Fugiré a contracor dels tòpics i no em queixaré de tornar a la feina en ple mes d’agost després de dues setmanes d’idíl·liques vacances… Hola a qui (encara) (ja) estigui també per aquí.

PS: La foto de la palera (i les seves punxes) algú diu que és una metàfora inconscient del dolor de la tornada… Potser sí.

Tècnicament no començo vacances fins dijous a les 14:00h, però el meu caparró ja no dóna per més. Les meves (curtes) vacances les començo doncs pel blog; a veure si sóc capaç de carregar bateries. Bones vacances a qui en tingui i fins aviat!

PS. Em trobareu altre cop aquí i aquí :-)

El pseudo-anonimat d’aquest blog em permet fer de quan en quan la confessió de petits pecats. Avui ho tornaré a fer.

Ho confesso: fins divendres passat mai a la vida havia anat a un festival de música. En la meva prehistòria vaig estar a punt d’anar a allò que en deien Escalarre, ara cada any dic que baixaré a Benicàssim i no ho faig mai.

Tampoc he trepitjat el Primavera Sound, ni el Festimad, ni el BAM, ni el PopArb, ni l’Acampada Jove… i no cal que busqui més perquè ni tan sols he anat mai al Sónar!

Però com deia abans això s’ha acabat: divendres vaig sortir de l’armari i vaig anar al Summercase. Torno a repetir que les crítiques les deixo pels especialistes musicals d’aquí i d’allà, però sí que diré que em va semblar que aquest tipus de propostes tenen una mica de trampa.

D’entrada si ets més o menys fan d’un dels grups que hi toquen ho passaràs malament. A nosaltres ens feia gràcia repetir amb els Antònia Font i quedar-nos una mica sords amb l’encesa de Mogwai, però com que el públic va al mogollón i tant podrien estar escoltant un all com una ceba, en comptes de gaudir del concert vam acabar havent de fer el gest surrealista del psssstt! de silenci a centenars d’aprenents de hipsters que no feien mes que tocar allò que no sona.

Després hi ha la trampa de la programació. T’enlluernes (relativament) amb un cartell de lujo, però després els horaris, el sentit comú i el no gaudir del do de la ubiqüitat fan que hagis de triar la meitat de la meitat de la meitat del que t’ofereixen per acabar veient quatre cosetes (i ja he dit que a més mal vistes).

Ara bé, si al final gràcies a l’amic d’un amic d’una amiga d’una amiga de la companya de feina d’una amiga t’acaben regalant una pulsereta groga que et permet entrar i sortir de la caixa del Summercase com aquell qui res, això dels festivals potser sí que val la pena.

Diumenge passat volíem fer una cosa diferent i vam acabar per protagonitzar un d’aquets nous anuncis de l’Ajuntament de Barcelona que fan tanta ràbia.

La idea era conèixer una mica més la zona del Fòrum i el 22@ per allò de conèixer la teva ciutat encara que només sigui per poder criticar amb coneixement de causa.

No espereu que faci un buidat d’impressions massa extens; tot plegat va anar bé per omplir el cap d’idees que ja aniran sortint de mica en mica.

Sí que diré de passada que el nou i flamant (i com no, polèmic) Parc Central del Poblenou ens va decebre força… Molt Jean Nouvel i tot el què vulguis, però el dia que deixem de fer el beneït contractant arquitectes pel seu nom i no per l’interès real del seu projecte tots en sortirem guanyant.

La setmana anterior érem al Parc de Capçalera de València amb una de les seves arquitectes i no hi ha color. Sense anar tant lluny, el Parc de Diagonal Mar de Miralles i Tagliabue tampoc és per tirar massa coets, però et deixa un millor regust d’ulls que el caríssim (sobretot de mantenir) i propagandístic encàrrec a Nouvel.

Deia abans allò del “Visca Barcelona” perquè ja d’entrada el nostre viatget per aquesta nova Barcelona el vam fer amb autobús, bicing, tramvia i metro… tot molt sostenible i correcte. També vam fer fotos a la nova arquitectura, vam veure els quilòmetres de platges de la ciutat plenes de gom a gom, vam al·lucinar amb la quantitat de blocs d’habitatge protegit a punt d’inaugurar (sí, se’n fa), vam comparar els voltants de la Mina d’ara i d’abans, i finalment ho vam rematar tot amb un aperitiu a una terrasseta de manual.

Vam acabar rendits, però sobretot vam sentir una vegada més aquesta endèmica sensació barcelonina de criticar mentre t’ho estàs passant de conya.