1.- No s’sacaba de saber com i tres autors del teu catàleg munten una “estrena mundial” al bar Horiginal de Barcelona i te n’assebentes quatre dies abans.

2.- Per raons X no hi pots anar.

3.- Les cròniques parlen dels autors lligats amb cinta d’embalar a una cadira mentre el públic que omplia el local els bombardejava amb verdura i ous podrits.

4.-També afegeixen una projecció de video amb fragments del poemari El poder i la fortor recitats per individus enigmàticament definits com a “curiosos”.

5.- A l’escola d’editors a la que no vaig anar no ensenyaven què fer en aquests casos.

6.- Malgrat tot miro d’aprendre’n ràpid i aprofito per dir-vos que podeu comprar els 3.333 versos més irreverents de la literatura catalana (des de El furgatori) clicant en aquest bonic enllaç.

Tant és que la setmana hagi estat horrible, que hipocresies esgotadores, llicències maquiavèliques, mudances prenatals o Ikees improvisades es confabulin per posar a prova els límits de la resistència humana.

Tant és, també, que hagis de carregar una furgoneta i conduir 800 quilòmetres d’anada i tornada per acabar posant la teva millor cara davant una audiència que, per nombre i entusiasme, supera totes les expectatives.

Muntar una editorial és una activitat d’alt risc no exempta de cert intel·lectualisme romantic que pot arribar a fer ràbia i tot. A mi me’n feia de ràbia, no volia engegar un cenacle d’inflats lletraferits tancats en les seves quatre parets folrades de tapa dura.

Imaginava, imaginàvem, Tria com un projecte obert i participatiu, rigorós però permeable, ambiciós però arrelat a les minúcies quotidianes que justifiquen tants esforços.

Divendres passat a València distintes peces arraplegades a base d’intuicions desordenades van encaixar de forma emocionant. El sentit dels esforços de tanta gent que s’amaga darrera de Tria va manifestar-se per sorpresa en una sala d’actes perduda al mig del barri del Carme. Les setmanes horribles passen, les nits com les de divendes perduren.

==

PS. Gràcies a tots els qui hi vau ser i els que no vau poder ser-hi per les més diverses raons…

PS. La darrera frase sí que en fa de ràbia…

Avui, divendres 5 de febrer, a les 20:00 h, al local Ca Revolta (Santa Teresa, 10) de València, presentarem el nostre projecte editorial i dos dels cinc primers títols del catàleg: El cop de la bala / A joc de daus, de Josep Lluís Roig, i Memòria fòssil, de Bernat Nadal.

Jo hi seré, i faré una de les coses que darrerament se’m donen millor, explicar l’aventura da Tria a qui em vulgui escoltar :-)

M’acompanyarà, i en certa manera em farà d’amfitrió, l’escriptor valencià Josep Lluís Roig. Per acabar de tancar el cercle, se’ns afegirà el poeta mallorquí  Bernat Nadal. Tots dos parlaran dels seus llibres, que formen part de les col·leccions “Tria de Teatre” i “Tria de Poesia”, respectivament.

Ens hi veiem?

L’altre dia un bon amic que es troba en ple llançament de la seva esperadíssima novel·la va suggerir-me que això d’engegar una editorial podia servir-me d’excusa i al·licient per recuperar l’hàbit d’escriure aquest blog. Potser té raó…

Avui em ve de gust compartir el vídeo que hem fet a Jesús Tuson, un dels grans noms del nostre incipient catàleg.

De vegades muntes una editorial amb tota la il·lusió del món, publiques llibres interessantíssims que es poden comprar en línia,  fas festes estupendes, parles per la ràdio i surts als diaris, però després t’oblides de fer-ne publicitat al teu blog personal i te n’adones mig per casualitat un dissabte al matí…

Misteris.

No val la pena dissimular més; abans de caure en la banalitat, el millor és fer una pausa i esperar a que vinguin temps millors per aquest blog.

El post d’avui (hauria de dir de la setmana al ritme que vaig) entra en la categoria “coses-curioses-que-he-trobat-per-Internet” i potser agradarà especialment als diferents lectors i col·legues ocasionals que tenen una destacada afició musical.

O potser no, perquè de fet, la web aquesta que he descobert no parla tant de música com de les xafarderies que l’envolten. Un moment, no va del rotllo Super Pop ni res per l’estil, sinó dels secrets que amaguen els backstages més famosos del món mundial.

Bàsicament el què fan és penjar les llistes internes que maneguen les companyies de producció de macro concerts; d’aquesta forma t’assabentes dels detalls més curiosos dels grups i cantants més diversos.

A banda dels requeriments de menjar i beure (els més divertits) les llistes aquestes també et deixen endevinar l’enorme logística que hi ha darrera d’una entrada per un concert. Seguretat, transport, personal… Són coses que ja les intueixes, però quan les veus fredament escrites en un fax et fas càrrec d’una dimensió del món de la música que sovint se t’escapa.

El problema, evidentment, és la desil·lusió a la que t’enfrontes si remenes massa. Jo per exemple de jove (i no tan jove) era fan de Prince, però segurament si hagués sabut de la seva addicció als Krispy crème del Dunkin’ Donuts potser tota aquella aura mística i glam se m’hauria caigut als peus.

La llista d’artistes amb secrets i capricis al descobert no és exhaustiva però déu n’hi do els noms que s’hi poden trobar. La llista de desitjos del Boss i la seva banda és llarga i sucosa, com també ho és la dels Coldplay o Van Morrison.

Mites de carn i ossos que l’únic que demanen és una sopeta calenta i unes tovalloles netes, el denominador comú de les ampolles de vi i champagne francès, llaunes de caviar Beluga, flors d’aquestes i d’aquelles però sobretot no de les d’aquí…

Més enllà de la xafarderia, la cosa té el seu punt pràctic. Si sou uns mitòmans podeu adaptar els vostres gustos a la marca de cervesa preferida del vostre ídol; si algun dia teniu l’oportunitat de poder regalar un ram de flors a Ell o Ella, a partir d’ara anireu sobre segur; si penseu que tot això son collonades, segurament tindreu tota la raó del món.

Foto: David Goldman, The New York Times

Qui en sap és el nostre home sobre el terreny…

Ahir a la nit, per seguir amb la tradició, en Barack em va escriure un correu electrònic i em va enviar un darrer vídeo abans l’hora H.

Fa dies que me n’escriu, mesos de fet; d’ençà que un bon dia vaig decidir fer una petita donació a la seva candidatura a presidenciable demòcrata.

No és cap tonteria, durant tots aquests mesos els correus d’Obama no han estat una eina barroera de màrqueting electoral sinó el reflex d’una interessantíssima estratègia política que, estic convençut, canviarà les bases de la relació que han de mantenir els candidats amb els seus potencials electors.

Instants després d’un debat, per exemple, l’Obama o algú del seu equip, t’envia un correu i et dóna el seu punt de vista sobre el què acaba de passar; si a les notícies apareix algun rumor de seguida corren a donar-te la seva versió del tema.

Periòdicament t’expliquen com van les finances i en què estan invertint els diners que els hi dones; si Obama decideix qui serà el seu candidat a vicepresident, de seguida t’envia un correu i un sms perquè te n’assabentis abans que la premsa…

El millor però són els vídeos que et van enviant cada setmana. Un d’especial va ser el de l’acceptació demòcrata, un altre el del seu discurs a Berlin, però més enllà d’aquests exemples més “famosos”, els que per mi marquen un abans i un després són els experiments com el del cap de campanya que t’explica “artesanalment”, amb la càmera del seu portàtil i unes quantes diapositives de Powerpoint, l’estratègia de tot el procés del candidat. També destacaria el vídeo del voluntari que t’apropa la impressionant mobilització del porta a porta dels Obamamaníacs o aquell altre on el propi Barack et parla de tu a tu en un format volgudament cutre i desangelat.

Durant aquests mesos, ho he estat repassant, també m’han escrit Al Gore, Joe Biden, Hillary Clinton, i, avui mateix, Michelle Obama, que es volia assegurar de que aniria a votar. Tots ells han escrit amb un to proper i directe que compensava el pressumible to artificiós dels missatges. M’han demanat que agafi el telèfon per convèncer als meus amics, que vagi a fer de volunatri pel canvi, que no em pensi que tot està guanyat, que agafi la targeta de crèdit i faci un altre ingrés per la causa…

Avui veurem si tots aquests esforços han valgut la pena. Passi el què passi sembla indubtable que sí; mentrestant aguanto la respiració i em preparo per dormir poc…

La meva agenda diabòlica m’ha deixat temps per baixar a València a fer un cap-de-setmana-llarg amb l’excusa del casament d’uns bons amics. Un casament, per molt modern i discret que es vulgui arreglar, sempre t’ofereix escenes dignes d’omplir pàgines i pàgines de posts, i aquest no en va ser una excepció.

Com que la fama em precedeix, en un moment donat la mateixa núvia (embarassada de quasi 8 mesos) va fer referència a alguna situació berlanguesca del matí per deixar-me anar un “apa que no et queixaràs eh!” en clara referència a l’abundància de material que en un parell d’horetes se m’acumulava a la punta de la Moleskine.

No patiu que no avorriré massa. El més espectacular de tot va ser un tren de mercaderies que descarrila i talla el corredor mediterrani instants abans de que un Euromed amb el pare i la mare de la núvia (i cinc soferts amics, tots de Barcelona) hagin d’arribar als jutjats a escoltar els “sí vull”.

El què dèiem, escena de Berlanga absoluta amb nervis, corredisses, trucades de mòbil, furgoneta llogada d’una revolada a Castelló i corre-cuites pels carrers de València sense mapa i a contra-rellotge.

L’hora H era les 11:00, i la comitiva va arribar, clavada, dos minuts abans. Al final no hagués fet falta patir tant, l’inefable justícia d’aquest país havia decidit donar un cop de mà al cor dels participants a la gimcana amb un bonic retard d’hora i mitja per recuperar forces i calmar els esperits.

Llàstima que plovia i que els retards acumulats feien que les bodes s’amunteguessin en uns metres quadrats sota cobert del tot insuficients per aixoplugar una ratio de 3 casoris el quart d’hora. Feu números i sabreu el nombre de núvies i convidades histèriques per una cua o un vestit de lujo refregat per un terra moll. I és que la secretària judicial ja ho deia: “esto no son condiciones”….

Nosaltres, tot s’ha de dir, vam aguantar flegmàtics l’espectacle de casaments a la valenciana que ens rodejava, i, quan va ser l’hora, tot i la fredor del tràmit burocràtic, vam tenir temps per emocionar-nos amb dos lectors de blog que a partir de dissabte ja són marit i muller. Felicitats de nou!

Un axioma infal·lible en el món dels blogs estableix que una reducció significativa de posts equival a alguna mena de crisi en la vida del/la blogaire en qüestió.

En el meu cas, més enllà dels ja cíclics i tradicionals problemes de creativitat, la crisi que estic patint té el seu origen en una tipiquíssima excusa de manca de temps. L’origen és un canvi professional que, si bé ajudarà de forma notable al pagament de la hipoteca, amenaça en destruir el plaer d’entretenir-me escrivint aquestes quatre ratlles.

De moment m’aferro a l’esperança d’avesar-me ràpidament a la nova situació per no abandonar del tot. Suposo que només es tracta de trobar de nou els moments per desconnectar i no endur-se els problemes a casa. O si de cas, fer com la senyora que ens vam trobar per Londres i amagar-los rera la cortina.