig tenir-ne ració doble, però poc m’imaginava que en questió d’hores tindria un”más difícil todavía”.

M’explico. La peça d’aquest Divendres deMuseu té una història divertida. L’any 1918 Joan Miró va fer la seva primera exposició individual a Barcelona a les dinàmiques Galeries Dalmau (nota: Les Galeries Dalmau foren un dels epicentes de la modernitat artística barcelonina de principis de segle XX i mereixerien una tesi doctoral i una coneixença unànime en un país mínimament decent). Per a l’exposició de Miró l’avantguarista cal·ligramista Josep Maria Junoy va ocupar-se de la portada del catàleg. Jugant amb les lletres M I R Ó, en plan Scrabble, Junoy escriví:

“forta pictòrica Matèria / Impregnada / d’una Refractibilitat / cÓngestionant”

La gràcia és què aleshores, com sovint encara passa ara, la modernitat mironiana no fou del tot ben entesa. Resulta que un ofès, però enginyós, visitant deixà clar els seus sentiments sobre l’exposició enviant per correu versions modificades del catàleg a un nombre indeterminat de persones.

Amb no poca traça, i armat amb un llapis, transformà la paraula M I R Ó en M E R D A. Un canvi subtil però contundent. De passada canvià el final del poema de Junoy amb un “… d’una pudó A limentícia”.

Home, és divertit no? A mi em fa gràcia comprovar com aquest anònim activista, tradicionalment identificat com a defensor de l’ortodòxia artística, s’avançà per un any a l’arxifamós bigoti de Duchamp sobre la Mona Lisa. Potser la crítica s’equivoca, i en comptes d’un tradicionalista ens trobem davant d’un dadaista avant la lettre!

Però on la realitat supera a la ficció és amb la revel·lació que us faré ara mateix. Podeu creure-ho o no, però a a que no sabeu què van trobar dimarts a la nit a sota d’un Picasso de B&M? M’ho ha dit el meu amic Tommy, el vigilant de sala enrotllat i guaperas.

Sí, exacte. Pensa mal i encertaràs. Com a explicació, afirmen que segurament ha estat un pare agobiat amb els bolquers de la criatura. Jo, al saber que aquests hipotètics bolquers no s’han trobat i que el què descansava als peus del Picasso era només el contingut en si, prefereixo considerar altres raons més artístiques i més lligades a l’escatològica modernitat catalana.

Clare Henry, “Making of a modernist capital”, Financial Times, 12/03/2007

“Barcelona and Modernity: Gaudí to Dali at New York’s Metropolitan Museum is a revelation. Well-focused, often spectacular, always informative, this show of 300 exhibits covering the half-century from 1888 to 1939 starts with a bang – haunting Blue Period Picasso, gritty Modernista oils, elegant Symbolist sculpture – and closes with powerful studies for “Guernica” and a group of celebrated works by that great 20th-century trio: Miró, Dali and Picasso.”

“[..] a rich mix of pictures, decorative art, graphic design, jewellery, sculpture, ceramics, art nouveau furniture, unfamiliar Gaudí artifacts and period photos provide a broad window on the arts created during this period. It all came to a crunching halt in 1939 with the birth of Franco’s fascist regime, although as any visitor to Barcelona today will know, the city has since recovered its dynamism.”

“The Met show also highlights the many little-known artists whose originality and dedication contributed to the fertile half-century preceding this catastrophe. While Gaudí and Picasso inevitably shine, no one dominates, and the installation allows one to discover artists such as Rusiñol, Homar, Masriera, Jujol, de Togores and Manolo, for oneself. Barcelona used to be called “la gran encisera” (“the great enchantress”). After seeing this show, one can understand why.”

Acabades de sortir del forn, aquestes són les xifres d’assistència a B&M que ens acaben de passar: 22.150 persones en 5 dies.

No està gens malament! De dimarts a diumenge una mitjana de 4.430 persones al dia van veure l’expo. Només diumenge, tal i com và rem poder comprovar els soferts bronxians, 5.540 àvides ànimes van abarrotar les galeries catalanes.

Per posar les dades en context, dir que el diumenge equivalent de l’any passat (un 12 de març) les exposicions “Rauchemberg: combines” i “Samuel Palmer” (aleshores també en la seva primera setmana) varen portar 1.570 i 1.770 persones respectivament, molt lluny de les barcelonines 5.540.

Més fàcil encara, els “experts” del MET, després de la primera setmana i després d’aplicar els seus models, ja confirmen que B&M superarà els 300.000 visitants. Ara falta veure si se superarà el record de l’any passat: “Vincent van Gogh: The Drawings” portà 459,972 persones. És possible, però més complicat serà superar les 554,287 visites de “Vermeer and the Delft school”, que, en dates molt similars a les de Barcelona, ostenta el record d’aquest mileni.

Ja tenia raó el guarda, “a success already…” Que duri! Jo per si de cas cada dia hi pujo a veure si em compten doble.

L’alcalde, l’única foto que tinc a mà és la què he manllevat a la Llumanera i encara hi surt d’esquena, venia preparat per parlar d’art. Em consta que els del MNAC li havien preparat quatre ratlles perquè sapigués què dir a l’hora de fer el discurset o per no quedar massa malament en aquella conversa casual a peu de canapé.

No el critico gens; si jo hagués d’inaugurar una nova ultra-centrífuga en algún parc científic, m’ho haurien d’explicar molt bé perquè no comencés a parlar de rentadores.

L’anècdota tampoc té massa gràcia. Resulta que em vaig permetre la llibertat de treure a l’alcalde de la conversa que il·lustra la foto per “presentar-li” un grupet d’amigues que havien baixat del Bronx per venir a l’opening.

Jo, una mica a sac, vaig presentar-les amb un “són unes amigues que formen part del col·lectiu de cervells que tenim exiliats fent recerca a l’estranger.” Suposo que no s’ho esperava, perquè no va encertar a dir més que un simpàtic “Ah, hola”. De seguida però es va refer i va contra-atacar amb un “Això no pot ser, us hem de fer tornar…”

Sí, en això estem tots d’acord, però com ho fem? L’alcalde venia preparat per parlar d’art català, no de ciència, i aquella conversa, si bé no li desagradà en absolut, sí que el va deixar fora de joc. Amb una mica més de calma, després vàrem reprendre breument el tema en petit comité. En contra del què pugi semblar, la gran exposició de Barcelona, al MET, i el grup de científiques exilades, a Nova York, tenen molt a veure. L’alcalde ho va intuir de seguida.

Barcelona, podríem dir Catalunya, té uns trumfos a la mà que no acaba d’entendre massa. Té la capacitat d’enviar ments suficientment brillants per ser contractades als centres de recerca científica més prestigiosos del món i, al mateix temps, “actius” suficientment atractius per merèixer exposicions de 5 milions de dòlars a un dels tres millors museus del món. En un i altre cas, i trobaríem moltíssims més exemples, el país és incapaç de capitalitzar com déu mana, no ja aquestes potencialitats, sinó unes realitats què clamen al cel.

Què coi necessitem per despertar d’una punyetera vegada de l’abúlia victimista? Si ens venen a buscar a casa i ens ho donen tot fet i pagat!

Ràpid com una centella, i fent doblete de post, la Llumenera se m’ha avançat i ha transcrit l’esperada crítica sobre B&M del temut Michael Kimmelman al New York Times.

Un començament com aquest: “This fascinating but not perfectly satisfying show at the Metropolitan Museum” no convidava a l’optimisme, però, passada l’angoixa inicial, el resultat global diria què és positiu.

Tal i com molt encertadament opina una bona amiga matinera (o noctàmbula), Kimmelman sembla que oblidi que està fent la crítica d’una exposició i no un article d’història sobre Barcelona. També el perden una mica les recorrents ostentacions de pretès “local knowledge” i de “mireu si en sé”.

Per aquí, uns diuen que alguns curators han sortit més ben parats que altres, que en Michael quan diu això el què vol dir és allò i que quan no diu allò és que vol dir això. No ho sé… em sóna que aquí tothom escombra cap a casa.

Té gràcia, justament a mig post m’ha trucat algú de Barcelona “que hi toca” per comentar la review. Es veu que a per allà la jutgen més aviat dolenta; em sembla però que per un lleu malentès de traducció. He preguntat i m’han assegurat que la metàfora de Barcelona com un prisma que, al mateix temps absorbeix i refracta la llum que li arribà de centres artístics com Paris o Viena, és una metàfora positiva. De fet, Kimmelman el què diu és què l’immediata percepció que pot tenir-se de que els artistes catalans no van fer més que “còpies barates provincianes” no és certa.

Hi ha diversos temes que, si fossim en una classe de comentari de text (recordeu el COU?), podríem discutir. Un, que curiosament també explora el Ferran en el seu article a l’Avui d’ahir, és què cal tenir present com “s’ha escrit la història de l’Art modern”. El Cànon entén l’art modern com una transició de París a Nova York amb petites excepcions (el jugendstil nordeuropeu, l’expressionisme germànic, el Futurisme italià) que, malgrat tenir la seva importància, no trenquen una lògica prou simplista i reduccionista.

Barcelona and Modernity explica la lluita d’un país per ser reconegut com una de les mares del part múltiple que infantà els fills de l’art modern. Si ho aconsegueix o no és el què m’agradaria que Kimmelman respongués. Mentrestant, haurem de pensar nosaltres la resposta.

12:45 d’un dijous qualsevol. Pujo a les galeries per veure com va la cosa. Em sorprèn la gentada. Em topo amb un cap de seguretat, vint-i-quatre anys al MET, i m’engega: “A success already; I can feel it. Congratulations”. Recorro les sales amagant-me la ID, escolto, faig veure que bado com ells. La gent llegeix les carteles amb interès, discuteix detalls, pren notes, es queixa de que no es poden fer fotos, recorden el seu viatge a Barcelona, sospiren per tornar-hi, per anar-hi per primer cop. Casas i Russiñol agraden, Picasso no falla. A cada sala és el mateix, ulls oberts d’emoció, ganes de que l’exposició no s’acabi. Ara no recordo si l’orgull és un pecat capital, però si ho és hauré de còrrer a Park Avenue amb la 84 per confessar-me als peus de la Moreneta.

Si hem de jutjar el futur èxit de Barcelona and Modernity pel nombre de periodistes que ahir van atendre la roda de premsa, aquest està més que assegurat. Tot i que el plat fort és avui dimarts, amb la inauguració ofcial, ahir uns quants afortunats ja varen poder fer un tastet de la famosa expo.

La tònica general de les crítiques és molt positiva tot i què la majoria de mitjans han fet molt poc esforç per sortir-se de la nota de premsa d’Europa Press o del comunicat/explicació “oficial” que va proporcionar el MET. A veure si algú s’anima a gratar una mica!

No cal que em pregunteu més: sí, vaig veure al conseller, l’alcalde, la Mayol, el Portabella. I sí, vaig parlar amb tots ells què era el què tocava. També em va entrevistar premsa, ràdio i tele, així què no patiu, vàrem fer un completo.

Em reservo un post, que no sé si acabaré fent, sobre algú (molt guapo) que va confondre la gimnasia amb la magnèsia quan, comentant l’oportunitat que B&M podia ser per la cultura catalana actual, per la creació contemporània, va creure’s provocador afirmant desconcertat que “el problema és què avui ningú pinta”.

Llàstima que en Tresserras, el més aturadet de tots, no s’hagi quedat més dies com sí què fa la resta. Es veu que tenia no-sé-què-de-govern i li era impossible, que ja havia fet prou de venir (gràcies!). Em va semblar però, que era l’únic dels polítics presents que realment sabia de què parlava. Es veu que la seva tesi doctoral va centrar-se precisament amb la revista d’Ací d’Allà i què fins i tot n’ha publicat un llibre, D’Ací d’Allà: aparador de la Modernitat 1908-1936. No està malament, m’agraden els consellers que publiquen.

Ja està, ja hem acabat. Ara només queda aguantar la respiració i esperar amb ànsia que arribi dilluns.

Els maldecaps, les presses, la diplomàcia, les crates, les llums, les etiquetes, les tries, les traduccions, els couriers, les checklists, el catàleg, les caminades, els condition reports, les vitrines, els colors, els ascensors, els copyrights, les trucades… Tot, tot, queda enrera. Punt i final què és punt i seguit.

Com què he decidit fer una mica la punyeta i guardar-me les fotos que he fet aquesta tarda fins la setmana vinent, aquest Divendres deMuseu és més curt què mai. Una mica de paciència i s’obrirà el teló!

Isidre Nonell (1872-1911), Dues gitanes, 1903
Oli sobre tela, 136 x 136 cm.

Barcelona and Modernity (MNAC)

Tot i les benèvoles pressions que m’arriben de diverses bandes, em mantindré fidel al meu recent vot de “prudència periodí­stica” (també coneguda per autocensura) i em continuarà reservant aquells comentaris que més em vindria de gust fer per la reduïda intimitat de sopars, brunchs, passejades o sofàs.

El divendres deMuseu d’aquesta setmana, i de moltes de les què vindran, està protagonitzat per una obra de Barcelona and Modernity (a partir d’ara “l’Exposició”, o “B&M”). Avui doncs, toca les “famoses” gitanes de Nonell. La justificació de la tria ve pel fet de que ahir per la tarda vaig estar hores jugant a redecorar el meu àtic de la Cinquena avinguda, en plan Ikea, amb aquestes gitanetes.

La part secreta, o autocensurada, d’aquesta història fa referència a com quatre “quadrets” de la mateixa secció de les gitanes han finalment evitat el seu destí­ de ser tancats tres mesos en un magatzem del MET mentre els seus companys gaudien de la glòria que a ells injustament se’ls hi negava. I hasta aquí­ puedo leer.

Tinc la intuïció, i podem jugar-nos-hi alguna cosa, de que Nonell serà una de les sorpreses pel públic americà de B&M. No tinc massa arguments, però ahir ho vaig veure clar. És evident que el que realment és important d’aquesta exposició és que, de la més de ganxos com Picasso, Dalí­, Miró i Gaudí­, els ianquis (i no és pejoratiu) es trobaran de morros amb un gruix artí­stic i cultural que no s’esperen.

No estic massa segur (i aquí­ vaig al lí­mit) de que els meus caps al MET, i incloc des de l’omnipotent Philippe de Montebello al soldat més ras, hagin acabat d’entendre aquesta exposició (ja no dic Barcelona o Catalunya). Per això, si amb dos quadres de gitanes (els més grans, els més impressive) ja feien, perquè complicar-se la vida amb la resta? Conceptualment els de Cleveland ho tenien més clar, però per això el projecte museològic és, a dreta llei, seu.

Però benvinguts al segle XXI!! L’escenografia és el què compta, i, entre altres coses, no es pot comparar Ohio amb Nova York. Endevineu qui s’acabarè enduent els llorers de Barcelona and Modernity? Una mateixa exposicó, dos muntatges diferents. Unes patates fregides tallades a mà i fregides amb oli d’oliva, irregulars i potser alguna massa cremada, i unes de congelades, perfectes, ben dauradetes i fregides amb olis transfat. Qui vendrà més patates i es farà més ric? No ens escandalitzem però! Art i negoci sempre tan amics…

Deia al principi que després de B&M, Nonell potser rebrà el tòpic “reconeixement del públic” americà. Imitant a la Llumanera, citaré les Notes d’art de J. Brull publicades el 1901 a la revista Juventut i dedicades a Nonell.

“Deu patir aquell xicot veyentse rebutjat de tot arreu ahont fan exposicions serias; un talent com ell deu exasperarse de no esser compres ni dels jurats ni dels burgesos. [...] Es una desgracia tenir massa talent, pero en aixo no s’hi pot fer res. Un naix com naix: qui carbassa, qui carbasso”.

Home, al Metropolitan, de seriositat i de burgesos n’hi ha per donar i per vendre, així que aquest xicot, pot estar ben tranquil i orgullós.

Teniu raó, per primera vegada des de la “fundació” d’aquest blog, he deixat passar més de cinc dies sense actualitzar-lo. Perdoneu, però és què estic aclaparat. El tòpic diu que les primeres vegades són especials (i complicades), i us puc garantir què, com a mínim pel que fà al muntatge de macro exposicions, la saviesa popular té tota la raó.

Estem en plena “instal·lació” del show, i no us podeu fer ni la més mínima idea del merder, amb perdó, que s’organitza. És impossible d’explicar, i la llàstima és que és del tot impossible fer cap foto del sancta sanctorum que ens té a tots bojos.

Ara mateix tenim 295 crates (com les de l’esquerra però de colors) desperdigades pels 1.100 m2 de superfície que sumen les 11 sales d’exposició.

Al final sembla que no baixarem de 360 objectes exposats entre pintures, escultures, relleus, dibuixos, revistes, taules, cadires, sofàs, portes, paravents, lámpares, joies, gerros, vestits, plànols i maquetes. La xifra cada dia canvia però no em pregunteu per què; si de cas, amb els què acabareu venint, podem caminar per les galeries i anar-los comptant un a un per saber-ho del cert.

A tot això li hem de sumar un exèrcit de curators, interns, conservadors, restauradors, tècnics, riggers, lampistes, fusters, couriers, curiosos, jefes, segurates i inútils a parts iguals per acabar de fer-la grossa…

Però no em malinerpreteu! No em queixo gens! M’ho estic passant de conya i estic aprenent el què no està escrit. Malaurdament, i més després de què algú em recomanés prudència a l’hora de deixar coses per escrit, no us puc explicar massa detalls. Aquests els deixo pels sopars que ja tenim pendents.

Joan Miró, Aidez l’Espagne, 1933
Color en paper, 21,1 x 25,1 cm.
Metropolitan Museum, New York

M’acabo d’adonar que, sense voler-ho, aquest ja tradicional Divendres de Museu té cert contrast amb el post d’ahir. Ahir el color era el gris, avui esclatem en color; ahir ens queixàvem passius, avui aquest pagès amb barretina alça el puny amb força tot i demanar ajuda.

Paranoies apart, us explicaré la veritable raó de la tria d’aquesta setmana. Aquest matí han començat a arribar al museu desenes d’enormes caixes de fusta des de Cleveland amb tota l’Exposició ben empaquetada. Bé, tota no, un dels dos tràilers s’ha espatllat abans de sortir i s’ha quedat a Ohio. Contratemps a banda, avui era un dia especial; després de més d’un any treballant-hi, avui finalment la cosa anava de debó i ens arribava l’art.

De totes les sensacions que he tingut al MET i que ara em semblen inoblidables, la d’assitir a la cerimonial obertura d’una crate potser s’endú la palma. L’emoció pot palpar-se. Quan els fornits riggers (estibadors) t’han portat l’embalum a peu de galeria i t’obren els fermalls metàl·lics tothom aguanta la respiració. Els més avesats fingeixen freda professionalitat, però inconscientment, estiren el coll per guaitar l’interior de la caixa amb un nus a l’estòmac. I no us penseu que és obrir la caixa i prou, no. Encara queda treure capes i capes d’aïllant, cartrons, porexpans i espumes abans no comences a veure els voravius de la peça.

La cosa és què aquest Aidez l’Espagne ha estat una de les primeres obres que m’han desembolicat davant dels ulls. Per ser sincers, la primera primera ha estat un pòster grisós de 1937 on hi sortia el President Companys cridant “¡Madrileños! ¡Cataluña os quiere!”, però no m’ha frapat tant com el petit Miró.

La història del pòster és força llarga i no us l’explicaré tota. Bàsicament, Miró va voler col·laborar amb la causa amb la idea original de produir un segell d’un franc per recaptar diners per a la República. El projecte es va llançar en el marc del famosíssim Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937, el mateix emplaçament on es va exposar el Gernika per primera vegada. Diners s’en van recaptar pocs, i la iniciativa va ser un fracàs. A més, Miró acostumava a dir que aquest gest li havia fet passar molta molta por els anys que havien de venir…

A la meva enyorada habitació de Harlem tenia penjada una reproducció casolana de l’Aidez, després me la vaig endur a ca la tia Molly, i al Bronx ja no hi ha arribat. Estava pensant en tornar a imprimir-la, però suposo que ara que tinc més a mà l’original, no cal que em preucupi per saber si tinc prou tinta de color a l’impressora.