Avui, dimarts 13 de juliol, a les 19:00 h, al local Bento In&Out (Balmes, 186) de Barcelona, presentarem en societat els 4 nous títols de Tria.

Avancem amb pas ferm i sumem al nostre catàleg quatre excel·lents propostes per aquest estiu. Destaca el llançament de la col·lecció de Narrativa, amb una gran novel·la, Conta’m la veritat sobre l’amor, de Santiago Forné, i on el títol remet a Auden, no a Corín Tellado :-)

També presentem el nostre primer audiollibre, un gran poemari de Sara Bailac, Vénen turbulències, que és la primera novetat de l’estat publicada simultàniament en tres formats: paper, ebook i audiollibre.

Pels qui ja conec (i no diré noms) hi haurà cava, sucs, aigueta fresca i pica-pica, o sigui que què mes voleu! Evidentment podreu demanar als autors que us signin els llibres que tots comprareu i, els pocs que encara no ho hague fet, podreu fer-vos socis de l’editorial per una minsa quota de 20 euricos l’any :-)

Ens hi veiem?

S’entén oi? :-)

1.- No s’sacaba de saber com i tres autors del teu catàleg munten una “estrena mundial” al bar Horiginal de Barcelona i te n’assebentes quatre dies abans.

2.- Per raons X no hi pots anar.

3.- Les cròniques parlen dels autors lligats amb cinta d’embalar a una cadira mentre el públic que omplia el local els bombardejava amb verdura i ous podrits.

4.-També afegeixen una projecció de video amb fragments del poemari El poder i la fortor recitats per individus enigmàticament definits com a “curiosos”.

5.- A l’escola d’editors a la que no vaig anar no ensenyaven què fer en aquests casos.

6.- Malgrat tot miro d’aprendre’n ràpid i aprofito per dir-vos que podeu comprar els 3.333 versos més irreverents de la literatura catalana (des de El furgatori) clicant en aquest bonic enllaç.

Tant és que la setmana hagi estat horrible, que hipocresies esgotadores, llicències maquiavèliques, mudances prenatals o Ikees improvisades es confabulin per posar a prova els límits de la resistència humana.

Tant és, també, que hagis de carregar una furgoneta i conduir 800 quilòmetres d’anada i tornada per acabar posant la teva millor cara davant una audiència que, per nombre i entusiasme, supera totes les expectatives.

Muntar una editorial és una activitat d’alt risc no exempta de cert intel·lectualisme romantic que pot arribar a fer ràbia i tot. A mi me’n feia de ràbia, no volia engegar un cenacle d’inflats lletraferits tancats en les seves quatre parets folrades de tapa dura.

Imaginava, imaginàvem, Tria com un projecte obert i participatiu, rigorós però permeable, ambiciós però arrelat a les minúcies quotidianes que justifiquen tants esforços.

Divendres passat a València distintes peces arraplegades a base d’intuicions desordenades van encaixar de forma emocionant. El sentit dels esforços de tanta gent que s’amaga darrera de Tria va manifestar-se per sorpresa en una sala d’actes perduda al mig del barri del Carme. Les setmanes horribles passen, les nits com les de divendes perduren.

==

PS. Gràcies a tots els qui hi vau ser i els que no vau poder ser-hi per les més diverses raons…

PS. La darrera frase sí que en fa de ràbia…

Avui, divendres 5 de febrer, a les 20:00 h, al local Ca Revolta (Santa Teresa, 10) de València, presentarem el nostre projecte editorial i dos dels cinc primers títols del catàleg: El cop de la bala / A joc de daus, de Josep Lluís Roig, i Memòria fòssil, de Bernat Nadal.

Jo hi seré, i faré una de les coses que darrerament se’m donen millor, explicar l’aventura da Tria a qui em vulgui escoltar :-)

M’acompanyarà, i en certa manera em farà d’amfitrió, l’escriptor valencià Josep Lluís Roig. Per acabar de tancar el cercle, se’ns afegirà el poeta mallorquí  Bernat Nadal. Tots dos parlaran dels seus llibres, que formen part de les col·leccions “Tria de Teatre” i “Tria de Poesia”, respectivament.

Ens hi veiem?

L’altre dia un bon amic que es troba en ple llançament de la seva esperadíssima novel·la va suggerir-me que això d’engegar una editorial podia servir-me d’excusa i al·licient per recuperar l’hàbit d’escriure aquest blog. Potser té raó…

Avui em ve de gust compartir el vídeo que hem fet a Jesús Tuson, un dels grans noms del nostre incipient catàleg.

De vegades muntes una editorial amb tota la il·lusió del món, publiques llibres interessantíssims que es poden comprar en línia,  fas festes estupendes, parles per la ràdio i surts als diaris, però després t’oblides de fer-ne publicitat al teu blog personal i te n’adones mig per casualitat un dissabte al matí…

Misteris.

No val la pena dissimular més; abans de caure en la banalitat, el millor és fer una pausa i esperar a que vinguin temps millors per aquest blog.

El post d’avui (hauria de dir de la setmana al ritme que vaig) entra en la categoria “coses-curioses-que-he-trobat-per-Internet” i potser agradarà especialment als diferents lectors i col·legues ocasionals que tenen una destacada afició musical.

O potser no, perquè de fet, la web aquesta que he descobert no parla tant de música com de les xafarderies que l’envolten. Un moment, no va del rotllo Super Pop ni res per l’estil, sinó dels secrets que amaguen els backstages més famosos del món mundial.

Bàsicament el què fan és penjar les llistes internes que maneguen les companyies de producció de macro concerts; d’aquesta forma t’assabentes dels detalls més curiosos dels grups i cantants més diversos.

A banda dels requeriments de menjar i beure (els més divertits) les llistes aquestes també et deixen endevinar l’enorme logística que hi ha darrera d’una entrada per un concert. Seguretat, transport, personal… Són coses que ja les intueixes, però quan les veus fredament escrites en un fax et fas càrrec d’una dimensió del món de la música que sovint se t’escapa.

El problema, evidentment, és la desil·lusió a la que t’enfrontes si remenes massa. Jo per exemple de jove (i no tan jove) era fan de Prince, però segurament si hagués sabut de la seva addicció als Krispy crème del Dunkin’ Donuts potser tota aquella aura mística i glam se m’hauria caigut als peus.

La llista d’artistes amb secrets i capricis al descobert no és exhaustiva però déu n’hi do els noms que s’hi poden trobar. La llista de desitjos del Boss i la seva banda és llarga i sucosa, com també ho és la dels Coldplay o Van Morrison.

Mites de carn i ossos que l’únic que demanen és una sopeta calenta i unes tovalloles netes, el denominador comú de les ampolles de vi i champagne francès, llaunes de caviar Beluga, flors d’aquestes i d’aquelles però sobretot no de les d’aquí…

Més enllà de la xafarderia, la cosa té el seu punt pràctic. Si sou uns mitòmans podeu adaptar els vostres gustos a la marca de cervesa preferida del vostre ídol; si algun dia teniu l’oportunitat de poder regalar un ram de flors a Ell o Ella, a partir d’ara anireu sobre segur; si penseu que tot això son collonades, segurament tindreu tota la raó del món.

Foto: David Goldman, The New York Times

Qui en sap és el nostre home sobre el terreny…