Josep Maria Junoy (1887-1955), Poema acròstic pel catàleg de l’exposició de Joan Miró a les Galeries Dalmau, 1918
Impressió amb inscripcions amb llapis, 136 x 136 cm.
Barcelona and Modernity (Fundació Joan Miró)

Que la realitat supera a la ficció és un dels tòpics que més m’agraden. La setmana passada, tot veient Magnolia “al Netflix”, vaig tenir-ne ració doble, però poc m’imaginava que en questió d’hores tindria un”más difícil todavía”.

M’explico. La peça d’aquest Divendres deMuseu té una història divertida. L’any 1918 Joan Miró va fer la seva primera exposició individual a Barcelona a les dinàmiques Galeries Dalmau (nota: Les Galeries Dalmau foren un dels epicentes de la modernitat artística barcelonina de principis de segle XX i mereixerien una tesi doctoral i una coneixença unànime en un país mínimament decent). Per a l’exposició de Miró l’avantguarista cal·ligramista Josep Maria Junoy va ocupar-se de la portada del catàleg. Jugant amb les lletres M I R Ó, en plan Scrabble, Junoy escriví:

“forta pictòrica Matèria / Impregnada / d’una Refractibilitat / cÓngestionant”

La gràcia és què aleshores, com sovint encara passa ara, la modernitat mironiana no fou del tot ben entesa. Resulta que un ofès, però enginyós, visitant deixà clar els seus sentiments sobre l’exposició enviant per correu versions modificades del catàleg a un nombre indeterminat de persones.

Amb no poca traça, i armat amb un llapis, transformà la paraula M I R Ó en M E R D A. Un canvi subtil però contundent. De passada canvià el final del poema de Junoy amb un “… d’una pudó A limentícia”.

Home, és divertit no? A mi em fa gràcia comprovar com aquest anònim activista, tradicionalment identificat com a defensor de l’ortodòxia artística, s’avançà per un any a l’arxifamós bigoti de Duchamp sobre la Mona Lisa. Potser la crítica s’equivoca, i en comptes d’un tradicionalista ens trobem davant d’un dadaista avant la lettre!

Però on la realitat supera a la ficció és amb la revel·lació que us faré ara mateix. Podeu creure-ho o no, però a a que no sabeu què van trobar dimarts a la nit a sota d’un Picasso de B&M? M’ho ha dit el meu amic Tommy, el vigilant de sala enrotllat i guaperas.

Sí, exacte. Pensa mal i encertaràs. Com a explicació, afirmen que segurament ha estat un pare agobiat amb els bolquers de la criatura. Jo, al saber que aquests hipotètics bolquers no s’han trobat i que el què descansava als peus del Picasso era només el contingut en si, prefereixo considerar altres raons més artístiques i més lligades a l’escatològica modernitat catalana.

Isidre Nonell (1872-1911), Dues gitanes, 1903
Oli sobre tela, 136 x 136 cm.

Barcelona and Modernity (MNAC)

Tot i les benèvoles pressions que m’arriben de diverses bandes, em mantindré fidel al meu recent vot de “prudència periodí­stica” (també coneguda per autocensura) i em continuarà reservant aquells comentaris que més em vindria de gust fer per la reduïda intimitat de sopars, brunchs, passejades o sofàs.

El divendres deMuseu d’aquesta setmana, i de moltes de les què vindran, està protagonitzat per una obra de Barcelona and Modernity (a partir d’ara “l’Exposició”, o “B&M”). Avui doncs, toca les “famoses” gitanes de Nonell. La justificació de la tria ve pel fet de que ahir per la tarda vaig estar hores jugant a redecorar el meu àtic de la Cinquena avinguda, en plan Ikea, amb aquestes gitanetes.

La part secreta, o autocensurada, d’aquesta història fa referència a com quatre “quadrets” de la mateixa secció de les gitanes han finalment evitat el seu destí­ de ser tancats tres mesos en un magatzem del MET mentre els seus companys gaudien de la glòria que a ells injustament se’ls hi negava. I hasta aquí­ puedo leer.

Tinc la intuïció, i podem jugar-nos-hi alguna cosa, de que Nonell serà una de les sorpreses pel públic americà de B&M. No tinc massa arguments, però ahir ho vaig veure clar. És evident que el que realment és important d’aquesta exposició és que, de la més de ganxos com Picasso, Dalí­, Miró i Gaudí­, els ianquis (i no és pejoratiu) es trobaran de morros amb un gruix artí­stic i cultural que no s’esperen.

No estic massa segur (i aquí­ vaig al lí­mit) de que els meus caps al MET, i incloc des de l’omnipotent Philippe de Montebello al soldat més ras, hagin acabat d’entendre aquesta exposició (ja no dic Barcelona o Catalunya). Per això, si amb dos quadres de gitanes (els més grans, els més impressive) ja feien, perquè complicar-se la vida amb la resta? Conceptualment els de Cleveland ho tenien més clar, però per això el projecte museològic és, a dreta llei, seu.

Però benvinguts al segle XXI!! L’escenografia és el què compta, i, entre altres coses, no es pot comparar Ohio amb Nova York. Endevineu qui s’acabarè enduent els llorers de Barcelona and Modernity? Una mateixa exposicó, dos muntatges diferents. Unes patates fregides tallades a mà i fregides amb oli d’oliva, irregulars i potser alguna massa cremada, i unes de congelades, perfectes, ben dauradetes i fregides amb olis transfat. Qui vendrà més patates i es farà més ric? No ens escandalitzem però! Art i negoci sempre tan amics…

Deia al principi que després de B&M, Nonell potser rebrà el tòpic “reconeixement del públic” americà. Imitant a la Llumanera, citaré les Notes d’art de J. Brull publicades el 1901 a la revista Juventut i dedicades a Nonell.

“Deu patir aquell xicot veyentse rebutjat de tot arreu ahont fan exposicions serias; un talent com ell deu exasperarse de no esser compres ni dels jurats ni dels burgesos. [...] Es una desgracia tenir massa talent, pero en aixo no s’hi pot fer res. Un naix com naix: qui carbassa, qui carbasso”.

Home, al Metropolitan, de seriositat i de burgesos n’hi ha per donar i per vendre, així que aquest xicot, pot estar ben tranquil i orgullós.

Joan Miró, Aidez l’Espagne, 1933
Color en paper, 21,1 x 25,1 cm.
Metropolitan Museum, New York

M’acabo d’adonar que, sense voler-ho, aquest ja tradicional Divendres de Museu té cert contrast amb el post d’ahir. Ahir el color era el gris, avui esclatem en color; ahir ens queixàvem passius, avui aquest pagès amb barretina alça el puny amb força tot i demanar ajuda.

Paranoies apart, us explicaré la veritable raó de la tria d’aquesta setmana. Aquest matí han començat a arribar al museu desenes d’enormes caixes de fusta des de Cleveland amb tota l’Exposició ben empaquetada. Bé, tota no, un dels dos tràilers s’ha espatllat abans de sortir i s’ha quedat a Ohio. Contratemps a banda, avui era un dia especial; després de més d’un any treballant-hi, avui finalment la cosa anava de debó i ens arribava l’art.

De totes les sensacions que he tingut al MET i que ara em semblen inoblidables, la d’assitir a la cerimonial obertura d’una crate potser s’endú la palma. L’emoció pot palpar-se. Quan els fornits riggers (estibadors) t’han portat l’embalum a peu de galeria i t’obren els fermalls metàl·lics tothom aguanta la respiració. Els més avesats fingeixen freda professionalitat, però inconscientment, estiren el coll per guaitar l’interior de la caixa amb un nus a l’estòmac. I no us penseu que és obrir la caixa i prou, no. Encara queda treure capes i capes d’aïllant, cartrons, porexpans i espumes abans no comences a veure els voravius de la peça.

La cosa és què aquest Aidez l’Espagne ha estat una de les primeres obres que m’han desembolicat davant dels ulls. Per ser sincers, la primera primera ha estat un pòster grisós de 1937 on hi sortia el President Companys cridant “¡Madrileños! ¡Cataluña os quiere!”, però no m’ha frapat tant com el petit Miró.

La història del pòster és força llarga i no us l’explicaré tota. Bàsicament, Miró va voler col·laborar amb la causa amb la idea original de produir un segell d’un franc per recaptar diners per a la República. El projecte es va llançar en el marc del famosíssim Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París de 1937, el mateix emplaçament on es va exposar el Gernika per primera vegada. Diners s’en van recaptar pocs, i la iniciativa va ser un fracàs. A més, Miró acostumava a dir que aquest gest li havia fet passar molta molta por els anys que havien de venir…

A la meva enyorada habitació de Harlem tenia penjada una reproducció casolana de l’Aidez, després me la vaig endur a ca la tia Molly, i al Bronx ja no hi ha arribat. Estava pensant en tornar a imprimir-la, però suposo que ara que tinc més a mà l’original, no cal que em preucupi per saber si tinc prou tinta de color a l’impressora.

Sí, no l’he vista, però resulta que aquesta increïble peça, per alguns la més bonica del MET, sembla que se l’hagi empassat la terra (o el mar hauria de dir més acuradament). En un parell d’ocasions, i em consta que no sóc l’únic, he recorregut les galeries d’asian Art cercant infructuoasament l’obra més indiscutiblement famosa de Katsushika Hokusai.

He buscat, he preguntat i he tornat a buscar, res. Això sí, la botiga va plena de postals, pòsters i altre merxandatge protagonitzat per l’ona de marres, qüestió de prioritats? Sóc injust perquè en això el MET no és dels pitjors… Però ja se sap, una mica de demagògia sempre anima un escrit.

Però tornem a la Gran Ona; l’estaran restaurant? Estarà en prèstec? L’hauran robada?? No en tinc ni idea, però mentrestant, ens haurem de conformar amb els hologrames digitals (de vegades amb funcionalitats utilíssimes) o amb les còpies barates mecànicament reproduïdes que continuen decorant els nostres apartaments-Ikea.

Fins que els meus companys de feina no decideixen tornar a penjar-la, no podré comprovar si el meu ull m’enganya quan em quedo al·lucinat al contemplar la plasticitat d’aquest joc de força i equilibri que es condensa en pam i mig de paper. Les concèntriques paràboles d’ones, barques, i horitzons són només un dels secrets que s’hi amaguen.

Fixeu-vos en la blancor de l’escuma com es transforma en volves de neu sobre la grisor que ampara el Mont Fuji. Forma sagrada, la del Mont Fuji, que es reprodueix, poderosa i en primer plà, transmutada en una ona de neu que engoleix la primera de les barquetes.

I de “detallets” com aquests intueixo que n’hi ha mil. Llàstima, per exemple, de no tenir la mínima competència en filosofia budista i oriental per entendre els mil sentits que trobaríem entre aquestes ones (sembla que Hokusai impregnava la seva obra de Budisme Nichiren).

Llàstima també que no sigui divendres, com tocaria, i que en comptes de fer més post hagi de fer dissabte sota amenaça de mort.

Gràcies al desigual llibre de Gustau Nerin, Un Guàrdia Civil a la selva, he descobert que el 25% de la meva sang és de l’ètnia fang. Ja ho sé, un dia d’aquests m’hauré de posar en serio amb tot això “de les meves arrels africanes”… Considerem doncs, la tria d’aquesta setmana com un principi.

La meva amiga Yaelle, treballa també al MET, ella però al departament d’Art Africà. Des de sempre que insisteix amb la importància d’aquesta escultura Fang-Okak. Em comenta, i en això coincideix amb en Gustau, què gràcies a les evangelitzadores fogueres dels missioners (Claretians en gran part), han sobreviscut molts pocs guardians dels ancestres com la protagonista d’avui.

Per enllaçar aquest post amb el darrer (Modigliani), cal fer evident la connexió d’aquests contundents volums angulosos amb la modernitat de l’avantguarda artística, especialment el Cubisme. Com sempre, una fotografia no fa justícia; la força que transmet en directe aquest troç de fusta de poc més de mig metre enmig del silenci que sempre acompanya les sales d’Art d’Africa i Oceania, és de les que t’escanya l’estòmac.

La negror de les formes, accentuada per la brillant viscositat de la pàtina, inevitablement et connecta per la via ràpida amb l’Àfrica més fonda. Exactament igual que quan la (històricament inexacte)blancor del marbre et transporta a la idealitzada Grècia clàssica.

La Yaelle m’explica que les figures sagrades han estat untades durant tantes generacions fang amb greixos i bàlsams que l’amarada fusta està saturada, fent la tan estètica transpiració inevitable. Els claretians estaven de sort, amb tant d’oli, tota aquesta fusta faria de bon cremar.

                          Amadeo MODIGLIANI, Reclining Nude, 1917
                         Metropolitan Museum of Art, New York

La meva idea inicial en començar aquesta secció era la de presentar aquelles peces del museu, si no “secretes”, sí que potser no tan conegudes. Està clar que aquest no és el cas d’avui. Els nusos de Modigliani s’han convertit en una icona universal; formen part del hit parade dels posters i postals que, des de Hong Kong al Bronx, decoren els nostres apartaments-IKEA. Malgrat tot, potser per la ressemblança entre la comentarista anònima i la model de mirada absorta, la tria d’avui ha estat doblement fàcil. 

Què dir d’una imatge que tothom té tan present? El primer és advertir que una cosa és el poster i l’altra el quadre en si. És una obvietat, però en un món dominat pels hologrames de la imatge digital les veritats estètiques solen oblidar-se.  Jo, personalment, quan miro la cara d’aquesta venus, o maja, o odalisca, veig una síntesi perfecte entre la tradició artística occidental més ortodoxa i les influències de l’art primitiu més canònic, el que es resumeix i es simplifica en la màscara africana. 

Potser sóc jo que estic rodejat de massa curators als qui se’ls hi en va l’olla, o potser és que per arribar a veure aquestes corbes has de creuar les galeries d’Art Africà. Sigui com sigui, amb el fred que fa a fora, aquesta rotunda i despresa calidesa no pot fer més que recomfortar. 

LAMASSU/SHEDU 
Període Neo-Assiri, Regne d’Ashurnasirpal II
882-859 ac.
Alabastre. h. 3,14 m
Metropolitan Museum of Art, New York

Si la setmana passada vaig interrompre la recent inaugurada secció dels divendres (era a Barcelona i el MET em queia una mica lluny), avui toca seguir. És increïble el què pot arribar a “amagar” aquesta macro capsa de sabates que es diu Metropolitan Museum of Art. En aquest cas, part del palau que el rei Ashurnasirpal II es va fer construïr a la ciutat mesopotàmica de Nimrud a mitjans segle IX a/c.

La brevetat obligada del “format Blog” (per sort) no em permetrà que m’extengui amb massa detalls; és feina vostra anar trobant els links que amago per aquí i anar fent-vos una composició de lloc. Assíria dóna per massa i a més m’esperen 200 gr d’un foie comprat a Charles de Gaulle! Al Palauet de Sant Antoni m’entendran doblement…

Resulta evident pensar sobre les expoliacions del patrimoni que han configurat els grans museus… però això seria massa fàcil i un dia ja us explicaré l’intel·ligent argumentari que un dia ens va exposar Philippe de Montebello, el nostre director, al respecte.

La sala que guarden aquests dos colossos manté les proporcions del palau original i té les parets folrades de relleus al·lucinants i incomprensibles textos cuneiformes. Inexplicablement, en un museu normalment plè a vessar de visitants, sempre que hi he anat hi he estat sol. Avantatges de no haver de còrrer amb la guia a la mà per no perdre’m les mòmies o els Monets.

La idea feia dies que em rondava pel cap, però les coses surten quan surten i no ha estat fins ara que aquesta secció ha vist la llum. La idea és ven senzilla; aprofitant que diuen que treballo al MET, es tracta de cada divendres fotografiar i penjar una peça diferent de les exposades al meu bonic lloc de treball.

Com deia aquell, criteri criteri (per sel·leccionar les peces) no és que en tinguem massa… Caminar per les galeries sense buscar res en concret amb la intenció d’apamar els secrets que amaga aquest laberint de l’estètica universal. No serà mal de fer. Això sí­, he de poder-ne fer una bono foto, sinó no val.

VISHNU DE QUATRE MANS ASSEGUT
India (Tamil Nadu), Pandya dinasty
Segona meitat del s. VIII-principis del IX
Granit. h. 2,98 m
Metropolitan Museum of Art, New York