La meva agenda diabòlica m’ha deixat temps per baixar a València a fer un cap-de-setmana-llarg amb l’excusa del casament d’uns bons amics. Un casament, per molt modern i discret que es vulgui arreglar, sempre t’ofereix escenes dignes d’omplir pàgines i pàgines de posts, i aquest no en va ser una excepció.

Com que la fama em precedeix, en un moment donat la mateixa núvia (embarassada de quasi 8 mesos) va fer referència a alguna situació berlanguesca del matí per deixar-me anar un “apa que no et queixaràs eh!” en clara referència a l’abundància de material que en un parell d’horetes se m’acumulava a la punta de la Moleskine.

No patiu que no avorriré massa. El més espectacular de tot va ser un tren de mercaderies que descarrila i talla el corredor mediterrani instants abans de que un Euromed amb el pare i la mare de la núvia (i cinc soferts amics, tots de Barcelona) hagin d’arribar als jutjats a escoltar els “sí vull”.

El què dèiem, escena de Berlanga absoluta amb nervis, corredisses, trucades de mòbil, furgoneta llogada d’una revolada a Castelló i corre-cuites pels carrers de València sense mapa i a contra-rellotge.

L’hora H era les 11:00, i la comitiva va arribar, clavada, dos minuts abans. Al final no hagués fet falta patir tant, l’inefable justícia d’aquest país havia decidit donar un cop de mà al cor dels participants a la gimcana amb un bonic retard d’hora i mitja per recuperar forces i calmar els esperits.

Llàstima que plovia i que els retards acumulats feien que les bodes s’amunteguessin en uns metres quadrats sota cobert del tot insuficients per aixoplugar una ratio de 3 casoris el quart d’hora. Feu números i sabreu el nombre de núvies i convidades histèriques per una cua o un vestit de lujo refregat per un terra moll. I és que la secretària judicial ja ho deia: “esto no son condiciones”….

Nosaltres, tot s’ha de dir, vam aguantar flegmàtics l’espectacle de casaments a la valenciana que ens rodejava, i, quan va ser l’hora, tot i la fredor del tràmit burocràtic, vam tenir temps per emocionar-nos amb dos lectors de blog que a partir de dissabte ja són marit i muller. Felicitats de nou!

Mai m’havia plantejat si, artísticament, Damien Hirst m’agradava o no. El veia com un Dalí contemporani, és a dir, algú que ha entès com funcionen de debò els mecanismes essencials del món de l’art modern i decideix aprofitar-se’n de la forma més descarada.

Dalí feia el pallasso no perquè estigués sonat, que no ho sé, sinó perquè sabia que si el feia sortiria més als diaris, el seu nom circularia de boca en boca i els seus quadres es vendrien per més calers. 1+1+1=3, fàcil.

Estic segur que Hirst venera a Dalí perquè l’artista britànic ha actualitzat el mètode dalinià fins a extrems espectaculars. Hirst s’aprofita de coses que Dalí no coneixia (el màrqueting modern, el mercat internacional de capitals, la globalització mediàtica, etc.), però en el fons el modus operandi de tots dos és el mateix: monto el circo i caixacobri.

Digues-li circo, digues-li histèria, digues-li farol, el què compta és fer-la ben grossa. La darrera de Hirst ja la sabeu: obviar la regla sagrada del capitalisme que obliga a passar per un milió d’intermediaris abans que un comprador B pugui assolir un objecte X d’un productor A, amb la intenció de vendre directament a subhasta la seva obra sense passar per galeristes i marxants. Resultat, 200 milions de dòlars nets per la seva revolucionària butxaca.

Deia abans que mai m’havia plantejat si Hirst m’agradava o no. L’única cosa que he vist d’ell va ser quan, en la meva època al MET, el nostre cap de departament va acceptar innocentment el regal de poder exposar un dels seus famosos taurons en formol durant dos mesos. Evidentment Hirst només volia la propaganda de tenir obra al Metropolitan, i des el minut 1 no va parar d’actuar com una estrella pop consentida amb mil i un requeriments.

Per acontentar-lo van haver de reforçar l’estructura de la sala perquè on ell volia la super peixera el terra no aguantava, els conservadors van haver de rebre una formació específica de com tractar l’obra (per exemple cada dia s’havia de descremar el greix que surava a la piscina amb una mena de caçapapallones), els vigilants no podien comentar l’obra amb els visitants… El què dèiem, una estrella interpretant a la perfecció el seu paper en el showbusiness.

Però sí, després de tot, l’obra em va agradar molt. El tauró impressiona, i la peixera té el subtil detall de tenir els laterals de vidre deformats per l’interior, fet que fa que el teu propi moviment provoqui l’il·lusió òptica de que el tauró s’està movent. La localització també va demostrar-se molt encertada, un gran finestral sobre Central Park deixava entrar una forta llum que es filtrava amb el blau del formol tot innundant la sala d’un blau turquesa intel·ligentment aconseguit.

Comprovo doncs que Hirst i Dalí tenen una cosa més en comú; tot i fer-me certa ràbia, en el fons en el fons he d’admetre que no són uns farsants i que estan tocats per aquell do de l’artista excepcional. O m’he deixat enredar?

Fugiré a contracor dels tòpics i no em queixaré de tornar a la feina en ple mes d’agost després de dues setmanes d’idíl·liques vacances… Hola a qui (encara) (ja) estigui també per aquí.

PS: La foto de la palera (i les seves punxes) algú diu que és una metàfora inconscient del dolor de la tornada… Potser sí.

Tècnicament no començo vacances fins dijous a les 14:00h, però el meu caparró ja no dóna per més. Les meves (curtes) vacances les començo doncs pel blog; a veure si sóc capaç de carregar bateries. Bones vacances a qui en tingui i fins aviat!

PS. Em trobareu altre cop aquí i aquí :-)

El pseudo-anonimat d’aquest blog em permet fer de quan en quan la confessió de petits pecats. Avui ho tornaré a fer.

Ho confesso: fins divendres passat mai a la vida havia anat a un festival de música. En la meva prehistòria vaig estar a punt d’anar a allò que en deien Escalarre, ara cada any dic que baixaré a Benicàssim i no ho faig mai.

Tampoc he trepitjat el Primavera Sound, ni el Festimad, ni el BAM, ni el PopArb, ni l’Acampada Jove… i no cal que busqui més perquè ni tan sols he anat mai al Sónar!

Però com deia abans això s’ha acabat: divendres vaig sortir de l’armari i vaig anar al Summercase. Torno a repetir que les crítiques les deixo pels especialistes musicals d’aquí i d’allà, però sí que diré que em va semblar que aquest tipus de propostes tenen una mica de trampa.

D’entrada si ets més o menys fan d’un dels grups que hi toquen ho passaràs malament. A nosaltres ens feia gràcia repetir amb els Antònia Font i quedar-nos una mica sords amb l’encesa de Mogwai, però com que el públic va al mogollón i tant podrien estar escoltant un all com una ceba, en comptes de gaudir del concert vam acabar havent de fer el gest surrealista del psssstt! de silenci a centenars d’aprenents de hipsters que no feien mes que tocar allò que no sona.

Després hi ha la trampa de la programació. T’enlluernes (relativament) amb un cartell de lujo, però després els horaris, el sentit comú i el no gaudir del do de la ubiqüitat fan que hagis de triar la meitat de la meitat de la meitat del que t’ofereixen per acabar veient quatre cosetes (i ja he dit que a més mal vistes).

Ara bé, si al final gràcies a l’amic d’un amic d’una amiga d’una amiga de la companya de feina d’una amiga t’acaben regalant una pulsereta groga que et permet entrar i sortir de la caixa del Summercase com aquell qui res, això dels festivals potser sí que val la pena.

Diumenge passat volíem fer una cosa diferent i vam acabar per protagonitzar un d’aquets nous anuncis de l’Ajuntament de Barcelona que fan tanta ràbia.

La idea era conèixer una mica més la zona del Fòrum i el 22@ per allò de conèixer la teva ciutat encara que només sigui per poder criticar amb coneixement de causa.

No espereu que faci un buidat d’impressions massa extens; tot plegat va anar bé per omplir el cap d’idees que ja aniran sortint de mica en mica.

Sí que diré de passada que el nou i flamant (i com no, polèmic) Parc Central del Poblenou ens va decebre força… Molt Jean Nouvel i tot el què vulguis, però el dia que deixem de fer el beneït contractant arquitectes pel seu nom i no per l’interès real del seu projecte tots en sortirem guanyant.

La setmana anterior érem al Parc de Capçalera de València amb una de les seves arquitectes i no hi ha color. Sense anar tant lluny, el Parc de Diagonal Mar de Miralles i Tagliabue tampoc és per tirar massa coets, però et deixa un millor regust d’ulls que el caríssim (sobretot de mantenir) i propagandístic encàrrec a Nouvel.

Deia abans allò del “Visca Barcelona” perquè ja d’entrada el nostre viatget per aquesta nova Barcelona el vam fer amb autobús, bicing, tramvia i metro… tot molt sostenible i correcte. També vam fer fotos a la nova arquitectura, vam veure els quilòmetres de platges de la ciutat plenes de gom a gom, vam al·lucinar amb la quantitat de blocs d’habitatge protegit a punt d’inaugurar (sí, se’n fa), vam comparar els voltants de la Mina d’ara i d’abans, i finalment ho vam rematar tot amb un aperitiu a una terrasseta de manual.

Vam acabar rendits, però sobretot vam sentir una vegada més aquesta endèmica sensació barcelonina de criticar mentre t’ho estàs passant de conya.